EL MONSTRE DE HAWKLINE de Richard Brautigan a Catorze (28.12.20)

Hi ha una frase a la novel·la El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan (1935-1984), que trobo que en resumeix perfectament l’esperit: “Tot el que ha passat han estat entremaliadures però com d’un nen amb poders sobrenaturals”. ¿També us passa, a vosaltres, això que de sobte us cau a les mans un llibre que era just el que necessitàveu per tirar endavant? A mi, l’últim cop, va ser amb aquesta astracanada del 1974 publicada per LaBreu (el 2014) amb traducció de Miquel Izquierdo. Em va salvar un cap de setmana de confinament d’aquest tètric i merdós 2020.

Heu vist la pel·li Els germans Sisters? I Els caçafantasmes? Doncs és com si els dos pistolers de la primera fossin contractats (i seduïts) per una preciosa noia índia per anar fins a un casalot aïllat, als Turons Morts d’Oregon, a liquidar un ésser sobrenatural malèfic, que viu a les coves de gel que hi ha sota l’edifici i no deixa respirar els propietaris. Western i novel·la gòtica, per tant; i també còmica. Amb capítols curts i la prosa lacònica i al·lucinada marca de la casa. “Era tan únic que va crear un culte pel seu compte”, va dir d’ell Kurt Vonnegut.

Richard Brautigan va fotre’s un tret als 49 anys. Va deixar una nota: “Quin caos, no?”. Així va ser el seu trist final. Havia publicat nou poemaris, un recull de contes i deu novel·les. Abans, als vint anys, havia tirat una pedra contra una comissaria de policia només perquè el tanquessin i li donessin menjar. Arran d’aquest fet, van ingressar-lo en un hospital, on van diagnosticar-li depressió, esquizofrènia i paranoia i, en paraules seves, van aplicar-li “prou electroxocs per il·luminar tot un poble”. Havia estat un nen no reconegut pel seu pare, i abandonat, als nou anys, per la seva mare.

Amic dels beatniks i considerat una de les icones de la contracultura nord-americana, la seva manera de narrar era anar resolent cada paràgraf, gairebé cada frase, o bé poèticament o bé còmicament, o tot alhora. I tornar-ho a fer, i tornar-hi, i tornar-hi. Incansable, lisèrgic, virtuós. Brautigan tenia solucions brillants: “No semblaven durs o dolents. Semblaven la quieta essència destil·lada d’ambdues qualitats. (…) En altres paraules, tenien tots els trumfos”. El paio en sabia, vaja.

Jordi Benavente, Catorze (28.12.20)