La filial Serguei Dovlàtov
Traducció de Miquel Cabal
LaBreu Edicions, 2015
162 pàgines
LaBreu Edicions estrenen 2016 amb una nova entrega del seu buc insígnia dins la col·lecció La intrusa, el gran Serguei Dovlàtov (1941-1990). Com en totes les altres novel·les d’aquest escriptor rus, el component autobiogràfic té un paper cabdal. Si a Els nostres Dovlàtov ens presentava la seva família excepcional, a voltes estrambòtica, a La filial es centra en un esdeveniment concret, ja en la seva etapa d’exili als Estats Units, a finals dels 80. El periodista i escriptor Dalmàtov, alter ego del mateix Dovlàtov, treballa a l’emissora de ràdio “La Tercera Onada”, pal de paller d’ona llarga per a tots aquells russos exiliats, i també per aquells que aconsegueixen eludir la censura, que somien amb la caiguda final de la Unió Soviètica, en un moment en que una paraula, la Perestroika, comença a sobrevolar el bloc oriental.
El món dels exiliats és ja en sí mateix un microclima, amb algunes llums i moltes ombres. En Dalmàtov encara coneixerà més d’aquestes ombres quan sigui enviat a Los Angeles, per cobrir una trobada, o conferència, o convenció, sobre Rússia. Sobre la present i, sobretot, sobre la futura Rússia, sobre com els exiliats, ja siguin polítics, econòmics, religiosos, o cap de les anteriors, preveuen o volen que sigui la Rússia del demà post-soviètic. En aquesta convenció, “El futur de Rússia”, cadascú hi dirà la seva, ja siguin liberals, aristòcrates de capa caiguda, nacionalistes eslavòfils, socialdemòcrates antistalinistes o professors americans coneixedors de la realitat soviètica. I no es posaran d’acord. I s’enredaran en discussions eternes, en un espiral inacabable que no portarà enlloc i que no farà altra cosa que afegir encara més patetisme i absurd a tot plegat.
Amb diàlegs incisius i situacions estrambòtiques, Dovlàtov encerta en retratar tota aquella societat a l’exili que, només per tractar-se d’opositors a un règim de partit únic situat a l’altra de l’oceà, es creuen vés a saber què, però que al capdavall no deixen de ser una patuleia d’arreplegats amb ínfules de grandesa, la majoria. Entre aquestes tensions bizantines, Dalmàtov es troba amb la veritable “patata calenta” d’aquesta història. Tàssia, el seu amor de joventut que el va deixar plantat fa quinze anys, es presenta a la seva habitació d’hotel a Los Angeles, com aquell qui no vol la cosa, per embolicar-li la vida.
A partir d’aquest moment Dovlàtov intercalarà flashbakcs de joventut amb el present. Així ens assabentem de l’actitud dominadora de Tàssia, de com s’aprofitava de l’enamorament i la devoció que Dalmàtov sentia per ella, de les males jugades que li feia i de com ell, babau, hi queia de quatre grapes. La típica història de l’etern retorn de l’amor juvenil, aquell que no s’esfuma mai del tot i es presenta quan menys ho esperem. Però Dalmàtov, lluny de recaure, es recolza en els flashbacks per justificar les seves reaccions, primer perplexitat però més endavant la maduresa d’un gat vell que ja les ha viscut de tots colors i que no es tornarà a deixar engalipar a la primera de canvi.
El retrobament entre Dalmàtov i Tàssia i la seva convivència a l’hotel de Los Angeles és la típica situació que pot evocar a comèdia romàntica barata, si no fos perquè Dovlàtov la inunda de vinagre, cinisme i dards enverinats (la portada del llibre, en aquest cas, força il·lustrativa), i essent fidel al seu estil, que tanta admiració i devoció s’ha guanyat a casa nostra: llenguatge directe, sense artificis, incisiu, amb pinzellades d’absurd i humor negre.
Malgrat que personalment em va agradar més Els nostres, per la seva temàtica i proposta coral amb multitud de personatges inoblidables, La filial no decebrà als fidels seguidors de Dovlàtov, que cada dia són més. I els que encara no ho sou, és perquè encara no el coneixeu.
