D’ON SORGEIX DE VEGADES UN BRAÇ D’HORITZÓ de Denise Desautels a Núvol (06.05.22)

Denise Desautels: la còlera

Antoni Clapés escriu sobre ‘D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó’ (LaBreu), el poemari de Denise Desautels que ell mateix ha traduït

Qui llegeixi aquest llibre és possible que ja conegui l’obra de Denise Desautels —una de les veus majors de la poesia quebequesa del nostre temps—, perquè l’ha pogut sentir recitar rels seus poemes al Festival de Poesia de Barcelona, al Festival de Poesia de la Mediterrània, als Dilluns de Poesia a Arts Santa Mònica, i ha fet diverses estades per presentar, traduïts al català, dos llibres de poemes i una novel·la , i ha tingut una presència regular en revistes literàries, catàlegs i antologies. Una poeta anostrada, doncs: algú que estima Catalunya, la seva llengua, la seva literatura.

Ella, que arriba del país del fred intens, del llarg hivern que fa viure les persones arrecerades a casa, del país que va fer una revolució tranquil·la que va trasbalsar els paradigmes morals, socials i culturals, que va donar lloc —tocant al que ara ens afecta— a una literatura viva, trencadora i extremadament dinàmica. Del país, en fi, que també sent la llengua pròpia amenaçada.

Aquesta traducció al català que ha fet LaBreu ha coincidit amb l’edició, dins la col·lecció Poésie de Gallimard (un referent de divulgació de la poesia de tostemps i d’arreu), d’aquest llibre i de L’angle noir de la joie. Una distinció important, atès que no solament és presentada com una poeta «unanimement considérée comme une des grandes voix de la poésie nord-américaine», sinó que se li va tenir una destacada atenció per part dels mitjans parisencs. Denise Desautels és la segona poeta que es publica en aquesta prestigiosa col·lecció. Un encert i un elogi per a l’editorial LaBreu, haver incorporat a Alabatre aquest llibre complex però francament imprescindible. Imprescindible perquè mostra de quina manera, gens habitual entre nosaltres, es pot manifestar el dolor, la ràbia, la còlera i, finalment, la lluita del feminisme, per canviar l’estat de les coses: una ferida que continua oberta i és infinita, ja que, parafrasejant Stig Dagerman «la nostra necessitat de consol és insaciable».

D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó constitueix una manera de passar comptes d’un breu però intens període de la seva vida, concretament, els mesos compresos entre febrer i octubre de 2014. No es tracta d’una mirada enrere sinó d’un testimoni de vida viscuda. Una vida que està intensament lligada als esdeveniments de les pràctiques artístiques de l’avantguarda (si aquest mot encara vol dir alguna cosa) i de les escriptures (més agosarades) que l’envolten. Però també de tota la complexa arquitectura de la contemporaneïtat: el feminisme, les guerres, l’amor, la violència, el dol(or), la bellesa, la crisi climàtica, l’amistat, les pandèmies, la còlera dels oprimits del món, troben recer en aquests textos que convé llegir gairebé en veu alta, sense retòrica: nus, a flor de pell, com la vida mateixa.

Durant aquests mesos, la poeta va anar experimentant esdeveniments diversos, en forma de col·laboracions diverses, catàlegs d’exposicions, etc. que donaven lloc a reflexions escrites, que finalment, D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó aplega.

Com diu Desautels en el prefaci, aquesta «escriptura és la d’una poeta en constant estat de vertigen que tria aquest estat de vertigen en el poema, en la llengua, la seva llengua interpel·lada de manera diversa d’un text a un altre per tal d’arribar —en tot cas ella ho desitja ardentment— a entreveure una mica la realitat dolça, «una idea fresca», per exemple, i a entendre-la «arrelar-se en el corredor del(s) seu(s) os(sos)». En els passadissos de la humanitat. Perquè mai no se sap d’on, de quina alternança de pronoms, de quin creuament de frases, de quina dansa o desviació de mots, de quina repetició d’imatges, de quin xoc sonor, podria sorgir aquest braç que acceptaria aparèixer a l’alçada de la vista per tenir cura de la realitat. Obrir-lo només seria una retxa de llum sense cel al damunt, horitzontal.»

