Carta oberta a Adrià Pujol Cruells, Núvol (11.08.17)
Carta oberta a Adrià Pujol Cruells
Són molts els autors que signaran les seves obres a la Setmana del Llibre en Català. Adrià Pujol (Begur, 1974) és un d’ells: el dissabte 9 de setembre serà al Mòdul 39 signant La carpeta és blava (La Breu Edicions). A través d’una sèrie de publicacions recents que demostren la seva boníssima feina, l’autor empordanès s’ha guanyat el dret a ser considerat un dels noms imprescindibles de l’any, i això haurà de tenir positives conseqüències de tota mena en el futur proper. Per tots aquests motius que s’acumulen, Jaume C. Pons Alorda escriu una carta oberta en què repassa alguns d’aquests fets fonamentals per a Núvol.
Estimat Adrià,
Enhorabona, ets l’Autor del 2017 al meu entendre i, en el fons, tu també ho saps, però t’estimes més callar com el savi que ets. Com a bon antropòleg, t’agrada observar en la distància, ser el que analitza, i no desitges esdevenir pas l’objecte d’estudi. Això t’ofereix seguretat, en efecte, i també protecció, que en aquest món més val cridar poc l’atenció o després els punyals saben perfectament quina és la diana idònia. Com t’he dit abans: ets savi, i al mateix temps considero que ets un treballador infatigable que aquest 2017 ha arribat a do de pit. El que has aconseguit és simplement extraordinari.
En aquesta carta oberta gens acadèmica, però sí autèntica, em disposo a enumerar-te per què crec el que crec i per què et dic el que et dic, amb total circumstància, amb plena necessitat. Si faig el que faig, ara mateix i aquí, és perquè vull fer el que faig però no sé fer-ho millor, ara mateix no, per tant espero que acceptis aquestes paraules com el que són: una celebració de la bona feina que has fet durant aquests darrers anys i que en el 2017 han sorgit a la llum pública, una feina que espero tingui merescuda recompensa quan arribi l’hora, no perquè cregui que tot el que fem hagi de generar quelcom ulterior (no sóc tan capitalista) però sí perquè estic convençut que la bona feina ha de ser premiada. I ja des de bon principi et vull fer entendre que no t’estic collonant pas: el que dic ho dic de cor. I, en el fons, tu també ho saps: no sóc de l’Empordà, no sé dominar aquest art vostre, i per molt que volgués no sé si el sabria fer servir, ja que de fet sóc una persona massa tímida i greu, encara que m’hagi esforçat per demostrar el contrari, i com tu jo també sé amagar-me rere les mates quan cal. Tanmateix reconec que em costa molt generar humor a través de l’escriptura, tinc tendència a la seriositat i a la sentència, però et puc ben dir que estic intentant lluitar per trobar noves formes d’expressió, com tu, que ara estàs cercant noves vies, però d’això ja en xerrarem després.
