No cremen cels. Crema la terra. Terra cremada per la guerra. Terra estimada pels qui la van patir. Terra estimada pels qui l’habiten, vuitanta anys més tard, amb la missió d’extreure’n els mots enterrats per l’oblit. Els habitants: la Míriam Cano, que assumeix la difícil tasca de creuar el riu la primera i prendre el testimoni de Pons Alorda, Portell i Todó; el Martí Sales, que fa una autèntica apologia de la natura; i n’Antònia Vicens, que amb una prosa breu i delicada, hi posa el colofó. Tots tres contes, cadascun a la seva manera, ens fan arribar els fantasmes del passat, uns espectres atemporals que bé podrien habitar qualsevol dels relats indistintament. Perquè les tres històries ens parlen de la Història d’aquesta terra i d’unes altres terres, que al cap i a la fi, són la mateixa. Perquè totes tres històries ens parlen del coratge dels protagonistes, que en el fons prové de la mateixa ànima. Perquè la Míriam, el Martí i n’Antònia són poetes i han donat forma als versos que han desenterrat del mateix lloc.
