ELS NOSTRES a Butxaca (gener 2015)

Si posem afilerats alguns dels tòpics que relacionem amb els “russos” (entesos com aquells ciutadans provinents d’ètnies vàries sota el paraigua de la URSS), apareixeran, segur, bevedors compulsius de vodka, escriptors d’agudesa realista, àvies d’ascendència jueva, estoiques dones d’ulls axinats o sanguinaris funcionaris estalinistes. Tot plegat, en l’entorn d’una dictadura comunista, en una potència mancada de recursos i llibertats.

Unes imatges que trobem en el retrat que Sergei Dovlatov ofereix a la particular biografia que és Els nostres. Es tracta d’una panoràmica esplèndida del seu país a partir de tretze capítols dedicats a membres de la seva família, des de l’avi amb una mort injusta, passant per l’oncle exiliat, els pares intel·lectuals, l’hilarant relat del cosí díscol, la dignitat de la seva gossa Glaixa o la dona amb qui manté una peculiar relació. Però el veritable protagonista és ell mateix, i aquestes “memòries” –Dovlatov moria set anys més tard– les basteix amb una prosa de tempo magistral que et condueix per històries tan tràgiques com còmiques, amb una capacitat de colpir i arrencar una rialla en el mateix paràgraf, o fins i tot en la mateixa línia.