En primer lloc, ets l’Autor del 2017, i amb això ja bastaria, per la teva colossal traducció de L’eclipsi de Georges Perec, publicada enguany a l’Avenç. Només això ja és un monument singular i de primer ordre! Perdona’m si no entro en el joc que proposeu tu i Perec, el de no fer servir en cap instant la lletra “A” durant el meu comentari, abans ja t’he dit que en el fons sóc tímid i greu i seriós, però és que realment crec que no és un joc sinó una veritable mostra de destresa total, sí, literària, en el millor sentit de tots els termes. Dic “traducció” i no “versió” com es perfila a la coberta tan encertada del volum, amb aquesta mà que branda el secret, però entenc per què ho feu. Ara bé, estic plenament convençut que el que ens regales no és una versió sinó una traducció en tota regla, molt ben feta, més que això: excelsa. Perquè la paraula “traducció”, ben entesa i ben aplicada, és sempre una “versió”, i perquè una traducció és un seguit de tries aplicades a la necessitat de cada cas, i ens tornes a demostrar que traduir no és trair, traduir és triar, i amb Perec de fons tu tries sempre, al meu entendre, les millors possibilitats per fer que la seva aventura arribi en les millors condicions oulipianes, unes condicions que haurien de fer, immediatament, que et convidessin a formar part d’aquest grup de treball tan selecte, al costat d’altres insignes oulipians com Pablo Martín Sánchez. A més a més, l’objectivitat, en literatura, no existeix, i molt m’atreviria a dir que en escriptura tampoc. I una traducció és sempre un sedàs, una mirada, una manera d’entendre la literatura a partir d’una personalitat marcada, en aquest cas la vostra, aquesta nova criatura que sorgeix del tàndem Perec-Pujol per segregar una obra fascinant, una novel·la, un artefacte, un immens mecanisme narratiu construït a partir d’una trava ardent com és la de no fer servir una lletra en cap cas, fet que obliga a trobar solucions constants, perpètues. És una passada. Quin gust que he passat llegint! Com he rigut amb les teves meravelloses constriccions, i amb el teu sentit de l’humor, però també he tornat a quedar fascinat per una escriptura viva, com aquesta, que ens demostra que l’esforç és també una tàctica per donar el millor que tenim, i que les traves oulipianes són convits a escriure en èxtasi, que com deia John Updike és l’única manera d’escriure bé.
A les mans tenim una traducció portentosa, estimat Adrià, la teva traducció esplèndida, i també et dic que em causaria molta angúnia i molta ràbia i molta pena, molta mala llet et sóc sincer, que l’any 2018 no rebessis el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Crítica Serra d’Or de Traducció, com a mínim!, perquè l’esforç que has dedicat a aquesta tasca ingent és d’autèntic premi, t’ho diu algú que sap què significa fotre colzes no a favor d’un sinó a favor dels altres perquè els altres puguin brillar. Però d’això dels premis ja en parlarem després… Permet-m’ho.
En segon lloc, ets l’Autor del 2017, i amb això també ja bastaria, per la teva darrera obra narrativa llarga posada a disposició dels lectors: La carpeta és blava, publicada enguany a LaBreu Edicions. Què has fet, animal? Jo et diré el que bonament crec que en certa manera has fet, perquè amb aquest volum has aconseguit moltes coses alhora.
Per una banda, has perpetrat una novel·la, sí, una novel·la sobre l’essència de l’Empordà, una novel·la que també és un assaig, una novel·la que és un tractat sobre el “collonar”, aquesta forma tan particular de l’humor universal aplicada a un territori molt concret de Catalunya com és l’Empordà, una forma d’humor única que també pot tenir les seves irradiacions a altres espais del territori nacional i internacional (des d’Aristòtil fins a aquest joc de referències que fas amb El nom de la rosa d’Umberto Eco; des de Rabelais fins a Foster Wallace amb les seves infinites notes a peu de pàgina farcides de comicitat; des de Ventura Ametller fins a Blai Bonet, aquestes dues criatures al·lucinades i al·lucinants; des de la conquesta de les Amèriques fins a aquest instant sublim en què Josep Pla collona i acollona Salvador Espriu amb la mítica frase que acaba donant (sic) títol al teu llibre…). A vegades crec que has fet un llibre sobre tot en un espai mínim, sobre tot el que tingui a veure amb aquesta meravellosa ganyota que és riure, desafiar la mort i celebrar la magnànima sordidesa de viure. La carpeta és blava és una autèntica tesi doctoral: estàs Doctorat en Vida i en Rialla.
