L’espera s’ha fet molt i molt llarga, el darrer llibre de Serguei Dovlàtov va sortir el 2021!!!!! Massa temps! He ressenyat tots els llibres de Dovlàtov que LaBreu ha anat publicant, de nou amb traducció de Miquel Cabal Guarro, tota una garantia veient la bona feina que ha fet fins ara.
Sempre que parlo de Dovlàtov em recordo del conte La tomba del vell Veria de Miquel Adam, allà s’explica també perquè el nom de l’autor a la coberta apareix com Sergei Dovlatov i a dins a la portada com Serguei Dovlàtov, que és la versió correcta en català del nom.
En altres llibres l’autor combina la literatura amb records o amb textos molt més periodístics (L’ofici és l’exemple més clar), aquí tenim un llibre 100% periodístic amb els articles que l’autor, ja als Estats Units, va escriure en el diari rus on va treballar (de fet en va ser un dels fundadors), un diari rus fet per i per als emigrants de la tercera onada, la seva. I un dels temes, recurrents, és com encaixa ell i els altres emigrants en una realitat tan diferent i tant “americana”.
—Què et sembla, hi haurà guerra?
Vaig respondre:
—Ja n’hi ha, de guerra. El que passa és que els nord-americans no ho saben.
—Què vols dir?
—És molt senzill. A Teheran han assaltat el consolat nord-americà. Legalment, això és territori dels Estats Units. A més a més, hi han fet cinquanta presoners de guerra.
—I què hi podem fer? —va demanar la Catherine…
No soc diplomàtic, ni polític, ni soc cap general. No soc ni nord-americà. Provo de mirar-me aquest afer des d’un punt de vista pràctic.
El comportament d’una persona i el d’un estat es poden comparar. L’autoprotecció i la capacitat de defensa són conceptes idèntics, la diferència que hi ha és de proporcions, no pas qualitativa.
Les meves nocions d’autoprotecció es van formar als camps de presoners. Va ser allà que ho vaig entendre de cop i per sempre:
Estar a punt per a una baralla implica ser capaç de començar-la. Si les circumstàncies hi obliguen.
Però també és possible contenir-se. Girar cua amb un cop als morros. És a dir, capitular…
El diari The New American intenta tenir clar què vol fer i a qui va dirigit, més o menys:
Així mateix ens imaginem el nostre lector hipotètic, també.
És algú de qualsevol fe religiosa, que odia la tirania, la demagògia i l’estupidesa.
Posseïdor d’una visió àmplia en l’àmbit de la política, la ciència i l’art.
Que reconeix la importància tant de l’alta literatura com de la lectura d’entreteniment.
Que és aliè a l’esnobisme, que s’interessa pels escacs i el futbol, per la crònica hollywoodiana i les prediccions de l’horòscop.
Es algú que es preocupa pel destí d’uns ostatges, però que també es deixa arrossegar per uns encreuats.
Es algú que té clar el més important: que el món el salvaran el coratge, la bondat i la noblesa.
Ras i curt, és algú normal, senzill i complex, trist i alegre, reflexiu i despreocupat…
Confio que t’hi reconeixes, oi, lector?
Resumir un llibre d’articles no és gaire viable, i tampoc és un tipus de llibre que permeti fer-ne una lectura ràpida com una novel·la. És un llibre per anar picant, anar fent, degustant les peces sense pressa per acabar (perquè em sembla que amb aquest ja estaria tot el material seu publicat). No em puc resistir a posar això, on l’autor comenta què li sembla les “sancions” contra la URSS després de l’invasió d’Afganistan.
Mikhaïl Zósxenko va escriure una escena. Hi ha un policia que camina pel carrer amb una flor a la mà. Un delinqüent va cap a ell.
—Doncs ara et castigo —diu el policia—, no et dono la flor!
I aquí ens tens mirant d’endevinar com s’ho maneguen sense la nostra flor.
Però és que als líders soviètics tant se’ls en dona, l’ostracisme moral!
Els líders soviètics ja van veient que els diem bandits. Hi estan acostumats. N’estan un xic orgullosos i tot. Pensen que val més ser fort que no pas bo. El fort és respectat i temut. El bo, en canvi, qui el vol per a res, si es pot saber?
Més encara quan, de lluny, la feblesa no es pot distingir de la bondat…
Els dirigents soviètics ja sabien què els costaria, això de l’Afganistan. Estic segur que tenien calculat per endavant el preu de l’operació. I ara saben quant els costarà la següent. Un preu així ja els va bé.
Demà els soviètics rampinyaran un tros de la Polinèsia. I nosaltres, en un atac de noble indignació, cancel·larem un simposi. Algun fòrum de biologia per a l’estudi dels llangardaixos. Però què dic: ves que no suspenguem l’exportació d’ostres i tot. En resum, no els donarem pas la flor! Que pateixin…
Em miro la humanitat progressista amb melangia. No han estat capaços de posar-se d’acord per boicotejar com tocava uns Jocs Olímpics merdosos. I si hi ha una guerra?
