És un fet àmpliament reconegut que la poesia en llengua catalana gaudeix d’un bon nombre d’autors i autores en totes les generacions que, des d’una àmplia diversitat d’opcions estètiques, li atorguen un alt nivell, perfectament homologable a les millors tradicions poètiques internacionals. Una constatació que també cal fer extensiva a les lleves més joves. Tanmateix, quan fem referència a creadors emergents, en qualsevol de les disciplines artístiques, es fa necessari aplicar-hi un criteri rigorós perquè, a diferència del que succeeix amb el cànon clàssic, el sedàs del temps no ha pogut actuar i sovint ens arriba el gra encara barrejat amb la palla, la pedra d’argent amagada entre la grisalla dels còdols. Entre les veus poètiques nascudes a la darrera dècada del segle xx, una de les més suggestives és la mataronina Chantal Poch. Es va donar a conèixer en l’àmbit literari l’any 2019 quan va ser reconeguda amb el premi Salvador Iborra pel recull L’ala fosca, però la seva formació venia de més lluny; d’aquí el seu doctorat en Comunicació, compaginat amb cursos d’escriptura i un règim de lectures generós i disciplinat.
Cremaven és una aposta, no sense risc, per potenciar l’expressivitat tot restringint al màxim l’ús de les paraules, la qual cosa exigeix un coneixement profund dels recursos del llenguatge i una alta capacitat d’elaboració poemàtica. De fet, la relació carnal amb la paraula, la seva brega cos a cos, ja alenava d’alguna manera entre les pàgines del llibre anterior. Ara, per mitjà de cent-cinquanta textos de tot just dos versos cadascun, ha traçat un itinerari al llarg del qual veiem refulgir els tions més genuïns que il·luminen la vida. No podia ser més escaient la citació de Vinyoli —una de les tres que encapçalen el llibre, acompanyant Ingeborg Bachmann i Felícia Fuster— quan al·ludeix a «paraules com brases»; aquest és, efectivament, el material sensible amb què la poeta ha construït aquesta obra. L’expressió artística neix de la necessitat humana d’assolir un nivell de comunicació més profund que el que ens proporciona el llenguatge quotidià i, en aquest sentit, la poesia pot esdevenir un instrument eficaç d’indagació ontològica. Chantal Poch ho sap, però també sap com n’és, de complex i delicat el maneig d’aquest instrument. El seu coneixement del llenguatge li permet emmotllar-lo fins a completar un recull ambiciós i suggeridor que ofereix diversos nivells de lectura, com correspon a un objecte literari de qualitat. Estimar a fons el llenguatge, resseguir-li la pell per aprendre’n cada replec, no deixa de ser una manera d’estimar el món i, en definitiva, el proïsme, ja que preocupar-se pels misteris del discurs equival a fer-ho per la comunicació, i no hi ha comunicació sense interlocució o, el que és el mateix, sense alteritat. De fet, el gran mèrit d’aquest llibre consisteix a aconseguir altes cotes d’intensitat comunicativa amb una sorprenent economia de recursos. Vegeu-ne tot seguit algunes mostres: «Aquí em trobaràs, lligats els canells / al pal inclinat de la fantasia». «L’amor de tot l’amor és dins / i hi enverino tantes sangs!». «Deixa que et xucli la por dolça / abans que aprenguis a explicar-la». «D’on és que han vingut els altres camins? / On és que assenyalen els dits dels poetes?». «No es veu cap foc, només claror. / Algun pecat com una aurora». «Busquem que ens bressoli a tots per igual / el pols abismal de la teranyina». «Les onades, plenes de llum, s’allunyen. / El vent no ens portarà on necessitem».
Som, doncs, davant d’un treball poètic ben estructurat i reeixit, que ens incita a esperar amb avidesa els lliuraments futurs que continuïn donant testimoni de l’idil·li de la poeta amb la paraula lírica. Cremaven, sí, però els versos de Chantal Poch no ho fan de bursada com les caixes de fusta elemental i estellosa que atien la foguera de Sant Joan, sinó que produeixen l’efecte d’aquella brasa sostinguda que, en les llargues vetllades d’hivern, ens acompanya i ens conforta.
Miquel Lluís Muntané, Revista Caràcters 98
