“La poesia, més que informar, insinua” Josep Pedrals entrevistat a ElPuntAvui (19.04.22)

JOSEP PEDRALS POETA
“La poesia, més que informar, insinua”

Entre goli­ards i pen­jats coin­ci­dei­xen a les lli­bre­ries dues nove­tats del poeta Josep Pedrals (Bar­ce­lona, 1979). Heroi de la reci­tació i amb una obra en què ha inves­ti­gat com ningú tots els res­sorts i carac­terísti­ques del vers, el poeta del Clot pre­senta El joc del pen­jat (Ani­ma­lli­bres, amb il·lus­tra­ci­ons de David de las Heras), una novel·la rimada sobre els esculls i lli­ber­tats del període de l’ado­lescència, i Con­fessió del goli­ard (Vibop, amb il·lus­tra­ci­ons de Pau Badia i epíleg d’Esteve Plan­tada), una reflexió bàquica sobre els orígens de la nos­tra cul­tura. Par­lem amb ell del pas­sat i dels enre­nous de la poe­sia.

Va néixer en una bibli­o­teca. Ha estat per a vostè com la mar­mita per a Astèrix i Obèlix?
De petit, lle­gia lloms de lli­bres, títols i autors, sense gaire consciència del seu sen­tit. A poc a poc, entrava en algu­nes peces a través dels índexs (em fas­ci­nava la capa­ci­tat orde­na­dora dels lli­bres que tenien sub­capítols nume­rats i renu­me­rats fins a l’extrem “34.​5.​4.​7.”), de les il·lus­tra­ci­ons (estava ena­mo­rat de L’arnès del cava­ller de Martí de Riquer, dels gra­vats d’El mundo ilus­trado…), dels diver­sos suports i tipus de paper, de les olors… Així, anava cre­ant tot un seguit d’asso­ci­a­ci­ons fur­ti­ves, com passa amb aquells conei­xe­ments obtin­guts lle­gint publi­ci­tat i ban­de­ro­les pel car­rer, però en uns àmbits curiosíssims, de manera que, amb set o vuit anys, sabia què eren les coníferes (la família d’arbres que fan pinyes) o les con­cor­dan­ces (els lli­bres que aju­den a tro­bar els mots d’altres lli­bres). Una bibli­o­teca és una font insa­ci­a­ble de curi­o­si­tat, pro­voca una set cons­tant de conei­xe­ment que, després, cal saber anar con­nec­tant, rela­ci­o­nant, orde­nant…

El seu pare, Ricard Pedrals, va repre­sen­tar, a través de l’església, un com­promís i la resistència de la nos­tra cul­tura. Què en queda? Se’n sent hereu o els temps han can­viat defi­ni­ti­va­ment?
Durant el 2021, per cele­brar l’Any Triadú, vaig estar fent un xou (El crit i el criteri) gràcies al qual vaig poder cons­ta­tar que, sense l’esforç d’aque­lla gene­ració (i mon pare era d’un món molt dife­rent del d’en Triadú) ara no tindríem on sus­ten­tar un tren­ca­ment. Sense un mínim cànon, no pots bas­tir un anticànon o un con­tracànon.

Quin va ser el pro­blema?
El pro­blema, però, és que aquell cànon no va tenir el pes que cal­dria en l’ima­gi­nari col·lec­tiu per culpa dels des­as­tro­sos fets polítics i cul­tu­rals i, d’altra banda, que avui dia ja quasi s’ha esbor­rat la mateixa idea d’ima­gi­nari col·lec­tiu. Tot i així, encara es pot viure amb certa ple­ni­tud una cul­tura pro­fun­da­ment uni­ver­sal en català i com­par­tir-la amb un bon nom­bre de per­so­nes.

No hi ha un sen­ti­ment der­ro­tista exces­siu?
Sí, és una afir­mació hiperbòlica. Ten­deixo a exa­ge­rar. El que em passa és que, per la diferència d’edat que ens portàvem amb el meu pare (59 anys de diferència), els marcs de referència que em va donar eren els d’una gene­ració nas­cuda abans de la guerra, edu­cada en la República, i, per ofici i creença pro­funda, em va incul­car un gruix de cul­tura reli­gi­osa molt ben assen­tada i pen­sada. Com és lògic, algu­nes qüesti­ons de fons que vaig mamar han que­dat lluny del marc men­tal gene­ral. Però pot­ser és que no n’han for­mat mai part, del marc men­tal gene­ral. Em passa una mica com als mar­recs, i encara crec que tot el món és com a casa.

