“Astres que contemplen i nafres que s’eixamplen” sobre FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt a AraBalears (11.11.23)
Astres que contemplen i nafres que s’eixamplen
Joan Tomàs Martínez Grimalt és un creador fascinant que constata, sempre amb un toc de geni, el seu talent en variats terrenys lletruts. Fins ara ha estat, sobretot, un dels membres de la companyia Corcada Teatre, amb la qual ha participat en diversos muntatges, i com a dramaturg va merèixer el premi Pare Colom de teatre amb Cendres. Cartografia de l’exili (Lleonard Muntaner, Editor, 2016) i el premi Ciutat de Palma d’arts escèniques amb Comviure, obra elaborada conjuntament amb Joan Fullana i Diego Ingold. També ha estat guionista de les sèries Mai neva a Ciutat i Llim, i és un bon investigador sobre els moviments obrers i la història social del teatre. Tanmateix, el pilar que fonamenta totes aquestes propostes és sempre el mateix: la poesia entesa no només com a forma d’escriptura sinó, sobretot, com a forma de vida. Després de publicar Els Jorns (premi Miquel Costa i Llobera, Edicions del Salobre, 2008), Proètica dels plaers (Premi Bernat Vidal i Tomàs, Moll, 2009), Obagues i solanes (Gall Editor, 2016) i Epigramari (AdiA Edicions, 2021), ha merescut el prestigiós premi Jocs Florals de Barcelona 2023 amb Fosca negra, un potent poemari publicat a LaBreu Edicions i un escaló clau en una trajectòria ascendent que tant de bo pugui assolir el reconeixement que mereix.
Els poemes de Fosca negra constaten el gust de Joan Tomàs Martínez Grimalt per una poesia críptica que es nodreix d’un hermetisme expressiu i d’un vocabulari atàvic. Les vibracions verbals aquí perpetrades tremolen en dialecte amb una elasticitat lingüística genuïna que fa avinents imatges d’extrema morbidesa. Aquesta abstracta proposta està focalitzada per una veu messiànica, així com per un acurat treball mètric i rítmic digne d’elogi que permet que aquests poemes també es puguin oferir oralment a la places públiques. Decisives són les influències de mestres com J. V. Foix, Blai Bonet, Miquel Bauçà o Andreu Vidal, que ressonen en moltes de les composicions del volum al costat de referents més actuals com Joan Josep Camacho Grau, Lucia Pietrelli o Maria Callís. Els versos de Martínez Grimalt, però, es desbudellen talment paràboles bíbliques, amb un estil ancestralitzant i una prosòdia contundent que converteix cada pàgina en un viatge antièpic d’orígens violents, conflictes traumàtics i conseqüències funestes. Tot plegat fa que la lectura s’obri en canal amb metàfores al·lucinades en una odissea primigènia plena d’amenaces que qüestionen els fonaments de l’escriptura i mostren l’absurd al qual desemboca qualsevol intent de comunicació humana. Fosca negra és el millor llibre de Joan Tomàs Martínez Grimalt, una aposta arriscada que reïx i proporciona recompenses als ulls que es deliten per desafiaments literaris.
Jaume C Pons Alorda, Ara Balears (11.11.23)