En aquestes pàgines toques molts temes, i tots són increïblement atractius: la dura relació entre centre i perifèria, el poder dels que guanyen i (re)escriuen la història, el discurs dominat en contra del discurs dominant, la llengua forta i els col·loquialismes prescindibles (i la factura del traductor Joaquim Mallafrè és un esperit que sobrevola bona part de les teves reflexions, però també hi ha altres esperits afins com Laurence Sterne, Miguel de Cervantes, Josep Palàcios, Enrico Nencioni o Juli Vallmitjana). La clau és que, gràcies a tu, sí, gràcies a tu, una realitat ultralocal es converteix en una columna més de l’universal. I ho fas amb una profunda dimensió d’immediatesa: ens parles de què és collonar mentre els personatges principals es collonen mútuament. Aquesta aparent facilitat no és gens fàcil, però et permet aconseguir una ambientació frenètica, dinàmica, hipertextual, amb múltiples trames entrellaçades, temes oberts que tornen i retornen com una coda simfònica, el discurs s’interromp, i s’alimenta, de l’acció, fins tal punt que demostres que com a narrador no tens res a envejar a mestres de la forma i de la tècnica com Miquel de Palol, Eduard Márquez o Jordi Cussà. Tu també demostres que pots parir Il Decamerone moral, i intel·lectual, de la literatura catalana del segle XXI, però amb l’energia fundacional d’un Buster Keaton que s’assembla molt a Ramon Llull. Ets còmic, burlesc, satíric, trivial, i alhora profundament seriós, culte, prodigiós i necessari. Poques vegades he vist una fusió tan bèstia de contrastos en una obra que exposa tan bé la relació entre fons i formes. I alguns han dit que et repeteixes, que no tens tanta gràcia com en obres anteriors, com Sala i Cullell per exemple, però no estic gens d’acord: crec que tot el que havies fet fins ara era un entrenament per arribar a la perfecció d’ara que representa, en contingut i en continent, La carpeta és blava.
Una novel·la has fet, deia, que també és una obra de teatre, com ho era El beso de la mujer araña de Puig. És molt difícil fer el que has fet, aconseguir aquest híbrid estrany, m’atreviria a dir que únic, en què res no sobra ni res no manca, o almenys aquest és el sentiment que tinc després d’haver-te devorat, i això que sé que t’hauré de llegir moltes més vegades per glapir els detalls que subreptíciament ens ofereixes en palangana de diamant. Crees suspens i ganes de seguir llegint per trobar les respostes, i això és un recurs narratològic imprescindible, però també basteixes un pou de saviesa, d’exemples i d’associacions perfectes, i amb això em fas pensar en els magnífics assajos d’Enric Vila (El nostre heroi Josep Pla o Breu història de la Rambla o Londres-París-Barcelona) o de Lluís Calvo (Les interpretacions o Baules i llenguatges o El meridià de París), que poden combinar realitats aparentment indissociables en un mateix fil pensamental, i per això a les mans tens un assaig formidable: la teva indiscutible tesi doctoral perquè és una tesi vital.
Per altra banda, llegint La carpeta és blava no em puc treure del cap que es tracta del llibre que sempre havies volgut escriure, cosa que tu mateix has reconegut públicament més d’un cop, i que finalment l’has aconseguit, i el resultat no podria ser més perfecte. Tot el que havies anat construint fins ara era una escala per arribar fins aquí. T’has anat entrenant amb obres ja majors (Picadura de Barcelona, publicada a Sidillà, poso per cas) per arribar al cim que és La carpeta és blava, on la teva investigació sobre l’Empordà troba el punt definitiu, i potser final, i això sembla trist però de fet és joiós. En un món feliç de veres somnio que La carpeta és blava pot guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Crítica Serra d’Or d’Assaig, o de Novel·la o de Narració, és clar! L’exemple de Francesc Serés amb La pell de la frontera és un clar precedent! Però ja sabem com funciona això dels premis, cal que recordem el tristíssim darrer cas del Crexells, aquesta trobada de vegans decidint quin era el millor bistec de l’any?, i en el fons és igual: el que importa és que has aconseguit un envejable seguit d’obres formidables, i per això ets l’Autor del 2017, i és igual si hi ha premi o no, encara que aquests puguin venir de diferents bandes, el premi ja és el que has fet, el premi mateix és L’OBRA, i tu, estimat Adrià, estàs fent L’OBRA. A poc a poc i amb bona lletra, amb alegria i generositat, amb amplitud i amb qualitat, amb genialitat i brutalitat, i això hauria de provocar l’admiració i la felicitat dels altres. A mi em produeixes admiració i felicitat, almenys, i m’agrada pensar que molta altra gent també ho veu així. I si és que no, doncs paciència, o que s’hi fotin fulles (d’herba o no).
