entrevista a Núria Mirabet EN LA PELL DE LA TERRA UN TELER a La Veu dels Llibres (28.03.25)

Núria Mirabet (1966), barcelonina, ha publicat el seu darrer llibre a la prestigiosa col·lecció Alabatre, sota el títol: En la pell de la terra un teler (La Breu, 2024). Durant la pandèmia, va irrompre en la poesia catalana amb un llibre destacadíssim: Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams (Trípode, 2021). Immediatament, va publicar el seu segon llibre: Descosir-se l’asfalt en un abric de quadres (Trípode, 2022). En quatre anys, ha publicat tres llibres de poesia, un fet no gaire habitual, tal com està la situació gremial. Ens endinsarem en la seva obra, sense disposar d’altres dades biogràfiques, professionals o acadèmiques, ja que l’autora ho prefereix així.

Publicar a l’editorial La Breu és prestigi, i també un repte.

Ha estat un plaer treballar amb el Marc Romera i l’Ester Andorrà: hem pogut parlar de la poesia, del llibre, de la maquetació, que no ha estat gens fàcil. La seva implicació i militància en la poesia és digna d’admiració, i formar part del seu catàleg és per a mi un honor.

Has publicat tres llibres en pocs anys. Escrius molt, enllesteixes els materials ben aviat o tenies i encara tens material de fa temps pels calaixos? Com ha anat tot el teu procés?

Tot el què he publicat és nou, vaja, des del 2018-2019. Tinc coses al calaix, –qui no?–, però sobretot a la paperera. Penso que una vegada està escrit i desat,  ja no cal tornar a remenar.

Començo a escriure perquè tinc una pregunta i la meva manera de poder-me-la explicar i comprendre és a través d’aquest llenguatge poètic –sovint, a casa em pregunten pel sentit d’un poema concret i els hi torno a recitar, tal qual. I un cop escrit, ja està. Per exemple, el meu segon llibre, si comença així: “Un exemple seria quan camina un vespre…”, d’aquesta manera tan abrupta, és perquè vaig llegir un llibre sobre la violència del Byul-Chun Han, i just quan el vaig acabar necessitava explicar-me’l i d’aquí neix aquest llibre: un intent de comprendre les diferents formes que pren la violència.

Per tant, també diré que no són llibres autobiogràfics. Si que son reflexions pensades des del que conec, llegit, compartit, però no són relats sobre el que m’ha passat.

Escrius de forma al·legòrica, abstracta, amb molta reflexió simbòlica.

Crec que per arribar a comprendre les coses, a vegades, ajuden o amplien els conceptes, les metàfores, les imatges i la simbologia.

El teu últim llibre està compost per quatre poemes llargs, explicatius, sobre dones que han de superar dificultats i experiències de tota categoria.

El llibre volia explorar el concepte d’amor, de desig, d’intempèrie a través de les figures de Penélope, Cassandra i Eco. Crec que és com un viatge, el segon cant més explícitament, contrarestant el viatge d’Ulisses, per on podem passar algunes dones. Més o menys.

Fas una psicoanàlisi de la rutina, en alguns casos, de com es viu un fet quan ja s’ha vist abans?

La rutina és el que ens ocupa la major part de la vida i del nostre temps, pensament i emocions. És el que ens fa tocar de peus a terra, sí o sí. No es pot obviar i crec que cal aturar-se i mirar-ho de cara. La rutina és repetitiva, va en bucle, però si t’atures, pots repensar-la o donar-li un altre sentit diferent.

Ens parles de feminitat. “Un home et va convertir el cos en pur cos quan encara no sabies el significat del sí i del no.”

Aquí hi ha dos problemàtiques: per una banda, les dones de la meva època –les boomers– quan mai es parlava del sí, del no, dels drets o no drets. Les violacions, els abusos, no es denunciaven per vergonya, per estigma, per falta de credibilitat, per culpa, per mil motius que avui en dia, per sort, comencen a desaparèixer i les dones poden alçar la veu i denunciar. Però el fet que “encara no sabies” ens porta a la infantesa: en les violacions i abusos en àmbits de suposada confiança per a l’infant, com pot ser en el familiar, religiós o escolar. I en aquests casos, la possibilitat de dir que no és quasi impossible perquè ni tant sols s’entén el que t’estan fent. I per altre, crec que les xarxes fan que els infants i preadolescents, s’introdueixin en la sexualitat sense encara tenir el suficient criteri per discernir tot el que estan veient.

