Chantal Poch, Ramon Boixeda i Josep Pedrals a “Cinc poetes per a un Sant Jordi Una tria personal d’Albert Gener” de Núvol (21.04.23)

La diversa lateralitat de Josep Pedrals

Vaig escriure en algun lloc que pedralsià era, si fa no fa, una manera particular i catalana, única, de dir postmodernitat. També vaig escriure, en un lloc només indeterminat a efectes retòrics i de coqueteria (ho assenyala al lector hàbil la simpàtica, la malintencionada blavor de tres mots clicables), que no hi ha res de veritablement lateral ni d’ínfim en l’obra d’un bon poeta: d’entre l’automatisme, dit altrament, en l’aplicació més o menys militant, més o menys sistemàtica d’una norma hi apareix de sobte i amb sort sovint, com una llum sorprenent, el do de l’excepció –petita, si és vol, fins i tot fressada, però en tot cas trobada en el punt exacte, i diria més: retrobada amb el lector quan l’instant i el mot eren madurs. Hi ha, com en la física, la literatura de les coses grans i la de les coses menudes; es regeixen cadascuna amb les seves pròpies lleis i l’una i l’altra són, en l’encert, fenòmens igual d’extraordinaris. Amb la trilogia de Bolló (El romanço d’Anna Tirant, El Furgatori, Els límits del Quim Porta), Pedrals sembla que exhaurís o fes plena, que vol dir gairebé el mateix, una proposta poètica d’extensió, múltiple en la unicitat; des d’aleshores, des que clogué el 2018 un projecte endegat el 2006, la poesia pedralsiana s’ha realitzat els darrers anys a través d’una diversa lateralitat, com pautada per la circumstància: no la circumstància banal empresa amb banalitat sinó la circumstància potser banal agafada amb delit, podríem dir i tot amb joia –però no mai consumit per la desesma. Som en el segle sense centre. L’acefàlia de les literatures i ja no de les literatures sinó de la pròpia obra –l’obra capital, l’obra mestra són sintagmes que tenen avui dia un dring com de moneda vella, col·leccionable però sense vida útil– ha infós en molts dels nostres esperits poètics l’elegia erma, les poesies fades, la prosa retallada, les llistes de la compra espirituals, enyors fingits i l’obsessió pel cos, per la secreció abundant i rica de líquids de moltes menes. En d’altres, la decapitació del món i el temps, ni exultant ni trista, ha estat una invitació al joc, a la barreja: caminen com els altres sobre les brases, però no salten aterrits –ells ballen excèntrics.

Deixant de banda, i no tant de banda, Feiners festius (Universitat de Lleida), un recull de circumstància però no en tot circumstancial, la Confessió del Goliard (Vibop) i la novel·la en vers diguem-ne juvenil El joc del penjat, regides totes dues obres encara per la llei de la menudesa, orbitant pels marges i a l’espera potser romàntica de regir-nos novament per la llei de les coses grans, consolida Pedrals com el nostre poeta més narratiu, el narrador més rítmic i, amb tot, el menys prosaic dels nostres lírics.

En pocs mots

Cremaven (LaBreu), de Chantal Poch

Alguns poetes ens han demostrat sense voler que la brevetat pot ser prolixa. En l’afany de contenir-se, els ha trobat esmaperduts un excés pitjor que la llargada: desfetes per caprici en l’amorfia, les seves composicions tenen el do d’extenuar en pocs mots. Un gran amic va dir-me dins d’un núvol: «la brevetat és l’última batalla». Ara que cap dels dos no té cigars a casa, afegiria jo un matís al fum: «la brevetat no, la síntesi». Es pot ser molt concís en un poema de mil versos.

Poch no s’hi ofega i atrapa de vegades l’espurna d’una síntesi. Entre elements variats que no sempre cooperen, es diu en secret la història d’un amor marcit, fragmentada –perquè han cremat– en cent cinquanta dístics, que embolcalla gairebé sempre amb correcció formal i ritme. Algun d’aquests bocins d’amor sense biografia aconsegueix obrir-se més enllà d’ell mateix i descloure’n cantant els altres, com si dins de la grisor trista i postmoderna, del discurs típic i enquimerat sobre les paraules i les coses, hi aparegués de sobte una llum, el domini del verb i l’emoció, una gràcia encara només promesa però al capdavall la gràcia.

Diguem-ho així: el millor poemari de l’any passat.

