ELS NOSTRES de Dovlàtov al 3 de vuit amb ressenya de Teresa Costa-Gramunt (03.01.15)
¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats de la família? M’estic referint no a retrats fotogàfics, que d’aquests al món n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i treient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de res, ja que resta la memòria.
Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia,1941- Nova York, Estats Units,1990), periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs, dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abar- ca tot el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi, o sigui: Els nostres, i acaba de ser publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de Dovlàtov, La zona. Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol (la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és autobiogràfica. Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern, Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva configuració física, gegantina. Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses, Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personat- ges irrepetibles com som irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no coneixem gaire la vida russa.
I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el seu dia ens va imantar la de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski, la de Borís Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin. Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.
Teresa Costa-Gramunt, el 3 de vuit (03.01.15)