En tercer lloc, i això té a veure una mica amb el caràcter definitiu que implica La carpeta és blava, crec que has assolit un cim, sí, ja t’ho he comentat abans, has arribat dalt de tot de la recerca de l’essència de l’Empordà, però alhora ja comences a esguardar altres serralades. I això es veu en dues altres mostres d’escriptura que ens has regalat però que no s’ha comentat tant com jo hagués volgut… No et diré que deixis de parlar de l’Empordà, com sí va fer Vicenç Pagès Jordà en certa manera, però sí que m’interessaria, a mi personalment, que comencessis a treballar altres temes i aspectes, perquè tinc ganes de conèixer un altre Adrià Pujol Cruells, un Adrià Pujol Cruells que també em pugui sorprendre d’altres maneres. Amb volums teus com Alteracions (Males Herbes), per exemple, ja vares demostrar que ets versàtil i que tens més que bona traça i que pots parlar del que sigui amb efectes plens d’èxtasi, i també en qualsevol gènere: ara només et cal un desafiament, i aquest desafiament es pot percebre en dos contes breus que has publicat recentment en dos llocs diferents. El teu conte “Sota zero” a la secció “Lletracremats” de la revista El Temps i el teu conte “La germana gran” a l’Antologia de textos :Rata_ RISC, coordinada per Ricard Ruiz Garzón.
El primer és també un diàleg endimoniat entre dos personatges que, amb el que diuen, es van despullant, no perquè vulguin sinó perquè no tenen cap altre remei, com passa amb els personatges de Vladimir Nabokov. El final és surrealista i entranyable, colpidor i inesperat, diferent i collonador. El segon és, i no puc deixar de veure-ho així, un homenatge pervers, sàdic, macabre, erotòman i sòrdid al Miquel Bauçà més quotidià, el de la narrativa que neix dins Carrer Marsala o El vellard.L’escarcellera. I aquest nou Adrià Pujol Cruells es revela en aquestes pàgines, juga, fa provatures, inicia nous camins que m’emocionen perquè no sé què en pot sortir d’això, però sé que serà interessantíssim, i espero amb ganes tot el nou que pugui venir. Perquè t’estàs atrevint a atrevir-te, i perquè has superat un cim però en vols superar d’altres i per aquest motiu t’esforces com ho fas, i per tot això comentat fins ara ets un dels Autors del 2017, i aquesta conjunció astral és una constel·lació fantàstica. I perdona que no entri a comentar amb una mica més de detall els articles que escrius setmanalment per a diferents mitjans, però no puc arribar a tant, i ja em sap greu, ja! Però tu també ets un incontinent, tu també ets un eufòric, tu també ets un prolífic, i en aquesta profusió m’agrada emmirallar-me, reconèixer-me i desafiar-me des de la germanor, el respecte, la curiositat i la necessitat de donar-nos ales mútuament.
Gràcies, doncs, per la bona feina, tot i que sé que en cap cas no necessites les meves gràcies, ningú no les necessita, però si te les dono és perquè, com a lector, com a escriptor, com a estimador de l’esforç, t’estic agraït per la genial feinada que has fotut, i que espero que sigui el motor de moltíssima més feina que hagi de venir en el futur, ja que la qualitat, i no els reconeixements, és l’autèntic combustible d’una trajectòria.
Enhorabona, una vegada més, per ser l’Autor del 2017, i no afluixis, encara queda molt per fer.
Teu sempre,
Jaume C. Pons Alorda
Núvol, Jaume C.Pons Alorda (11.08.17)