“Arriscar-se, fer una cosa nova, el 1916 i ara” LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez al Culturas (19.08.23)

“Arriscar-se, fer una cosa nova, el 1916 i ara”

Un nord-americà i un rus creen una casa a Andorra amb unes intencions utòpiques incertes. David Gálvez Casellas n’investiga els orígens i la construcció

Que hi ha un cansament de l’esquema lineal de la novel·la històrica i documental ho hem pogut veure els darrers mesos amb els llibres d’Albert Forns, Eduard Márquez i Sebastià Portell. S’ha arribat a un extrem de novel·les amb un plantejament argumental tan primet, tan ben encaixadet en les seves capsetes de capítols curts, que un instint narratiu primari crida els autors a desmuntar tot aquest macramé i tornar als materials en brut, per intentar trobar el nervi i la veritat de les històries. O bé sotmetre-les a una pluja d’electrons literaris per veure les reaccions que es produeixen en personatges coneguts i esdevenimenrs més o menys provats. És el que ha fet David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú 1970): fer entrar al laboratori la Torre dels Russos, un edifici singular construït a Santa Coloma d’Andorra, per l’arquitecte Cesar Martinell, entre 1916 i 1919. En unes altres mans que no fossin les de Gálvez hauria pogut ser una d’aquelles novel·les de les quals s’ha abusat tant, sobre l’hospital de Sant Pau o la Sagrada Familía. En lloc d’això tenim un artefacte literari que ens interroga sobre el passat i el record, la memòria i l’arxiu, el silenci, el buit i el llenguatge.

Gálvez és un escriptor de la corda postmoderna, autor de la falsa obra periodística de l’inventat Arseni Sugranyes i autor del fals dietari Carrer del bosc. Som davant d’un escriptor per al qual especular amb els mecanismes que intervenen en la creació literària és més important que explicar una vivència o oferir un testimoni personal. La Torre dels Russos s’obre amb una cita de les Memorias póstumas de Brás Cubas, el clàssic de de la literatura brasilera que és naturalment una ensarronada, perquè ningú no pot escriure unes memòries pòstumes. L’autor, Machado de Assis, diu que ha escrit la novel·la inspirant-se en la manera de caminar dels torrats, que van de banda a banda de carrer, s’aturen, discursegen, tornen a engegar, ensopeguen, van per terra, s’alcen, etcètera. Com el seu model brasiler, La Torre dels Russos és un llibre amb molt d’humor, gust per la paradoxa i la tendència a la ventrilòquia d’altres llibres de Gálvez. Inclou versos, fitxes, estudis filològics, narracions, petits assaigs i -aquesta part és ben interessant- converses amb amics investigadors al voltant de la creació literària i dels personatges implicats en la construcció de la casa.

Què va dur un milionari de Boston -Fiske Warren- a pensar que podia crear a Andorra una comunitat georgista? Som en uns anys -cap a començaments del segle XX- en les quals les utopies funcionen a tota màquina. Els georgistes pensen que la terra és de tothom i que l’única propietat a la qual tenim drets és al que cadascú sigui capaç de construir-hi. Andorra té un règim de propietat comunitària antiquíssim. E quilicuà. Un altre personatge extraordinari, que ha tingut relació amb els germans Wright -Popoff-, és l’administrador del projecte. I Martinell, el constructor dels cellers cooperatius que han passat a la història com a Catedrals del vi, l’executor. Hi ha un tercer personatge, andorrà, Joseph Alemany, que és qui s’acabarà quedant la Torre, que escriu poemes i articvles (vés a saber si falsificats per Gálvez; segurament) en un estil 1900 molt divertit.

Com La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, que és el referent català de les novel·les de quéte, la investigació queda atorrollada i a mitges. Això ho fa més interessant perquè toca el moll de l’os de l’escriptura i de la vida: no podem saber res, les nostres vides s’esborren com una paraula escrita en la sorra d’una platja de les d’abans (quan no hi havia tanta gent que trepitjava amunt i avall). M’agraden les pàgines que Gálvez dedica a estudiar i preparar descripcions de núvols. I m’agrada l’artefacte que ha construït, tot i que hi trobo a faltar, potser, una mica més d’argument i més figuratiu.

Julia Guillamon, Culturas (19.08.23)