Recordo un dia de fa un parell d’anys, que en una classe de segon d’ESO mentre fèiem un taller poètic, la millor alumna que tenia em va dir: el meu pare també escriu versos. Me la vaig mirar, li vaig tornar el somriure i li vaig dir que molt bé. Vaig pensar que en aquest país hi ha molta gent que fa versos… I no li vaig donar més importància.
Passats uns mesos, mentre llegia el diari, vaig veure que un tal Marcel Riera havia guanyat el premi de poesia Ciutat de Palma-Joan Alcover. Els meus dots com a detectiu em van fer pensar que probablement aquell senyor era el pare de la meva alumna. Una cerca al google em va fer adonar que amb Llum d’Irlanda havia obtingut també el Premi Carles Riba l’any 2011.
L’endemà d’aquella descoberta vaig entrar a l’aula indignat. El teu pare no escriu versos. El teu pare ha guanyat el premi de poesia més important d’aquest país! Tu saps qui és el teu pare?
Marcel Riera (Badalona, 1956) és autor dels poemaris: Lluny (2006), L’edat del coure(2008, Premi Vila de Martorell), Llum d’Irlanda (2012, Premi Carles Riba), Occident (2016, Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover) i Altres veus (2017, Premi Pollença). A més, ha traduït a Philip Larkin, Joseph Brodsky, Edna St. Vincent Millay, Emily Dickinson, Edward Thomas, W.H. Auden, etc.
I ara acaba de publicar amb Labreu Edicions el poemari No seràs un estrany. Una obra magnífica que es divideix en tres parts. La primera és una oda a Joseph Brodsky, a la inconsciència del geni, a la superació del patiment. És un homenatge a l’home que en soledat escandeix els seus versos, a qui ens ha deixat les lletres com cadires on seure. Glorifica, exalta i enyora al fill de Sant Petersburg. Es serveix de l’alexandrí d’una manera elegant, parsimoniosa i profunda per fer-ho. És un cant a la nostàlgia i una exhibició de riquesa lèxica.
La segona part, són disset estampes venecianes i un epíleg. Brodsky deixà escrit a La marca de l’aigua que la bellesa es troba on reposa l’ull, que nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. I Riera és l’ull que ressegueix la bellesa i ens la mostra i els seus poemes són millors que qualsevol fotografia de la ciutat de Venècia. El llegeixes i sents les olors i veus els carrers, els canals i les góndoles… i vodries sortir corrents i tornar a la ciutat que s’enfonsa. Vegem-ho i gaudim-ho en aquest poema:
RIALTO
El rètol de Cinzano batega com un cor
dolcenc i amarg a dins de la nit de Venècia.
Caront porta el timó de totes les barcasses
sempre plenes de gent que contempla perplexa
la ciutat del passat perpetu que els recorda
no saben ben bé què: una lluna de mel,
un quadre al Metropolitan, unes altres vacances
a Amsterdam o Bruges, la festa de disfresses
on tots duien carotes clavades a la nostra.
Poso en marxa la brúixola subaquàtica i nedo
entre plàstics i fulles, aromes de ristrettos,
flaires de Shalimar, pixums de gat, sotals,
i busco adelerat una antiga pensione
de la qual s’escapava el soroll del tecleig
de la meva portàtil. Sóc un ull que contempla
la bellesa oscil·lant de les dones que passen,
col·lecciono la imatge dels seus pits, de les seves
cabelleres aquàtiques, m’enceguen els vestits
negres com el quitrà, els penjolls que cisellen
els rostres que ja estimo, els noms que oblidaré.
Anuncis d’Aperol em fan venir més set.
Per últim, la tercera part, Romanç rus en una habitació i mitja, està dedicada al cineasta Andrei Khrjanovski. És un monòleg col·loquial, un seguit de pensaments en veu alta, una evocació d’un passat que no tornarà. La intensitat del record que s’imposa. Una trucada que no té resposta i ja et pots imaginar què ha passat. En coneixes el final i tanmateix l’últim vers encara et colpeix: Alço per nosaltres l’última copa. I jo aquí hi afegeixo un i brindem! Perquè penso que aquest serà un llibre perdurable, de culte. I dubto que, ara per ara, hi hagi algun poeta al nostre país capaç d’enlairar-se tan amunt. No seràs un estrany, Marcel Riera. Enhorabona i moltes gràcies.