El Nou Americà és un diari de l’immigració russa a Estats Units, tercera onada, cadascuna de les onades amb les seves particularitats i pors i anhels i motius per marxar, aquest sentir-se desplaçats és el motor de moltes columnes, i és, fet i fet, la part més autobiogràfica que trobem, la que a mi m’interessa més.
Tots ens vam preparar per anar-nos-en a Occident. Cadascú a la seva manera.
Els més previsors estudiaven anglès. Els més pràctics feien provisió de corall i d’artesania de fusta pintada. N’hi havia que aprenien a conduir. D’altres fotografiaven els seus manuscrits…
En Grigoróvitx, un veí meu, es va endur dos retalls de ratina per fer-ne un abric. (Diuen que en va acabar fent unes fundes per a la furgoneta…)
Jo personalment recollia informació. Volia imaginar-me la vida futura d’una manera mesurada i objectiva.
Sabia que als Estats Units la literatura no és una font de subsistència. Que els tiratges dels llibres en rus són insignificants. Que a la gent de la meva corda li costa molt trobar feina. Que la delinqüència als Estats Units havia assolit unes dimensions esgarrifoses…
Volia conèixer la veritat. Desitjava posar fi per sempre a les meves il·lusions.
Molt del que vaig saber em va infondre una sensació de temor. Em feien por la solitud i la mudesa. M’horroritzava la perspectiva de néixer per segona vegada. M’espantava l’indefugible isolament lingüístic.
No sabia del cert si podria escriure. En aquest cas, tota la testa no hauria tingut cap sentit.
És aquest observar el fet de marxar ja en un passat proper, ja està fet, ja són al paradís de la llibertat i la democràcia (podem posar-hi “peròs” sí, però si la comparació és amb la Unió Soviètica, tot i que ja no sigui la d’Stalin, guanyen els Estats Units, de carrer).
Estic content que els nostres fills visquin bé. Que mengin bananes i halva. Que els texans esquinçats per a ells siguin l’última moda.
És per això que ens en vam anar.
L’únic és que no sé com lliga, tot això: les vitamines i els principis, els texans i els sentiments… Quina n’és la proporció, la dependència? Si és directa, va bé. Però, i si, Déu no ho vulgui, és inversa?
Confio que ens en sortirem.
La relació amb la meva filla continua igual. Com abans, estic privat de tot allò que podria encisar-la.
No crec que em converteixi en un cantant nord-americà. Ni en un actor de cine. No crec que arribi a fer-me prou ric per alliberar-la de tots els maldecaps. A banda d’això, continuo sense saber conduir. Soc del tot indiferent a la vida privada de la famosa actriu Lauren Bacall. (Aquest cognom escauria molt a un mariner borratxo de la flota pesquera.) I, el més important: sé molt poc anglès. Cosa que de vegades em deixa del tot desemparat…
Fa poc em va dir… O, més aviat, va pronunciar… Daixò, que vaig sentir aquesta frase:
—Finalment et publiquen. I què ha canviat?
Ras i curt, tot ens va igual que abans. I jo continuo sent només un papa…
I Nova York, una ciutat que és de les més representatives d’Estats Units, quina impressió produeix algú pràcticament acabat de baixar de l’avió?
Té una arquitectura que recorda una pila de joguines. És tan esgarrifosa que assoleix una harmonia particular.
Té una estètica que es correspon amb un accident ferroviari. Trepitja les lleis de la geometria euclidiana. Es burla de la gravetat terrestre. Refresca el record de les obres de pintors cubistes de tercera fila.
Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure-hi, treballar-hi i divertir-s’hi.
No hi ha monuments històrics. El passat, el presenti i el futur estiren un mateix carro.
No es té la sensació de ser d’aquí de tota la vida ni de ser un foraster. Es té la sensació de ser en un vaixell immens, atapeït amb vint milions de passatgers. I tots del mateix rang.
Aquesta ciutat arriba a ser tan diversa, que t’adones que també té un lloc per a tu.
Em sembla que Nova York és la meva última ciutat, la decisiva i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot emigrar a la Lluna.
Podria posar-ne més, podria copiar pràcticament tot el llibre, però crec que amb això us en feu una idea. Aquí teniu Dovlàtov parlant de tu a tu al lector “sense ficció interposada” com si diguessim, i a més de comentar l’actualitat també la realitat -sempre precària- de la premsa russa als Estats Units s’imposa i fa que aquesta aventura i aquests articles tinguin un final abans del que seria desitjable. Potser no és el millor llibre per descobrir Dovlàtov (aquest lloc per mi és per La maleta) però sí una bona manera d’acostar-se a les seves idees directament, i si ja sou fans de Dovlàtov aquest llibre és una peça que no us pot faltar.
Cesc Llaverias
https://www.llibressenyordolent.cat/la-columna-serguei-dovlatov/
