‘Cremen cels’, l’últim fill del laboratori perifèric de LaBreu (11.12.17)
CREMEN CELS, l’últim fill del laboratori perifèric de LaBreu
En aquest cas els tres escriptors reunits van ser Míriam Cano (Molins de Rei, 1982), Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) i Martí Sales (Barcelona, 1979), que aquest estiu van suportar una onada de calor a les Terres de l’Ebre, s’hi van passejar, van respirar les partícules de riu i d’arròs suspeses a l’aire i van teclejar tot allò que anaven fabulant a mesura que passaven les hores. Per què ells? “No tenen gaire en comú i per això els vam triar, volíem donar-los un espai i un temps per encarar-los a la creació lliure d’un nou text narratiu” diuen els editors de LaBreu a la pregunta sobre quina ha estat la carambola que ha unit aquest trio en un mas de les Terres de l’Ebre. “Míriam Cano s’enfrontava al repte de traspassar el seu món poètic a la forma d’un conte. Martí Sales sorprenentment se’ns torna un clàssic i deixa la seva faceta més punk i Antònia Vicens, després d’uns darrers anys bolcada a la poesia, torna a la narrativa amb aquest text”.
N’han sortit tres històries que formen el títol ‘Cremen cels’, un nom que ens remet un altre cop al color rosa flamenc de la portada, en aquest cas els colors del cel ventós del sud quan cau el sol. Els contes són recerques, com tot a la vida. Per una banda, una escriptora que s’obsessiona amb un batalló de brigadistes franco-belgues que han de creuar l’Ebre en una missió condemnada al fracàs. Aclaparada pels dubtes i la imatge dels cossos d’uns soldats surant i tenyint de vermell l’Ebre es tanca al búnquer on van deixar rastre. Aquesta història la segueix una altra, que és una carta a un oncle aventurer perquè recuperi la memòria. Una oda a la quimera del naturalista amateur i inventor que desafia els sistemes. I potser també una lloança a una vida dedicada a la dèria de seguir les mateixes dèries fins a les últimes conseqüències. I finalment, una dona, la Conxa, està malalta i els metges no saben si se’n sortirà. Es veu a si mateixa en una andana, esperant un tren. En una estació que no té portes ni sostre, envoltada de pins assedegats i núvols baixos. Els personatges de la seva vida se li apareixen per portar-la cap a l’altre món. Una història que es presenta com un viatge definitiu, refugi de veritats on trobar il·lusions i poesia.
Al Mas Bernis, els personatges imaginaris floten pel porxo. “Tenint en compte la força del paisatge i la tranquil·litat, això, segurament, els va enfrontar amb els seus fantasmes i dèries. La calma, el verd de l’estiu magnífic i la sinergia de les converses amb l’Albert Hernández i la història de la casa van crear una atmosfera creativa molt especial. No sempre els contes són al territori o al temps de l’escriptura però el remolí creatiu s’hi gesta d’una manera especial, com si fos una illa dins la vida dels escriptors, el seu temps i l’entorn. Tot per cavar en les històries amagades que porten dins” asseguren des de l’editorial.
Aquest retir literari entre arrossars ja va donar bons fruits en la ‘La recerca del Flamenc’, el primer llibret de contes que va portar els escriptors Jaume Pons Alorda, Joan Todó i Sebastià Portell a L’Aldea. Un cop ‘Cremen cels’ comenci a caminar i a exposar-se en públic, LaBreu començarà a barrinar quina serà la propera triada literària de Mas de Bernis. “Serà l’any 2019, prenent així un ritme bianual d’estada de juny i publicació de tardor” asseguren.