“Desxifrar Anaïs Nin” a Núvol (26.05.23)

Desxifrar Anaïs Nin
LaBreu conclou la publicació de la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’ amb «Escala cap al foc» i «Fills de l’albatros», amb traducció de Ferran Ràfols Gesa

Llegir Escala cap al foc (LaBreu edicions), d’Anaïs Nin, duu a connectar amb la matèria evanescent del somnis, dels quals, en despertar, en queden les imatges més potents. La feina activa de lectura comença a l’hora de desxifrar-la. És, doncs, exploradora de les entranyes de l’ànima humana i els seus replecs.

Anaïs Nin
Anaïs Nin

Escala cap al foc es llegeix com en un retaule barroc la vida i circumstàncies de personatges que sempre són com volcans en erupció. Aquesta incandescència emotiva remet a la lectura dels seus Diaris, sobretot el segon, on de manera tan detallada com plàstica l’autora hi descriu les seves sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Sigmund Freud.

Anaïs Nin (1903-1977) no només es va psicoanalitzar amb Otto Rank: com una esponja va absorbir aquesta ciència que busseja en la psique fins a l’últim racó, també el dels somnis i els pensaments de vigília en què es creen vides paral·leles, immaterials, però que tant determinen el nostre caràcter. Aquestes vides paral·leles que es donen en la psique tenen la virtut d’informar al jo racional de les pulsions més recòndites del nostre ésser intern per tal d’extreure’n un significat que alhora ens centri i obri la porta a un sentit més profund de la nostra vida. Ens mouen els instints bàsics, però també ens mouen els anhels de l’ànima a la recerca de la seva completesa que, en el cas de Nin, es vehicula a través de l’art de l’escriptura. Anaïs Nin és més que una bona narradora: és una creadora que en la seva escriptura tradueix amb llenguatge propi aquests móns paral·lels. En la vida ordinària no es pot viure tan al límit sense cremar-se en el propi foc, però en la vida onírica i en la poètica, sí.

Anaïs Nin, a tenor del que sabem, no només volia sentir-se viva per tots els porus del seu cos, donant a llum el seu torrent vital cada dia i cada hora per la pròpia força d’eros, sinó experimentar com la seva vida com a dona artista podia ser completa en un moment en què, tot i els passos ja fets, la dona encara havia d’obrir camins vers la seva realització plena en tots els terrenys de la seva naturalesa més enllà de la biològica i temperamental. Aquest és un dels fils conductors (un de molt important és el de la memòria) de l’escriptura de tants milers de pàgines que vam llegir amb avidesa moltes dones durant la primera onada feminista: ens passàvem els Diaris d’Anaïs Nin com qui es passa un catecisme. La gosadia intel·lectual d’Anaïs Nin va fascinar la nostra generació que va llegir atenta els seus Diaris i novel·les que, com en el cinema, en podríem dir d’art i assaig, en les quals l’autora indaga de manera oberta, valenta i incisiva les relacions entre homes i dones. Relacions humanes complicades, laberíntiques, tal vegada pel fet de voler-les viure amb la intensitat que prové de la naturalesa més essencial. Relacions sense vels, doncs, al nu, lluny de formes engavanyadores i convencions socials que les liqüin com en els relats d’Anaïs Nin, on sempre hi ha foc i més foc, els sentiments exaltats, al límit, les sensacions vivíssimes, cremant les ànimes.

Escala cap al foc, publicada als EEUU l’any 1946 i que ara podem llegir en la traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un exemple de la recerca de la naturalesa íntima de cada dona, la seva singularitat, la tria del seu paper al món quan ha pogut triar. Nin n’exposa tres arquetips en els personatges de la Lillian, la Djuna i la Sabina, que es relacionen amb un mateix home, en Jay, un artista pintor, un bohemi que tant hi és com es fa escàpol, provocant l’angoixa de la Lillian (que en el paper d’amant-esposa té por de perdre’l), incitant la cura i l’amistat de la més temperada Djuna, i agitant la sensualitat ardent i inconstant de la Sabina.