El cel dins un pou (LaBreu) de Ramom Boixeda

Que l’ha escrit Ramon Boixeda. I podríem deixar la cosa aquí, perquè el que dic és força clar, acurat, comprovable. Si la crítica fos una fórmula matemàtica, ara tindríem una xifra: us la donaria, encaixaríem les mans, potser ens abraçaríem i tot, li compraríem el llibre i tornaríem tots en pau a casa nostra. Ell seria ric i nosaltres també. Tanmateix, si amb justícia negligís el mal hàbit d’argumentar el que sigui, hi ha qui –inexplicablement– s’enutjaria amb el pobre crític, mal pagat i colgat de feina, mai no prou celebrat i mort de son –a saber: jo, que, en la meva humilitat extrema, he de suportar que entre els meus mots hi hagi sempre la cara d’algú altre, de vegades més d’un cop. En definitiva, si com el soldat gentil de l’Evangeli, acordés amb mi mateix que n’hi ha prou amb una frase –una frase, val a dir, salvadora–, totes les acusacions de prolix de sobte es farien mudíssimes i vindrien, transformant-se monstruosament, a fer-me l’escomesa inversa: ara m’acusarien, oh infàmia terrible, de massa breu. «¿Com? ¿I ja està? ¿Una sola frase? ¿Amb quin dret diu Boixeda i no el meu nom, sens dubte molt més eufònic? Al capdavall, jo ja t’ho deia que… i la crítica no és preceptiva, és clar. I mira què m’ha dit aquest altre, que és més savi i més just perquè sap valorar la meva clenxa fabulosa, ara mateix –mira-la: admira-te’n– al vent» i els ais i uis de sempre, que a hores d’ara trobo força simpàtics i tendres. Com el silenci glacial, altívol, ofès. Ves. Em sento, de vegades, un pare novell: equivocant-me gairebé en tot, però no més que les criatures. I hi haurà encara, no t’ho perdis, algun llenguaverinut que assenyalarà amb el dit índex i escopint sense voler que aquest paràgraf no diu res. Com de costum, tot són difamacions, calúmnies.

Així doncs, cal dir coses: fer-se responsable d’una frase, «el millor poemari de l’any passat», per torna de negreta, tanmateix introduïda per un «diguem-ho així» com de temor, que vulguis o no resta responsabilitat a la responsabilitat. Tant és: ens hi farem forts, sobretot per convicció i una mica per jugar. Al capdavall, no hi fa res que calgui parlar, que calgui escriure mots, un rere l’altre, l’altre rere l’un. Si alguna cosa m’agrada més que escriure, que jugar amb la sintaxi i el so i el sentit, és escriure coses que ja he escrit –repetir amb variacions una lliçó antiga. Que se’m dispensi la falta, que sé imperdonable: diré coses dites perquè tinc la mania d’estar d’acord amb mi mateix.

Érem aquí: el millor poemari de l’any passat, que l’ha escrit Ramon Boixeda. Al títol, El cel dins un pou, hi habita la paradoxa que articula el llibre. Massa carregat de símbols, de vida, de paraules, de coses, el cel ens podria deixar cecs o, el que seria pitjor, en mirar-lo sense obstacles el podríem trobar de sobte buit. Hom mira avall per veure l’amunt, hom mira l’aigua per veure l’aire. La sola observació és, al llibre, una experiència perillosa, una vivència límit, que reclama sempre un esforç d’especulació compensatori, ordenador. Una especulació que desvia la direcció normal de les coses, però que tanmateix en dona una: controla el sentit, hi interposa elements mediadors. L’observació i l’especulació, ull i cervell, són, de fet, les dues vies simultànies de la distància boixediana: l’observació d’un ull espectador, i la concepció cerebral de la poesia, que esdevé un dispositu, més que de comprensió, de complexificació del món. Dos pols en pugna es troben en aquest esforç per la distància, entre la intel·ligibilitat de la mirada, serena i per serena clàssica, i l’obscuritat d’un cervell contemporani que no confia en la realitat ni en la capacitat d’atrapar-la del tot o gens. En la mirada de Boixeda, en la recerca estètica però tanmateix inútil d’un sagrat que no acaba de ser tàctil, que no acaba de revelar-se als homes ni de guiar novament la intel·ligència, ni en forma de déu ni en forma de bellesa perdurable, hi plana un pessimisme ontològic, el dubte insistent, que en cap moment no esdevé afectació, excés, ni tan sols davant de la mort o l’agonia. Amb sensibilitat, mesura i cura per la forma, hi ha en l’obra de Ramon Boixeda un recorregut ascendent. I en els poetes com ell, cal esperar no només un nou llibre, que trigarà cal suposar a arribar, sinó una nova edició, i amb cada edició, el poeta en desacord amb ell mateix –a la recerca d’una artesania, d’una veritat o un so.