Potser sí que la mort iguala tothom, però als Estats Units que Evelyn Waugh va visitar poc abans que comencés la Segona Guerra Mundial es feien molts esforços per dissimular-ho. Particularment a Hollywood, un dels llocs que molta gent posava i que es continua posant encara com a exemple de l’èxit, de la fama, del glamur i de l’American way of life. Només que, com que som eterns i com que, a mesura que van passant els anys, cada any ho som una mica més, res no privava que ja al Hollywood dels anys quaranta de què ens parla Waugh a L’ésser estimat hi hagués també una American way of death. Naturalment, tant per a persones com per a animals, que Hollywood no ha discriminat mai.
Són coses que sap molt bé Dennis Barlow, que té vint-i-vuit anys, que és anglès, que és poeta i que va fent la viu-viu amb prou èxit. N’ha après de Sir Francis Hinsley, el seu protector, que és novel·lista i no poeta. Com ell i com tants altres novel·listes o poetes del seu i del nostre temps, Barlow no necessita ni tan sols escriure per poder continuar formant part dels escollits per les muses. A la pràctica, Barlow, però, viu gràcies a la Felicíssima Àrea de Caça, l’agència especialitzada a enterrar animals: gossos, gats i, finalment, un lloro, que imita en tot la Clariana de Remors, la gran necròpolis especialitzada a enterrar persones. Naturalment, no poden anar tan al detall com els de la Clariana, que ofereixen un “Feliç Lloc per al Repòs dels Incomptables Éssers Estimats”, segons la categoria, l’ofici i sobretot el que estan disposats a pagar aquells que continuen estimant-los ara que ja han assolit la felicitat, homes i dones que, d’acord amb la manera de parlar de Wilbur Kenworthy, el somiador i fundador de la Clariana de Remors, són encara éssers en espera.
Satíric, mordaç, incisiu i corrosiu de tant sarcàstic, Waugh aboca bona part de les seves obsessions i de les seves crítiques socials en aquesta Tragèdia angloamericana, subtítol de L’ésser estimat. Hi trobem, així, el contrast entre la suposada ingenuïtat nord-americana –simbolitzada en la novel·la per l’estúpida Aimée Tanatogens– i l’astúcia interessada de l’antiga intel·lectualitat –i si convé, aristocràcia– anglesa. D’aquí que a Hollywood hi hagi personatges com l’Ambrose Abercrombie, com els membres del cercle anglès de Hollywood i els membres, també anglesos, del Club de Criquet, i sobretot com Sir Francis Hinsley, que s’ha guanyat la vida –mentre ha pogut– treballant de guionista. Justament, quan perd la feina, és quan se suï-cida. Últim acte de dignitat d’una generació antiquada. Després d’ell ja només queden vividors com Dennis Barlow, entestats en una competició continuada amb la nova i no sé si primera generació nord-americana d’espavilats. Pensem en el senyor Slump, en el senyor Joyboy i, per descomptat, en el somiador de Wilbur Kenworthy. Què els toca, però, fer amb les dones estúpides, joves i atractives com l’Aimée? Naturalment, allò que han fet sempre els vius. Sobretot, mentre són vius, abans no accedeixin a la felicitat eterna que ens prometen els de la Clariana de Remors i els seus imitadors animalescos de la Felicíssima Àrea de Caça.
