“ELS ROSEBUDS DE CLAUDE MONET” ressenya a ELS DOS REMORDIMENTS DE CLAUDE MONET de Michel Bernard a L’Avenç (setembre 2020)

ELS ROSEBUDS DE CLAUDE MONET

Igual que passava amb les novel·les “biogràfiques” de Jean Echenoz, el lector que s’acosti a Els dos remordiments de Claude Monet amb la idea de trobar-hi un recompte de la vida del pintor francès pot endur-se una decepció. Monet ni tan sols hi apareix fins a la pàgina 27, i només a la segona part del llibre, transcorreguda ben bé una quarta part del volum, la narració es concentra en ell. Les primeres pàgines parlen sobre la mort de Frédéric Bazille, un altre pintor impressionista, i les peripècies per enterrar-ne el cos, en el context de la guerra francoprussiana de 1870, en què el protagonista nominal del llibre no participà perquè, decidit a centrar-se en la pintura, havia marxat a Anglaterra.
Potser el primer remordiment de Monet, i el més evident, tindrà a veure amb aquesta mort: mentre ell es refugiava a Londres, Bazille perdia la vida defensant la pàtria. Una altra mort puntua el relat: la de la primera dona de Monet, Camille Doncieux. Bernard contempla el pintor des del prisma d’aquesta doble absència, la de l’amic de joventut i la de l’estimada. I és en la tercera part del llibre, després d’una enorme el·lipsi que ens fa saltar de 1879 a 1914, que Monet intentarà rescabalar el primer d’aquests remordiments, entregant a l’Estat francès la magna obra de Les grans decoracions, concebuda com un homenatge al “milió i mig de joves que no havien tornat de les trinxeres”, als “que havien mort en lloc seu el 1870”.
Aquest Claude Monet pot contrastar amb el protagonista de l’anterior llibre de Michel Bernard (també traduït pel gran Ferran Ràfols), el músic Ravel que, descartat per l’exèrcit per la seva poca alçada física, començava Els boscos de Ravel esmerçant-se per participar d’alguna manera en la Gran Guerra, per acabar temps després escrivint el Concert per a la mà esquerra per a Paul Wittgenstein, que havia perdut el braç dret al front. Ambdós llibres de Bernard tenen un seguit de semblances i contrastos que permeten tractar-los com un díptic: en tots dos casos, des del títol, el protagonista és una figura artística del pas del segle XIX al segle XX, un puntal d’aquella cultura burgesa que va acabar amb la Primera Guerra Mundial.
A Bernard li interessa la seva relació amb el lloc, amb els seus diversos llocs de residència: el relat avança ràpid, una rapidesa que es fa difícil no comparar amb la dels relats d’Echenoz, però que s’alterna amb llargues i estilísticament opulentes aturades descriptives, on l’escriptor sembla voler atrapar el pas del temps. Enclavats tots dos en una època de canvi, els protagonistes s’allunyen del París de la modernitat industrial per buscar la regularitat de la vida rural, “el producte d’uns homes lligats entre si pel pacte dels segles” contra la ciutat que ja “expulsava l’ànima dels seus habitants”.
I potser és aquí on rau el misteriós segon remordiment de Monet. Si resulta ben evident que el primer té a veure amb la mort al front de Bazille, el segon tindrà a veure amb la mort de Camille; una mort lligada a una malaltia que li ve en abandonar Argenteuil, el poble on havien viscut sis anys, per tornar a París. Així, si Les grans decoracions és dedicada als soldats morts, la seva temàtica, les nimfees, pot ser un recordatori d’aquell poble dels afores de París on Monet sortia a pintar pel Sena amb una barca.
Res no s’explica de la infància de Monet, i ben poques coses del seu segon matrimoni amb Alice Horschedé. Bernard no ens ofereix una biografia exhaustiva, sinó una novel·la, un relat amb regles diferents de les de la narració biogràfica: tan sols uns pocs moments clau que, en la seva articulació interna, presenten una determinada lectura del personatge. Si alguna vegada s’ha pogut dir que escriure una biografia és com buscar el Rosebud d’un personatge, aquell mot secret que, com el protagonista de Ciutadà Kane, pronunciarà en el seu llit de mort i que tal vegada podria donar la clau de la seva vida, Michel Bernard sembla tenir clara, en el cas de Monet, quina seria la seva aposta.

Joan Todó, L’Avenç (setembre 2020)