“ENCARNACIONS” O QUAN LA SORTIDA ÉS LA PELL DELS ALTRES (20.05.22)

“El que teniu davant és un fragment d’un exercici d’estil que va començar l’any 1973 amb L’adolescent de sal. Un sol exercici d’estil és tota l’obra de Biel Mesquida i totes les obres de tots els escriptors d’ençà que el món és món. La diferencia entre Biel Mesquida i molts dels altres és que Biel Mesquida ho sap”. Ho diu Nicolau Dols en el pròleg d’Encarnacions. També diu: “La llengua de Mesquida no és trencadora respecte de la llengua comuna, sinó eixampladora, amplificadora. […] La proposta lingüística de Mesquida, la tècnica amb què afaiçona la matèria primera del seu art, no és trencadora, per original i nova que pugui semblar, sinó constructiva, ens “torna la llecor que l’ha nodrida”.

I a “La llum invisible”, l’autor, Biel Mesquida diu:  “Al principi fou la llum. Les paraules fan llum. I és el primer que veu el lector sense témer-se’n. Per això he dit moltes vegades que la literatura és descripció. Aquest relat lluminós d’un lloc, d’uns personatges i, a continuació, d’una contarella. Però el conte ja pot ser aquest esdeveniment lluminós que fa brillar el món i les coses”.

Encara més a “Llum de mar antiga”: “La literatura ha de ser escandalosa i ha de viure dins el risc i l’aventura. Tots es troba en els silencis, en les el·lipsis, en els malentesos, en els subentesos. Ha d’existir una complicitat quasi amorosa entre el text i el lector, que vagi més enllà de la comprensió de les frases i de la trama del relat”.

I Sebastià Perelló, a l’epíleg, diu: “Per això Mesquida parla des de la possibilitat de dir des de la polpa de la llengua –i em venen a la memòria aquells “tout petits temples dans les mots” de Jaccottet- i de deixar traces del fet d’haver engendrat el fulgor llampant del que hi ha. Una florescència, un trau, una obertura, l’aparició del món i de la bolla. I aquestes encarnacions paganes són una circulació de desig, són la fecunditat, els motors d’una apetència i l’atzar i les peripècies de la vida. Perquè escriure és fer sorgir un món, dir allò que cova en nosaltres que cerca dir-se en el llenguatge i que només pot esdevenir-se i acomplir-se en l’infinit i la variació permanent, i en la disparitat i el misteri del que és plural. I és en aquesta promiscuïtat que som capaços de somniar deus, d’engendrar-los”.

Per fer més gola  llegiguera es podrien treure més escapolons, d’”Encarnacions”, una obra que deixa fer a plaer, que et fa seva de bon començament , que fa entrar el lector en el desplegament del text, que parla directament al llegidor perquè sigui l’element clau del doll de relats i reflexions. I el convida, a més, a prendre notes i fins i tot a esmenar-lo.

“Encarnacions”, per això, fuig tostemps del clixé, de la submissió i no dóna res mai per finit ni sabut, conscient que “l’única sortida és sempre la pells dels altres”. I que dir és viure. I que “caldria traduir el caos, aquesta hauria de ser la tasca de l’escriptura”. I que “Sí, la narrativa feta a mà i a consciència sempre és energia de vida, de resurrecció. Stop!”.

“Encarnacions” o la lectura que plau, plaent, per tant; empremtosa i, sobretot, clarent. Un plaer.

al bloc Marginàlies de Jaume Mateu https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/encarnacions-o-quan-la-sortida-es-la-pell-dels-altres/