“Colonitzar anatomies”, ens dius. En alguns moments, ens parles de sexe de forma distant, passible, com si fos una obligació conjugal, com si el sexe hagués entrat en una altra fase de la teva experiència o de l’experiència de les dones. Hi ha una crítica clara a la realitat sexual, dominant?

Es possible que tinguis raó. Crec que la sexualitat és molt rica, complexa i crec que s’abusa molt d’una sexualitat molt estereotipada. Val la pena parar a explorar-la d’una manera més àmplia i profunda intentant esquivar els prejudicis, les imatges comunes. Val la pena pensar-nos més sincers.

Ens dius que la bellesa té a veure amb enfonsar els peus a la terra.

Sí! No és un dels plaers més intensos tocar la terra, la gespa, la sorra, la neu, amb els peus? Sentir totes aquestes textures i olors… La bellesa és la simbiosi entre uns i altres. La bellesa és enfangar-se en tots els sentits: en comprometre’s, en compartir, en deixar-se embrutar per la natura, en la consciència.

De sobte, descrius moments d’intensitat corporal. La sexualitat, aleshores, va palpitant pels porus del poema.

És el que deia abans: la sexualitat té moments de tot i està en tot. De fet, segons la Margulis, la sexualitat és la vida mateixa. Explorem-la!

Si enamorar-se es podria acceptar com un acte de rebel·lió, ens revoltem sovint contra l’ordre imposat?

Hauríem de fer-ho i crec que no ho fem o ho fem massa poc. Crec que fem el que bonament podem per intentar sobreviure. Aquest és un dels temes que tracto en el segon llibre: la impossibilitat.

Els teus poemes emprenen diverses direccions. Cap a quins llocs vols arribar? Quin interès expressiu vols remarcar?

Vull arribar a la resposta que em pregunto i exploro fins allà on puc. Busco totes les possibilitats, per tots els racons i porto les paraules al límit: una mica les extorsiono, les forço perquè em donin respostes. I el mateix faig amb la gramàtica, amb els espais de la pàgina en blanc, amb les lletres dins la pàgina, amb la música de les paraules.

Ens parles del desig, d’un desig contraposat.

El desig és el moviment: l’impuls.

Una altra característica dels teus pomes és l’ús de paraules científiques, de membranes, de lleis termodinàmiques, de cèl·lules, de sistemes oberts.

És pel què et deia abans: necessito explorar el màxim possible per trobar l’explicació del que no entenc. I també és cert, que vivim en un món on la ciència és equivalent a la veritat. Si és així, em cal pensar-ho, tot i que no tinc cap formació científica. I suposo que, en no acabar d’entendre aquests conceptes, puc imaginar-me’ls i descontextualitzar-los segons la meva conveniència.

En el teu segon llibre, ens parles de situacions més concretes, més limitades, que també poden ser doloroses i que et fan reflexionar sobre el pes de la vida.

Del segon llibre sempre dic que és una novel·la en vers, però segons el Sam Abrams, és un poema llarg. Per tant, és molt més narratiu. Va sobre els diferents tipus de violències i la vulnerabilitat. Per sobreposar-nos a les violències, per fer-nos com a societat viable, cal mostrar-nos vulnerables.

“Ensopegar l’error i no saber escalar-lo; ensopegar l’error i que et controli la vida.”

En la societat del “tu pots”, reflexiono com l’error et penalitza, com a vegades t’encalla en una situació de què ets incapaç de sortir i que genera molta incomprensió des de fora.

Una altra de les teves característiques és el treball expressiu sense context, sense un temps específic.

Perquè penso que el món actual ens ha robat el sentit del temps. Anem tan accelerats que hem deixat de tenir consciència del valor del temps. Ens ha engolit.

Ens parles del dia a dia, de la fatiga, de l’esgotament, de la impossibilitat.

Com l’espai, com les xarxes, com aquest sentiment de no arribar mai, de no poder, de no ser. Crec que és la manera en què ens tenen més quiets, menys bel·ligerants, menys esperançats. I sense esperança no podem imaginar-nos: per això penso que és a través de sentir-nos i compartir-nos vulnerables que podem tornar a trobar esperança.

Ens parles de dones que treballen, d’històries sofertes, de dones que veuen passar el temps sense més energia, “amb el desig desgastat dels anys.”

