DE LLINDAR EN LLINDAR ressenyat per Joan Cuscó al 3devuit (abril 2014)
PARAULES I SENTIT. CELAN.
De Llindar en llindar és un llibre de poesia que fou escrit l’any 1955 i que va suposar la definitiva consagració de Paul Celan com a poeta. No ens estranya. És un llibre ben travat i dens que en els primers dels seus poemes recorda la construcció del “logos” humà a partir d’aquells elements que trobem en el Llibre de la creació, que és el primer assaig especulatiu conegut del pensament jueu en llegua hebrea. En el primer poema ho veuran clar: “He sentit dir que hi ha / dins l’aigua una pedra i un cercle / i per damunt de l’aigua un mot / que posa el cercle al voltant de l’aigua.” És poesia viscuda i amb intenció d’il·luminar la vida sense que aquesta perdi el seu misteri. Nascut de la voluntat de saber i de les ànsies de ser lliure. Transmet nostàlgia, solitud i esperança; a la llum de l’espelma que apareix i reapareix al llarg del llibre. Hi destaca la presència de l’artesania i de la vocació i el treball constant que aquesta necessita, en el terrisser que fa gerres de fang i en el viticultor que produeix vi. De fet, el poema dedicat als veremadors és especialment significatiu. Hàbilment conjuga el mots “vi” (Wein) i “plorar” (weinen) per posar sobre la taula la vella metàfora mediterrània del vi com a vehicle de civilització i com esforç per destil·lar la paraula i la vida, i per embriagar-la. Perquè quan hom veu vi és capaç d’adquirir un estat alterat de consciència (embriaguesa ve d’“ivresse” que és un estat d’exaltació i d’excitació que genera moviment i vida) i perquè la vida comença i acaba amb el crit del plor.
Si volem un bon vi l’envellirem a la bóta perquè agafi nous aromes i gustos. El domarem per donar més volada a la seva força atàvica. L’obligarem a fer l’esforç de desplegar totes les seves potencialitats tancat dins la bóta. Farem que es replegui per a desplegar noves potencialitats. I si volem fer-ne un producte molt més fort i destil·lat anirem als aiguardents. I això mateix fa el poeta amb les paraules i els conceptes. (I Celan ho fa magistralment.) I és que les paraules també necessiten d’aquests processos de fermentació i de destil·lació. Ho fan xocant amb altres paraules i maridant-se amb vins. Dos elements imprescindibles de qualsevol diàleg que vulgui ser fructífer i no xerrameca. La mescla i la descoberta, el treball pacient i el gust per la innovació. El llenguatge humà es fonamenta en els processos de: reiteració (atès que la frase que comencem a pensar o a pronunciar és constantment examinada i reelaborada per aconseguir el significat més precís que li volem donar, d’acord amb l’entorn, i va modificant-se a mesura que la verbalitzem) i recursió (que és l’establiment de cicles consecutius en què la sortida mental d’un pensament o output és agafada com a entrada o input del següent cicle de pensament). Heus ací la base de la creativitat humana. I aquestes dues capacitats les trobem relacionades amb les capacitats motores fines. «Veremen el vi dels seus ulls / trepitgen tot el que han plorat, també això […] Veremen, trepitgen el vi / Premsen el temps com el seu ull”, escriu Celan.
Joan Cuscó i Clarasó
3 de vuit ( abril, 2014)
