Antònia Vicens, la boira ja m’arriba al coll sobre PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA al suplement Faves Tendres de Núvol (19.02.21)

Antònia Vicens, la boira ja m’arriba al coll
La poeta i novel·lista mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941) publica el seu cinquè poemari, Pare què fem amb la mare morta (Labreu edicions, 2020).

Després d’una llarga carrera dedicada a la prosa, amb títols tan reconeguts com 39º a l’ombra, Premi Sant Jordi 1967, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, Premi Ciutat de Palma 1981, o Ànima de gos, l’any 2009 Vicens s’estrenà com a poeta. Va ser poc abans de complir els setanta anys i tres després de la mort del pare, quan surt publicada la primera obra de poesia en el sentit més estricte del mot, Lovely. De fet no es pot dir que Antònia Vicens s’inicia en una nova forma d’expressió sinó que, en tot cas, adapta o insisteix en el seu propi llenguatge mitjançant un nou registre. Insisteix, efectivament, estrafent una mirada que no s’oblida mai de l’original. Aprofundeix en una única obra amb la diferència que a cada nova entrega l’escriptura esdevé més i més sintètica. Similar gènesi argumental i una simbologia que no para de créixer, que tenen com a centre nuclear el món alliberador dels somnis.

L’escriptora Antònia Vicens, en un pla mitjà a la seu de l’AELC a Barcelona, el 16 de maig del 2019 (horitzontal)Antònia Vicens. | Foto: ACN

A l’anterior poemari, Tots els cavalls, publicat el 2017 i Premio Nacional de Poesia 2018, trobem imatges d’un somni farcit de cavalls alats que galopen desbocant-se per passatges de la infància. Un itinerari vehiculat per una dona amb el marit agonitzant i les filles que no atenen la seva crida. Una mirada apocalíptica apuntalada en diversos elements bíblics que cerquen la revelació. La culpa, la violència, l’abús del patriarcat i la mort, actuen com a vectors que apunten a una infantesa no absenta de dolor. No hi falta la manca d’amor, un element cabdal tractat de forma molt subtil i indirecta en tota l’obra de Vicens, “l’amor va naufragar”.

La poesia de Pare què fem amb la mare morta neix de la necessitat expressiva d’uns fets i vivències que li han deixat empremta i que ara necessita perbocar per alliberar-se. Antònia Vicens s’endinsa, excava, en tot allò que li és essencial furgant en la memòria, el silenci i les absències, “tanta set / d’amor com hi ha”. El text se substantiva a través de la mirada d’un infant, la innocència més pura, que vol ressuscitar la mare i que pateix el silenci del pare. Un retaule de personatges estàtics emmarcats en una estructura narrativa depurada d’elements narratius sobrers. No hi ha descripció sinó impressió. Una cosmogonia literària que neix en la infància i se situa en el present a cavall d’emocions i vivències com la bogeria, la mort i la desolació….el foc sagrat que et perpetua damunt les cendres del desolament, en deia Carles Riba.

Vicens no escriu per passar comptes amb el passat sinó per posar llum al boirós llindar entre el real i l’oníric, “la boira ja m’arriba al coll”. Escruta l’inconscient per les escletxes més impensables i ho fa amb poques paraules, amb les que mosseguen, les justes per enlluernar un esdeveniment fugaç. Escriu sense mètrica i amb el joc d’espais en blanc que trenquen els versos sense miraments. Un recurs molt particular d’ortografia on elimina gairebé la puntuació més ortodoxa per treballar a fons la condensació i la metàfora. Una manera plàstica i original de donar visibilitat al conflicte del qual ens parla. I és que no són pas els fets els que commouen sinó les paraules que s’utilitzen per narrar-los, aquelles que lliguen experiència amb universalitat. I aquest és un dels centres orgànics de la seva poesia. Una mena de composició que em recorda la música sincopada i d’irregulars efectes de percussió de Béla Bartók. El so més proper a la puresa i al buit.

Escolteu la lectura del poema “Si llencéssim…” amb la veu de Txell Sota:

https://www.youtube.com/watch?v=KS7Tk4V6EuY&feature=emb_logo

Enric Umbert, Núvol (19.02.21)