La lite­ra­tura cohe­si­o­nada només va arri­bar fins als vui­tanta. L’indi­vi­du­a­lisme ha tren­cat aquesta dinàmica?
No crec que sigui per indi­vi­du­a­lisme. Els de la meva gene­ració, per posar un exem­ple que m’és pro­per, hem tre­ba­llat molt per con­ser­var i ampliar els marcs soci­als de la lite­ra­tura que vam tro­bar. Aixe­car els fes­ti­vals, xous i mogu­des poètiques de tota mena que han bas­tit gent com l’Edu­ard Escof­fet, en Martí Sales, l’Andreu Gomila, en Gerard Altaió, la Núria Martínez Ver­nis, en Jaume C. Pons Alorda o la Mireia Cala­fell, no és una feina indi­vi­du­a­lista, i no té, pre­ci­sa­ment, una idea de cena­cle, sinó de tre­ball per al comú. Amb més o menys encerts i gràcia, és clar.

Què repre­senta i ha repre­sen­tat el bar­roc en la seva obra?
Els temes del bar­roc s’ajus­ten molt bé amb la nos­tra època: el desen­gany del món, el sen­su­a­lisme, la con­tra­dicció, una espi­ri­tu­a­li­tat obs­cura… En l’aspecte estètic, sovint ten­deixo a una mena de rococó, amb una llen­gua a mig camí entre un col·loquia­lisme quasi vul­gar i l’elegància extra­va­gant. M’agrada recer­car la sono­ri­tat dels sor­ti­le­gis, l’aire dels ver­sos de Rojas Villan­drando o del Burc­hi­e­llo. Sem­pre, això sí, sota l’advo­cació del Rec­tor de Vall­fo­gona!

El Rec­tor de Vall­fo­gona va patir la idea falsa dels segles de decadència. Com s’hau­ria d’ense­nyar i rei­vin­di­car?
L’any 2023 cele­bra­rem els qua­tre-cents anys de la mort del Rec­tor de Vall­fo­gona i ens pas­sa­rem una bona tem­po­rada rei­vin­di­cant-lo com el que va ser: una de les figu­res més impor­tants de la poe­sia cata­lana i una icona popu­lar que trans­cen­dia la seva obra. Cal expli­car l’etapa del bar­roc i la il·lus­tració sense der­ro­tis­mes ni cofois­mes, relle­gir-la per saber què ens diuen els segles XVII i XVIII a nosal­tres, però ficant-nos-hi amb una passió lec­tora que no esti­gui bus­cant en aque­lla lite­ra­tura ni psi­co­lo­gis­mes romàntics ni freqüències con­tem­po­ra­nit­za­do­res. Segur que hi haurà sor­pre­ses, i avor­ri­ments, i delícies, i enut­jos.

‘El joc del pen­jat’ és en apa­rença una novel·la juve­nil en vers, però té altres lec­tu­res, des de l’estruc­tu­ral a l’auto­bi­ogràfica. Quina va ser la intenció?
La intenció era fer un lli­bre juve­nil en el sen­tit més ample i cor­recte del terme, és a dir, un lli­bre que fos rela­ti­va­ment fàcil d’enten­dre i emo­ti­va­ment potent. La qüestió que em plan­te­java era el pas de l’ado­lescència a la madu­resa, l’asso­li­ment d’aque­lla estra­nya esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal de l’accep­tació d’un mateix. Per poder-ho expli­car com volia, em calia fer un lli­bre amb una tensió nar­ra­tiva rela­ti­va­ment rea­lista (quasi cos­tu­mista) i amb una vita­li­tat tràgica una mica esquinçada. A tot això, s’hi afe­gia un cert dis­tan­ci­a­ment irònic però mise­ri­cordiós en la veu del nar­ra­dor i un fra­seig molt net i musi­cal en l’estruc­tu­ració sintàctica i rítmica, podia acon­se­guir un text fluid i tre­pi­dant amb dosis de lirisme. Aquesta era la pre­tensió.
La novel·la es podria lle­gir també com en un reci­tal. Es podria fer com ho fan en els musi­cals?
Penso molt en la sono­ri­tat del text. M’agrada que porti cap a les ganes de dir-lo en veu alta, que la música s’endu­gui el lec­tor. Hi ha un terme que uti­lit­zen els rapers, deli­very, que ser­veix per expli­car com pro­nun­cien i arti­cu­len les seves lle­tres. Per a mi, aquest deli­very és una cosa tan essen­cial que busco la manera de fer-lo el més evi­dent pos­si­ble en el text. De vega­des vore­jant el ridícul, que és un espai que sem­bla vedat a la poe­sia però que és on ten­deix per natu­ra­lesa l’arti­fi­ci­o­si­tat, fins i tot la més invo­luntària.

‘El joc del pen­jat’ coin­ci­deix amb l’apa­rició de ‘Con­fessió del goli­ard’, una apro­xi­mació bàquica a la poe­sia. Com ha anat?
És que enguany cele­bro que en fa vint-i-cinc que faig reci­tals pel món. Em sem­blava una bona excusa per treure algu­nes peces interes­sants, com aquesta que hem publi­cat amb Vibop Edi­ci­ons, que vaig escriure com un encàrrec per al Museu de Gra­no­llers. La Con­fessió del goli­ard és la rei­vin­di­cació d’un tipus de poe­sia (la del Cançone­ret de Ripoll, per exem­ple) i d’una manera de viure desen­fre­nada i inde­co­rosa. Soc un fer­vorós par­ti­dari de la sàtira i, per tant, m’agrada cri­dar “Evohé!”, com els sàtirs, i caure en la cosa gro­tesca. És, pot­ser, una defensa d’allò que Flau­bert en deia “les anti­gues tene­bres vis­co­ses pal­pi­tants de fecun­di­tat”, una carta d’amor con­tra els mora­lis­mes.

