TOT PASSA BAIX de Teresa Pascual a Núvol (23.09.22)

L’or i el cant

Al poemari ‘Tot passa baix’ (LaBreu), l’últim llibre de Teresa Pascual, hi ha la tibantor del problema, la tensió d’una inquietud.

El nostre no és el temps del cant. La innocència de la lírica, de la lírica en el sentit més pur, limita amb l’altivesa, gairebé entristida, de la malfiança en tot. Una malfiança històricament enraonada que ens ha dut a enraonar, a enraonar pels descosits, però que ens ha robat el cant. Som, en definitiva, en una època de prosa, i si voleu prosaica.

Havent perdut el cant, el poeta coetani n’invoca l’ombra, prova de resseguir el rastre d’un cos perdut; tota activitat poètica és, ara per ara, una mena de nostàlgia. Forfolla, crida o xiuxiueja però el poeta ja no pot imitar els ocells. L’impediment, com sempre, ha obert tot de camins i cadascú el fressa a la seva manera. Hi ha qui, en ressegint el pas de l’impossible, juga. La ironia el salva de la desesperació, i fa música rient; prova de recuperar amb el somrís, feliçment infant, el mot melòdic, la innocència lírica. També hi ha qui, paradoxalment cercant la poesia, d’alguna manera s’exilia del poema: prova de trobar-la en la novel·la o en el conte, en la frontera imprecisa dels gèneres o bé retallant frases. I encara hi ha qui, encallat en el jo, limita amb el problema i s’expandeix a través del problema; ha renunciat, potser intraquil·lament, al cant: és una poesia de preguntes, una poesia de tensions i fronteres, de trencaments, de moviments traquetejants –i, si no de reflexions, de to reflexiu.

A “Tot passa baix” (LaBreu), l’últim llibre de Teresa Pascual, hi ha la tibantor del problema, la tensió d’una inquietud. Un dels nuclis de sentit del poemari, un nucli que suggestiona més que no articula, és el plec: el punt d’inflexió mig esborradís que hi ha entre dos estats oposats, mal que sigui tan sols en aparença –una aparença verbal–: dia i nit, somni i vetlla, llengua i silenci, vida i mort. «Entre el dia i la nit | no hi ha paret | ¿on és la ratlla?», adverteix de bell antuvi el llibre. En el dinamisme del trànsit, internat en aquella línia imaginada, el poemari prova de trobar-hi una quietud: s’instal·la en una mitjania, en una observació desconfiada però serena, que prova de captar la síntesi tanmateix irresolta d’una realitat closa en ella mateixa –com la poeta, altrament, sembla closa també en ella mateixa.

Potser per aquest afany de recercar en el moviment, en la confrontació entre opòsits, el valor essencial i quiet –una veritat poètica–, els poemes funcionen per acumulació: s’hi van llençant constantment imatges, com qui prova una vegada i una altra d’encertar per tempteig, enquimeradament, la clau que a l’últim obri la porta de la realitat. Aquest procediment, si es vol justificable però en cap cas exclusiu de Pascual ni del seu propòsit, tot sovint dona als poemes un cert aire d’ortopèdia: la frase, tanmateix versificada amb correcció, constitueix d’habitud una sola imatge; deslligades les unes de les altres, generen només per juxtaposició una certa fantasia d’unitat, en definitiva, la il·lusió d’un poema. Aquest ús de la frase, que no és sinó la formalització d’una experiència d’observació, interior i exterior, agafa necessàriament la forma de l’enmeració; el poeta, en desconèixer-ne la clau, només pot palpar l’estricta superfície de les coses, enumerar-les. Un ús acumulatiu, enumerador, que pot funcionar esparsament, aïlladament, però que en conjunt es fa repetitiu, com si hom hi llegís constantment una poemàtica llista de la compra, encara que sigui la llista de la compra de l’esperit. És en aquests moments en què la quietud té el perill d’esdevenir garratibament.

El llibre, deia, s’instal·la en una mitjania, en una mediocritat –mot redimit per Horaci–, que ho amara tot: realment, tot passa baix. Aquest passar arran de les coses, aquesta disponibilitat, pacifica d’alguna manera el misteri inexplicable de la realitat, que no esdevé angoixant, encara que continuï essent problemàtic en tota la seva dualitat irresolta. El conflicte esdevé una ponderació serena del misteri que, i és d’agrair, no es deixa endur mai pel perill, ara tan habitual, de la desmesura ni la grandiloqüència. Una mediocritat, tanmateix, que a diferència de la clàssica ja no es pot revestir d’or perquè ja no parteix del cant, sinó d’una època prosaica. El llibre clou amb un poema que potser es podria llegir de plenitud, i si el llegíssim així potser el llegiríem erradament i encertadament alhora: es parla de la casa, el camp i el fruit, però hi ha «el plec», «l’escletxa» i un retorn impossible. Ni tan sols la mediocritat feliç és, en el nostre temps, gaire daurada.