SEGONS MANERA de Rubén Luzón a LaVeuDelsLlibres (19.09.25)

Poemes, la majoria, breus, que s’han de llegir amb cautela, més d’una vegada, pels canvis inesperats que ens aporta. Els seus textos neixen d’una mirada sorprenent, molt diferent. Hi ha unes pautes, unes marques molt clares que et podrien portar cap a una direcció o una altra.

Rubén Luzón (1982), de València, ha publicat cinc llibres de poesia. Fins ara ja havia demostrat el seu treball i la seva evolució en premis destacats. En la solapa del seu nou llibre es pot llegir que ha obert nous espais d’exploració, d’investigació, des de la fragilitat de la vida a l’acceptació dels límits.

Llicenciat en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica per la Universitat de València, ha escrit treballs i articles d’investigació per a diverses publicacions, a més de ressenyes i textos de crítica literària. És un poeta conegut i reconegut dins dels cercles.

Va estar inclòs en dues antologies històriques de referència: Pedra foguera: Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008), i Tibar l’arc: Una mirada a la poesia valenciana actual (Tria Llibres, 2012). Després d’haver rebut el premi Ausiàs Marc 2008 pel seu llibre Baladaspirina (Edicions 62, 2008), va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2011 per Ai (Bromera, 2012), amb una composició destacada: “En tancar les parpelles, descavalca un món nou de contorns embafats i antífones exemptes de marit com d’esposa d’algú que ni existeix ni ganes”. L’obra va rebre el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2013 en la modalitat de poesia.

El tractament mesurat i riquíssim del llenguatge, molt curiós –“pots de Gris”, “gest mel·lífer”, “la fam del llindar”. Rubén Luzón ens parla de febleses, d’ànimes en hores baixes, d’alguns mals moments viscuts amb l’amor.

La seva poesia és clarament demostrativa i no admet clixés, dolços, entremesos. Hi ha el seu plantejament estètic, la seva tensió lingüística, el seu estrip. Són poemes, la majoria, breus, que s’han de llegir amb cautela, més d’una vegada, pels canvis inesperats que ens aporta. Els seus textos neixen d’una mirada sorprenent, molt diferent. Hi ha unes pautes, unes marques molt clares que et podrien portar cap a una direcció o una altra, totalment contrària, simplement canviant les marques. Són poemes, molt travats, d’estructura. No estem parlant d’una poesia previsible. Per exemple, quan diu “joia invertida” ho transforma tot, ho capgira tot. Després quan parla de “rescatar revolts enllà” clava totalment la tristesa, oferint una nova visió de les relacions, dels intents d’estar amb els altres.

Una altra qüestió és el tractament mesurat i riquíssim del llenguatge, molt curiós –“pots de Gris”, “gest mel·lífer”, “la fam del llindar”. Rubén Luzón ens parla de febleses, d’ànimes en hores baixes, d’alguns mals moments viscuts amb l’amor. “Qui em boixarà l’ullal hermafrodita si em denegues la set que t’he fingit? Jo sol no en sé.” Hi ha també una certa duresa i un punt d’acidesa, de records, de retrets, amb arestes punxants i càustiques, cap als amors partits que es poden llegir com a subterfugis.

Fa una poesia que es pot qualificar d’artesania, de treball de llengua, una poesia d’escultor. La seva poesia em porta cap a una paraula nova: escatallada. En algunes composicions juga més amb els sons i els ritmes i, alguns moments, m’ha fet pensar en la poesia barroca. “Jo, que des de menut he mamat fosca, ara arrossegue els planys de l’any obrer. De tant forçar la vista, la tinc llosca.”

Juga més amb els sons i els ritmes i, alguns moments, m’ha fet pensar en la poesia barroca. “Jo, que des de menut he mamat fosca, ara arrossegue els planys de l’any obrer. De tant forçar la vista, la tinc llosca.”

El concepte de mamar la fosca és punyent, no és fàcil d’assimilar. És considerable el dialecte que expressa. En tot cas, la visió que té del llenguatge ens aporta lucidesa: “Tant hi fa que t’invoque rus o asteca: el llenguatge mateix m’és l’entrebanc.” De fet, en un dels seus anteriors llibres, Ai, ens escriu una reflexió: “Un problema formal és sempre un problema semàntic.” La dilació que genera la funció de llenguatge en la seva poesia continua sent evident. “Els mots em fan escàpol del demà”.

El poema que parla sobre la mare podrà quedar lligat i relacionat amb el recull de poemes d’Eduard Marco, ressenyat fa poc. Al llibre de Luzón, fet de cinquanta poemes escrits entre el 2016 i el 2021, s’hi constata el dia a dia, els obstacles quotidians. I així, ens va deixant perles, peces d’estudi: “tan negre que fa goig.” Hi ha poemes d’amors que no han prosperat perquè ja han estat escrits. “Fosca que escup la vida”. Altres composicions van directament al reclam sexual, amb l’estil poètic històric que els engalana. “Deslliga’m que tinc l’alè a un nivell d’alts forns”. Hi ha molta diversitat i moltes variacions. Alguns poemes semblen encàrrecs que es deixen a la porta del destinatari. “No sé evocar-te tant com mereixeries. Tinc por d’arbrar-me.”

La recerca és constant. En els poemes vermells es desprenen formes claríssimes. Hi ha fragments que es van assimilant d’una altra manera, que entren i surten de la realitat d’una altra manera. “Et figures que dins de cada forat s’hi ajoca un déu i et proposes reblir-lo de llegendes.”

Santi Borrell, LaVeuDelsLlibres (19.09.25)

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/102821/segons-manera-de-ruben-luzon