S’hi pot lle­gir: “Per dir totes aques­tes xim­ple­ries ens va molt bé d’usar la poe­sia, que fuig del dir de sem­pre, del llen­guatge eficaç, i no pretén ser raci­o­na­lista…” Hi ha un excés de raci­o­na­lisme en la soci­e­tat actual?
Lévi-Strauss deia que el futur de les ciències de la natu­ra­lesa era adap­tar i assi­mi­lar la lògica d’allò sen­si­ble, allò qua­li­ta­tiu, més que no pas allò quan­ti­ta­tiu, que és el raci­o­na­lisme científic més pur. Actu­al­ment els parers ofi­ci­als i els dis­cer­ni­ments en gene­ral se sus­ten­ten en l’estadística, en el tre­ball dels algo­ris­mes, i la vida i la lli­ber­tat que­den sovint supe­di­ta­des a con­di­ci­ons real­ment absur­des. Tot i que, per raci­o­na­lis­mes, també hi hau­ria la pos­si­bi­li­tat extrema que pro­po­sava Sant Agustí, quan deia que “l’experiència del mal també pot ser un camí”. Sigui com sigui, el pro­blema gros rau en el fet de con­fon­dre segu­re­tat i madu­resa amb seve­ri­tat.

Pot ser també la poe­sia un eficaç mitjà de comu­ni­cació, com ho havia estat?
La poe­sia no sé si pretén comu­ni­car. Diria que, més que infor­mar, insi­nua. I el matís i la para­doxa són tan bàsics en aquesta mena de comu­ni­cació que no sé si diria que la poe­sia és eficaç, sinó més aviat efi­ci­ent. O sigui: sí que pro­du­eix un efecte, però ves a saber si és l’efecte desit­jat. No sé on, vaig lle­gir-hi el següent: La comu­ni­cació és la il·lusió d’una com­prensió recíproca.

També per al mateix emis­sor?
Com a emis­sor, sem­pre pateixo i prenc pre­cau­ci­ons per si, per la meva abas­se­ga­dora fan­ta­sia, la vida se m’acaba con­ver­tint en mera elu­cu­bració o per si, mal­grat jo, la retòrica vol escriure’m els poe­mes.
Com acon­se­guiríem un món poètic? Més enllà dels ver­sos, vull dir…
No sé si hi ha un món poètic o n’hi ha milers; per tant, no podria donar recep­tes. Tan­ma­teix, podem pen­sar en aque­lla era poètica que deia Giam­bat­tista Vico, on la com­prensió del món fun­ci­o­nava per ana­lo­gies, o en el “mundo real poético” de Jesús Lizano, que era una visió del món basada en una mena d’innocència bruta, o en les con­di­ci­ons d’una vida poètica segons She­lley. Hi ha dies que aquest món nos­tre ja m’ho sem­bla molt, de poètic.

Disciplina o impuls?
Des del començament de la seva obra, al segle passat, Josep Pedrals ha explorat la relació entre significat i nus de la paraula, un viatge poètic cap a l’etimologia, que ha plasmat en una obra que ha crescut amb els anys. Recordo les autoedicions a finals dels noranta d’Els buits enutjosos –va sortir en l’efímera Container i es reeditarà pròximament a Lleida–, o la còpia corregida, quan col·laborava al diari, que em va deixar d’Espines de refinaments literaris. Després esclataria amb Escola italiana (2003) fins a arribar a la trilogia de LaBreu amb El furgatori, El romanço d’Anna Tirant i Els límits del Quim Porta, tots tres entre el 2006 i el 2018. No estem parlant d’un poeta tan prolix com molts dels seus contemporanis, sinó que fa la sensació que es mira fins a l’última coma abans de fer el pas definitiu de l’edició. Mentrestant, investiga i explota com un miner la seva prodigiosa curiositat poètica. És un espectacle escoltar i veure recitar Pedrals. I ho ha fet en milers d’ocasions. Quan li pregunto què diria al mortal que considera que és lluny de la poesia, s’ho rumia i dispara: “Li diria que se la prengués com un seguit de contribucions a la diversió de l’intel·lecte i de l’esperit (diversions cabdals i vitals, de vegades), que no hi busqués el que no toca, perquè la poesia no disciplina el sentit, però manté l’impuls.”

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/2128026-la-poesia-mes-que-informar-insinua.html?ItemId=2788&utm_source=whatsapp&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

David Castillo, ElPuntAvui (19.04.22)

Deixa un comnetari

You must be logged in to post a comment.

Subscriu-te a la nostra newsletter