El dolor ha estat una constant en la vida i l’obra de Desautels. I l’ala negra de la mort n’ha estat el reflex, amb aquesta escriptura minuciosa, complexa i precisa. Des de la infantesa, amb la mort sobtada del pare, quan la nena tenia cinc anys, i la successió de morts de familiars —un dol(or) constant, fins a la resignació d’un catolicisme reclòs, que troba en un “més enllà” imprecís la solució a tot, que la mare inculca en la filla. Després, arribarà el desvetllament social, nacional i de classe i la gran clatellada amb l’esfondrament de la quimera independentista, però que deixa unes marques indelebles en les lluites globals del feminisme, les llibertats, la llengua. Podríem dir que el resultat d’aquest desengany és la còlera: qüestionar, posar qüestions, i fer explotar el llenguatge a través d’una llengua tallant com un ganivet. Una escriptura complexa, per dir la complexitat del món, i que crida lectors exigents.

Un llibre-testimoni, doncs, fet de retalls (fragments) que són els impactes que la poeta va anar rebent des de tots els angles del seu univers quotidià. Uns poemes fracturats per on circula la veritat d’una vida viscuda a cavall de Mont-real i París, sempre envoltada de poetes i artistes, sempre a la percaça del sentit de ser —i de ser dona. Perquè hi ha coses (com el dol, el dolor, la pèrdua) que només poden ser explicades des de la ficció.

Textos en vers i en prosa, propis i aliens, s’entrecreuen i creen estranys diàlegs per arribar a entreveure la realitat a través de l’arc del braç que apareix, mentre l’autora neda. Una escriptura fragmentària que crea a través dels espais en blanc una tensió entre allò dit i allò no dit, i implica a la persona que llegeix a ser part activa del procés de re-creació textual a través dels espais de pensament i dels objectes d’emoció que el text forneix.

Al llarg dels poemes apareixen inquietants subjectes amb el nom «ça»: això o allò, en català (potser l’asexuat, l’impersonal, tal vegada la llengua) i el «moi moi»: jo jo —que remeten a l’anàlisi freudiana, cosificats. I que no puc deixar de relacionar amb el mateix terme que Danielle Collobert emprà en el seu Allò doncs. El «Je est un autre» de Rimbaud no vol dir despersonalització, sinó que la poeta —la parlant—diu d’una altra manera, que és la poesia. Com a traductor, he intentat respectar l’original tant com he pogut, i filar molt prim enfront les alteracions sintàctiques, el fraseig sense puntuació, les repeticions d’imatges, l’heterodòxia de l’estructura dels sintagmes, el desplaçament de mots, l’obscuritat de certes expressions, la interpretació dels silencis i espais en blanc, l’alternança de pronoms, les creacions (fòniques, visuals, de sentit) dels jocs de paraules.He  tingut en compte tothora les indicacions que la pròpia autora m’indicava a través de centenars de correus i d’hores de conversa telemàtica. I he restat amatent a consultar els intratextos d’artistes que bateguen rere dels poemes. (Dit sigui de passada, i per a una lectura més aprofundida, més intensa, qui el llegeixi farà bé de consultar a través d’un navegador els documents gràfics —instal·lacions, dansa, accions performàtiques, vídeo, cinema, pintura, etc.— a què fan referència alguns dels noms que apareixen en el llibre.)

La violència amb/de la llengua l’he mirat de conservar evitant caure en la temptació (que era gran) d’alterar —ni que fos lleument— algun dels estimballs sintàctics o cercant equivalents en català a mots que eren en si mateixos detonants. No he volgut ablanir el resultat per tal que fos més «llegible», més endolcit.

Agraïment coral a Denise Desautels, que m’ha il·lustrat sobre aquells punts problemàtics que tota traducció comporta. Singularment, però, vull remarcar la pregona amistat amb què la poeta m’honora des de fa tants anys.

Antoni Clapés (06.05.22)

https://www.nuvol.com/llibres/denise-desautels-la-colera-250817