del club de lectura de L’ÉSSER ESTIMAT a Cal LLibreter ( gener 2016)

V.O.: The Loved One (1948) Traducció d’Albert Pijuan Hereu

D’entrada, va semblar que, en qüestions d’humor (tirant a negre), el gènere sí que marcava tendència. Els lectors –alguns més que altres– van confessar haver rigut molt, a llàgrima viva, amb el sarcasme i la ironia de Waugh, que dóna un sentit ple a la catalaníssima expressió del “riure’s del mort i de qui el vetlla”. Les lectores, en canvi, es van mostrar més prudents, al començament: s’hi reconeixia la voluntat paròdica, la intenció d’ironitzar sobre la cultura americana i la importància que hi tenen les aparences, però també sobre la decrepitud dels britànics que viuen als EUA i no volen mesclar-s’hi. Tot plegat enmig d’una nomenclatura caricaturesca que fa aparéixer un “Pastor Aconfessional” i que anomena el “Somiador” al creador de la particular funerària on es desenvolupa l’acció, intitulada “Clariana de Remors”, i que té, com a treballadora, a algú amb el cognom “Thanatogenos” [néixer i morir], per posar només alguns exemples. Sense obviar, és clar, que el aquest “Somiador” venerat per tots els seus treballadors, no deixa de ser una paròdia del somni americà, del fer-se ric amb una nova idea revolucionària, ni que sigui la de tractar els vius com a “éssers en espera” (en contraposició als morts, “Éssers estimats”) i de vendre un pretès paradís terrenal després de la mort.

En qualsevol cas, el tractament asèptic, mesclat amb el practicisme i l’amor a la feina amb què Waugh també retrata -positivament- els americans, permet escenes hilarants que, a poc a poc, van sortint en la conversa. I gairebé tothom té el seu moment: des dels “missatges” d’amor que s’envien, a través dels cadàvers, l’Aimeé, una maquilladora, i el Joyboy, un dels embalsamadors: “Últimament, tots els Éssers Estimats que provenen del senyor Joyboy duen el somriure més preciós del món“; fins a la descripció de com aquest “posa” el somriure als morts, estirant per aquí o per allí els llavis… Com comenta algú, finalment, es riu més al comentar les escenes i reimaginar-te-les que al llegir-les per primer cop. I encara hi ha el consultori radiofònic, les surrealistes converses entre la mare i el lloro o l’anunci de boda a la revista… Taüt. I així, recordant recordant, s’arriba a la conclusió que llegit en anglès i posseint cultura britànica encara ha de ser molt divertit; la pregunta sobre si l’humor català fóra molt diferent, salta de seguida i la comparació es fa inevitable. Sense concloure res, i després de citar Quim Monzó, Pitarra i Pere Calders, es comenta que, de sàtires a la misèria humana n’hi ha, o n’hi pot haver, en totes les cultures i llengües, si ve algunes hi tenen més tirada que d’altres, i algunes de més enllà són més tendents a l’astracanada.

Abans de passar a l’anàlisi de l’argument, algú comenta que la història és absolutament teatral i diversos lectors hi han vist intenció cinematogràfica, probablement pels diàlegs constants i picats de l’obra i perquè fa la sensació que el narrador és com una càmera que no jutja, ni intervé: només registra el que “veu”. Però posats en la trama, hi ha qui fa veure que el subtítol de “tragèdia angloamericana” li escau força, ja que finalment, encara que sigui entre somriures, la història conté dos suïcidis i tots els personatges són éssers mot aïllats, solitaris, si bé estereotipats. Algú altre creu, però, que “tragicomèdia” li escauria més… Fins i tot tenint en compte el final, en què els protagonistes, gent que es dedica a honorar els morts amb la pròpia professió, acaben desaprofitant la possibilitat de donar un funeral com Déu (o el Somiador) mana a l’ésser més estimat de tots. Una contradicció flagrant, comenta algú; o bé la descripció definitiva de la fredor o falsedat en els sentiments que pretén retratar l’autor, tant entre els americans, com entre els anglesos. No és tot un món d’aparences? No són “totes iguals” les americanes?
Sigui com sigui, la solemnitat del tema (o potser la brevetat del text?) fa que, en diversos moments, el silenci més aclaparador faci acte de presència, com si passessin “éssers estimats” (diguem-n’hi àngels); acte seguit algú sempre té a punt un nou capítol que l’ha fet petar de riure.