Anaïs Nin
Anaïs Nin

Fruit de la seva pròpia experiència, ja que en la seva vida personal Anaïs Nin va practicar el poliamor dècades abans que aquest tipus de relació afectiva prengués aquest nom, en el seu relat posa a la llum el teixit subtil que lliga també les tres protagonistes, fent-se mútuament d’espill amb els seus clarobscurs, provocant atracció i rebuig alhora, filant complicitats i desvelant patiments ocults. Són personatges femenins al caire viu de les seves sensibilitats. No sembla que ningú hagi de ser feliç en aquest permanent situar-se en els extrems, el goig és efímer i per això es busca a vegades amb desesperació. Només sembla feliç, i ho proclama, en Jay, que tot ho troba bé perquè no aprofundeix res, és un ésser passiu que es deixa festejar. Les olles en estat d’ebullició emotiva són les tres dones que en aquest pujar l’escala de la temperatura vital van sentint i veient la seva veritable natura interna en tant que dones que es volen completes, crescudes –empoderades diríem ara–, no pas disminuïdes, en la seva relació amb en Jay. La consciència de voler ser i no acabar de ser les fa patir. Col·locades en situacions extremes, les protagonistes d’Escala cap al foc van llegint l’alfabet de si mateixes, les seves pulsions i sentiments pujant escales cap al foc de l’amor que tant s’amaga com es manifesta, que tant nodreix com abrasa. Així van descobrint l’univers de la pròpia psique en relació amb elles mateixes, amb els altres, amb el món. I tot això expressat mitjançant l’art literari de l’escriptora: un art bastit de simbolisme, surrealisme, onirisme, visió psicoanalítica dels personatges i, encara, encarnant una utopia: la voluntat d’escriure l’indicible de la manera més clara possible ajudada per una explosió de metàfores i fulguracions verbals.

Escala cap al foc és una notable obra literària d’avantguarda de meitat del segle XX amb les preocupacions anímiques i culturals d’Anaïs Nin exposades de forma calidoscòpica i sàvia, en una multiplicitat de miralls en els quals a vegades tot estrafent la veritat la revelen amb més nitidesa.

Tancant la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’, d’Anaïs Nin, acaba de sortir de l’obrador de LaBreu Fills de l’albatros. La novel·la està dividida en dues parts: «L’habitació cega» i «El cafè», on trobem recreats, elaborats des d’una perspectiva nova, alguns dels personatges que protagonitzen Escala cap al foc. Un d’ells és la Djuna, que a Fills de l’albatros es presentada per Nin com una dona jove que marxa a París per assistir, becada, a una escola de dansa. A París inicia una vida bohèmia al barri de Montmartre. En aquest ambient, la Djuna fa els passos que han de portar-la significativament a una maduresa vital en contacte amb en Michael, el seu mestre de ball, contrapuntada amb la fascinació que li produeix la joventut ambigua i poc convencional d’en Paul i el seu amant.

Aquí és on podem aturar-nos a pensar en el significat del títol Fills de l’albatros. Els albatros són unes aus marines que maduren molt tard. Fer-se persona humana, així com conèixer-se un mateix, amb els seus talents, limitacions i pulsions, ja siguin bàsiques, lligades a la supervivència, o d’instints estètics i culturals, com una vocació artística, costa molt, a vegades tota una vida. Charles Baudelaire utilitza la figura de l’albatros com a metàfora del Poeta: una au amb unes ales enormes, amb una gran potència per volar, però que pesen molt. Aquesta metàfora ho és també del nostre pas per la vida, en certa manera presoners entre l’esperit i la matèria, sempre insuficient per a donar-li unes ales que no engavanyin. Anaïs Nin, escriptora de les profunditats de l’ànima, en els seus contes i novel·les utilitza sempre metàfores poètiques molt poderoses.

Amb gosadia intel·lectual si tenim en compte l’època, Anaïs Nin també contempla l’androgínia i l’homosexualitat en els personatges de Fills de l’albatros, la qual cosa ja s’havia insinuat ben clarament a Escala cap al foc, amb el joc de miralls que es dona entre les dones protagonistes. Una d’elles, la Sabina, la trobem transfigurada per Nin a Fills de l’albatros en el relat «El cafè«. Com el de la Djuna a L’habitació cega, els lectors veiem moure’s la Sabina entre les reflexions sobre la seva vida i la complexa naturalesa del seu ésser íntim. En el cas concret de la Sabina en relació a la parella que formen la Lilian i en Jay. Finalment, com en Escala cap al foc, al tram final d’«El cafè« la narradora Anaïs Nin organitza una gran festa en un cafè on reuneix tots els personatges de la novel·la, i que a mi m’ha fet pensar en els banquets que apareixen en la literatura clàssica, on hi passava la vida sempre entre la representació i la realitat. El personatges d’Anaïs Nin fan el mateix: alhora que celebren la vida de forma epidèrmica, com acostuma a ser en societat, on tothom és fantàstic quan va de visita, a través del pensament, a través de la vida paral·lela que tan afirma com qüestiona tot el que fem, analitzen la seva vida real en base als trets més visibles de les seves personalitats que, no obstant la pretesa sinceritat, es mostren amb els seus replecs més amagats com en una festa de Carnaval en el qual la disfressa és més explícita de la identitat de fons que no pas la cara neta de maquillatge. Aquest és un tema de fons, la realitat i la seva representació, al qual Anaïs Nin sempre retorna. 

Anaïs Nin

 

Teresa Costa-Gramunt, Núvol (26.5.23)

https://www.nuvol.com/llibres/desxifrar-anais-nin-323166

Subscriu-te a la nostra newsletter