de l’homenatge a en garriga a l’Horiginal i el SWING, notícia a El Núvol (10.03.15)

“Sóc la suma del que he llegit i viscut. No sóc res més”. La veu de Francesc Garriga ressonava el passat dijous a l’Horiginal, gràcies al documental que li va dedicar Antoni Moreno. “Amb una mirada deia tot el que volia”, diu Ester Andorrà, editora de LaBreu, sobre Francesc Garriga. “Era el nostre pater familias”, continua, “per això i hem decidit dedicar-li la col·lecció alabatre, canviant el tipus de lletra a Garamond, perquè mai no li havia agradat la Bodoni”.

L’últim poemari de Francesc Garriga és un acte d’amor i de generositat envers els altres, nosaltres, expliquen els editors. I per això aquest homenatge va recordar la singular figura del poeta enmig de poesia, somriures i alegria.

Perquè, de fet, Francesc Garriga va voler marxar alegre. Per això, a últim moment, i quan sabia que l’hora li era pròxima, va decidir que canviar el títol del seu últim poemari i anomenar-lo Swing, explica Andorrà. I així és com l’han recordat els amics, deixebles i companys que li han volgut retre homenatge llegint alguns dels seus poemes, tant de l’últim llibre, com dels anteriors: Marc Romera, Clara Mir, Laura López, Xavi Vidal, Joan Vigó, Toni Moreno, Ferran Garcia, Anna Ballbona, Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda, Eduard Escoffet, Ignasi Pàmies, Fèlix Pons, Benet Rossell i Martí Sales. Potser a algú altre li hauria agradat poder-s’hi afegir; el que és segur és que Garriga ja faria estona que estaria escandalitzat, amb aquesta llarga llista. També s’hi apunta Ester Andorrà, que llegeix un poema que Garriga va escriure el 2009, i diu: “Siguis on siguis, et dirigeixo les teves paraules amb un llengot”.

“Ha marxat un poeta que amb el temps es veurà tot el potencial que té”, va matisar Marc Romera, ja que l’originalitat de Garriga rau en la seva poètica singular i inimitable, una poètica que va crear escola sense deixar seguidors: “La lliçó que Francesc Garriga ens ha llegat és que qualsevol artista ha de trobar la seva veu pròpia”, diu Romera.

A la poesia de Garriga les referències clàssiques són una constant que ens acompanyen durant tot el recital. Aquest poema que segueix —del qual podeu llegir els dos primers versos— el va recitar Eduard Escoffet, que, com ell mateix recorda, Garriga parlava de si mateix en la seva poesia “despullada”:

“filava cloto, mesurava làquesis,
La que tallava el fil era àtropos. […]”

O bé com el que llegeix Clara Mir:

“sabessis, el meu daemon,
que el teu consell em duia
per coses fugisseres
només,
i m’esbandia
la pell en aigües tèrboles… […]”

Però la poesia de Francesc Garriga beu de moltes més influències, com, per exemple, la literatura germànica. Per això Ignasi Pàmies li va voler dedicar aquest poema de Hermann Hesse, amb el qual Richard Strauss va compondre Quatre últimes cançons:

“El jardí està de dol,
la pluja llisca freda entre els arbres
i l’estiu tremola dolçament
perquè ja s’acaba.”

Però, alhora, la seva poesia clama a la vida. Diu així el poema que recita Jaume C. Pons Alorda:

“[…] i ens tocarà pagar la insensatesa
d’haver viscut.”

Però els seus poemes també ens parlen del temps, com el que va llegir Joan Vigó:

“com pesa el temps!
cavalco la rutina amb lletres velles,
carícia de fred,
de terra i cendra.
inútils les paraules sense arrels,
lleugera, riu avall,
la seda de la mort.
silenciosa i fràgil.”

O el que va llegir un emocionat Benet Rossell:

“i estimo el temps, presó i clausura.
la llibertat que em lleva
resol la lluita en taules els dies mal jugats. […]”

I, per acabar, la músic Ivette Nadal, que també va conèixer Garriga a l’Horiginal, va sortir a cantar un dels seus poemes musicats, “si véns amor i jo no hi sóc”.

Griselda Oliver, El Núvol (10.03.15)