Dani Alba: “He escrit l’animalada que he viscut” a LaVeuDelsLlibres (07.11.25)

Parlem amb Dani Alba, que acaba de publicar la novel·la Dent de lleó, un relat autobiogràfic que preferiria no haver hagut d’escriure mai. La trama del llibre és la malaltia –i la posterior recuperació– del seu fill, que va estar ingressat 399 dies per una leucèmia.

Dani, què et va motivar a escriure aquesta història en forma de novel·la autobiogràfica, i com has decidit equilibrar la realitat amb els elements narratius?

Vaig viure una situació de no-temps, on el rellotge no avançava o ho feia a ritmes on res hi podia fer. Hi ha gent que va a córrer, altres miren sèries o surten de casa, a mi m’agrada llegir i era incapaç de concentrar-me. L’única fugida que vaig trobar va ser escriure convertint en ficció una realitat aclaparadora. Que el ritme el marqués l’evolució del tractament de la malaltia és el que equilibra la història, la fa real.

Com has gestionat les emocions que han sorgit durant el procés d’escriptura, tenint en compte que es tracta d’una experiència tan difícil i, com bé dius, tan real?

Les gestionava en paral·lel a l’escriptura, perquè les parts més properes a la realitat només em veia capaç d’escriure-les quan havia paït la situació, és a dir, un cop passada o amb la sensació de control. Va ser un exercici de contenció amb l’objectiu de preservar certa intimitat i, ara que ha passat prou temps, penso que escriure em va permetre posar perspectiva a tot plegat, i això em va ajudar.

Totalment d’acord amb això que dius: has aconseguit una cosa molt potent, com és plasmar moments de vulnerabilitat i dolor sense comprometre la privacitat del teu fill i la teva família.

Qui busqui autocompassió, morbositat o pretensió no ho trobarà. Dent de lleó és la història del meu fill i de milers d’altres infants; res no és extraordinari o especial. Hem tingut la fortuna de caure a la banda de la supervivència, però això no canvia la percepció que les persones que ho fan possible són les verdaderes protagonistes. La part admirable i la força del meu fill, l’autèntic privilegi d’haver-lo vist afrontar una realitat salvatge, la guardo per mi i els meus.

Ha de ser molt dur. Com has abordat els diferents punts de vista de la història, tant el teu com els dels altres personatges involucrats –el teu fill, el personal mèdic…–?

La novel·la parteix de tres situacions molt diferents que es donen el mateix dia i conflueixen en el mateix escenari: el barri de Montbau, on hi ha l’hospital Vall d’Hebron. Les tres històries es van succeint condicionades pel progrés del tractament. Escriure les situacions que viuen els personatges que no són la família que es troba en la situació de malaltia ha estat una font de distracció important, perquè les seves històries també havien de tenir sentit.

Quin missatge o reflexió esperes que els lectors obtinguin quan llegeixin Dent de lleó, i com creus que això influeix en la manera com has estructurat la narració?

Mai he tingut intenció d’enviar cap missatge, però sí que és molt possible que cada lector en tregui una reflexió pròpia. No he escrit pensant en com es llegirà la novel·la, simplement he intentat ser honest, sincer i, sobretot, he escrit des de la por i amb l’esperança que finalment fos un agraïment cap a moltes coses.

La major part de la trama té lloc fora de l’hospital, perquè el llibre no és un manual de com afrontar una leucèmia. Passo de puntetes per la part mèdica perquè és d’una complexitat enorme i penso que no aporta gran cosa. Missatge? Malgrat que hi ha casos que no progressen i acaben, avui en dia la majoria tiren endavant. La malaltia forma part de la condició humana, i ho accepto.

Acceptar-ho és terrible. Parlant d’obstacles, quins han estat els principals entrebancs en el procés d’escriptura i com els has superat?

El principal obstacle ha estat escriure a temps real, mentre el tractament avançava i la incertesa era present. Sovint vaig haver d’aturar-me, esperar, creuar els dits, centrar-me en el que era important i desitjar que cap situació canviés res del que tenia escrit.

Recordo una publicació que vaig fer a Instagram quan decideixo escriure Dent de lleó, que deia: “dia +211, el primer d’un principi”, després de 7 mesos d’ingrés hospitalari, i una altra on preguntava: “han de quedar escrites, les coses boniques?”, quan feia més d’un any del diagnòstic i encara estàvem a l’hospital. Si d’alguna cosa vaig disposar va ser de temps. El progrés favorable de les diferents situacions és el que em va ajudar més a l’hora de no abandonar la idea d’escriure.

Celebro que no abandonessis. Com ha evolucionat la narrativa al llarg de 399 dies d’hospital? Hi ha hagut moments en què la teva perspectiva sobre l’experiència hagi canviat mentre escrivies?

Durant el temps que apuntes, no especialment. Uns mesos després de tornar a casa, quan l’editorial La Breu s’interessa pel text, sí que va ser motivador el procés de l’edició final. La distància temporal amb aquell moment va permetre fer evolucionar, i penso que millorar, la totalitat del text, dotar-lo de l’equilibri que necessitava. He escrit l’animalada que he viscut, i ho he fet de la manera més bonica possible.

Anna Carreras, LaVeuDelsLlibres (07.11.25)

https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/103770/dani-alba-he-escrit-lanimalada-que-he-viscut