“Un Dovlàtov demolidor” sobre EL PARC ressenya a Núvol (03.04.17)
Un Dovlàtov demolidor
L’estàvem esperant amb impaciència i ja la tenim aquí: sisena entrega de Sergei Dovlàtov. I és que, no cal dir-ho, l’autor crea addicció. Ara el trobem treballant al Parc Puixkin, i escrivint sobre l’experiència des de Nova York. El títol del llibre, com no podia ser d’altra manera, és “El Parc”. Com els anteriors volums, l’ha publicat Labreu Edicions. La traducció va a càrrec de Miquel Cabal, que s’ha trencat el cap des del primer dia per traslladar al català la potent oralitat del rus.
Sergei Dovlatov
Dèiem que Dovlàtov explica la seva experiència com a guia al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic “avant la lettre” i “ciutat de vacances” dedicat a l’autor que es considera el pare de la moderna literatura russa, el poeta nacional per excel·lència. Però el llibre no és tan sols una descripció de l’activitat laboral de Dovlàtov al parc portada fins a l’absurd, sinó que estem davant d’una confrontació de tipus vital on l’autor se la juga a cada moviment. Ja ho diu, ell: “la vida se m’obria al voltant com un camp de mines inabastable. Jo era al mig d’aquell camp”. De fet aquesta podria ser la seva divisa.
Però, com es mou Dovlàtov per aquest camp? Com ja sabem sempre és una relació portada al límit, destarotada i conflictiva. Aleshores que més ens pot oferir l’escriptor? En aquest conflicte permanent en què viu l’autor, hi ha tres nivells de relació que funcionen com si fossin vasos comunicants: amb l’entorn social i polític, el familiar i l’escriptura. De fet aquests són, amb alguna variant, els motius centrals al voltant dels quals gira tota l’obra de Dovlàtov. A “el Parc” hi trobem però alguna cosa més. És una reflexió breu, tallant, seca. Lapidaria, sovint, i carregada de clarividència. Gairebé resulta premonitòria. La figura de Puixkin, diu, es veu o s’entén com a “símbol de cultura”. Pots no haver llegit res d’ell, no saber-ne un borall, però pots dir que hi has estat, allà. I bé, la conclusió es aquesta: ja tenim un succedani d’espiritualitat. Un vernís d’il·lustració. Tot es redueix a quatre anècdotes intranscendents, i, mentrestant, la mirada de Dovlàtov es dedica a classificar a la tropa de visitants com si fos un entomòleg. La conversa amb la conservadora del museu, però, és la que dóna el veritable to i significat del parc com a microcosmos social i el mateix es pot dir de la conversa (sic) final entre l’autor i el representant del KGB en tant que reflex de la societat soviètica.
Això però només és un apartat de la novel·la. A “El Parc” a més de recordar els inicis de la relació amb la seva dona, s’arriba al moment decisiu quan ella o la filla decideixen marxar als Estats Units – la separació del matrimoni ja s’havia consumat abans. Posat en el destret de seguir a les dues dones, l’escriptor pren la decisió de quedar-se a l’URSS. Per què? Tenallat pels dubtes es pregunta com podria escriure lluny del país i del contacte amb la seva llengua. En aquest punt es on trobem un altre dels leitmotivs recurrents de Dovlàtov. La seva lluita com a escriptor o per arribar a ser-ho, per convertir-se’n. És la frustració per no poder publicar, la inseguretat sobre el que escriu, la seva lluita formidable amb la paraula. Una paraula buidada de sentit, i que ell intenta capgirar lluitant sempre a la contra en un exercici entre lúcid i desesperat. I sempre magistral amb l’ús que fa de l’absurd.
Marc Soler, Núvol (03.04.17)