Perquè el dia a dia, la rutina, és molt esgotadora per a la majoria de gent que té feines precàries, de primera necessitat sovint per a la resta de la societat, i aquestes feines, l’anar, el tornar, compaginar una o dues o tres feines amb la família, és d’una heroïcitat increïble.

Ens parles de “la foscor del teu cos.”

Seria la part que ni nosaltres coneixem de nosaltres mateixos? Els nostres secrets més ben amagats? El què ens neguem?

La teva poesia parla d’una negació?

Crec que per no deixar-nos arrossegar, cal anar contracorrent: per això cal consciència, força de voluntat i esforç. Però costa tan!

Hi ha un poema en una botiga o en un comerç, sense especificar, amb un home que et mira i sap coses de tu.

Més que d’una botiga, és una cua del banc dels aliments. És aquesta dona que per culpa d’un error, queda descavalcada de la vida i es veu empesa a buscar recursos que mai hagués pensat. I en aquesta cua és on es descobreix vulnerable i comença a entendre la necessitat de sentir-se vulnerable i compartir la vulnerabilitat. I l’home que la mira, ja ho sap: ja ha passat per aquest primer moment.

Ens parles dels trànsits per la ciutat. La ciutat anònima és un gran element de fons.

La ciutat anònima, que anonimitza la gent que l’habita i ni ens mirem els uns als altres. I també, com el temps, la ciutat ens engoleix.

I per què una dona amb un abric de quadres?

L’abric és aixopluc, és abraçada, és reconèixer l’altre. I de quadres, perquè els quadres son reconeixibles, tenen un no se que d’antic, de lluny. I perquè soc la dona que es va comprar un abric de quadres. És, diria, l’única cosa personal que hi ha.

“Fumes per no estar sola”.

La soledat més profunda. No tens ningú amb qui compartir.

D’on prové la teva inquietud literària? Quan vas començar a escriure poesia, ja que vas començar a publicar-ne quan tenies uns cinquanta-cinc anys?

Crec que he escrit sempre però mai havia pensat a publicar res. En un moment donat, vaig apuntar-me a l’escola d’escriptura de l’Ateneu, on vaig tenir molts bons professors i hi vaig aprendre el rigor. Haig d’agrair al Sam Abrams, que com diu ell, em va donar la patada al cul, i, sense proposar-m’ho, tot va confluir. Va anar tot rodat: vaig trobar la Pilar Prim, que tot just començava el seu projecte editorial amb l’Editorial Trípode i li agrairé sempre que confiés amb mi i iniciés, amb les Lianes, la seva col·lecció de poesia.

En el teu primer llibre, hi ha un pròleg de Pere Gimferrer. El  vas anar a veure i l’hi vas proposar? Com va anar?

Com et dic, va ser com un puzle en què de sobte tot encaixa. Tot es va anar posant al seu lloc i es van anar sumant casualitats. La veritat és que va ser molt interessant parlar amb el Pere Gimferrer de poesia i cada vegada que tinc un llibre l’hi porto, a ell i al Sam Abrams, perquè opinin i m’assessorin. Em sento molt privilegiada.

Vius a Barcelona i segueixes actes i presentacions de llibres. Quin moviment hi ha literari, a la ciutat? Es poden establir espais de trobada i amistat entre poetes?

La veritat és que mig visc a Barcelona i freqüento molt poc l’ambient literari. Suposo que m’ha agafat tard.

Els poemes del teu primer llibre resulten més col·loquials, tenen més context, s’hi percep una compassió, una forma d’encarar l’expressió poètica.

Crec que els tres llibres són molt diferents: els dos primers són més melòdics, més narratius i el tercer és més harmònic, més líric. Em commou això que dius de la compassió. Segurament també és pels temes que hi tracto. Crec que cada tema, plantejament, pregunta, requereix una estètica, una forma, un dir que l’acompanyi, que l’ajudi a desenvolupar-se.

La por. Ens parles de por. Quina por tens realment?

La por està per tot: des del micro al macro. És a través de la por que ens manipulen i l’anem incorporant dins nostre.

De fons, hi ha la pandèmia del Covid-19, que ara sembla que ja ningú recorda?

Sembla mentida! Jo, que no tinc memòria, l’he oblidat del tot. Només recordo aquella sensació de silenci. Crec que ara, amb la distància, hauríem de repensar tot el que va passar, tot el que van fer els governs, els sanitaris, la gent.

“La lluna ha vist la densitat de les morts.” Un poema demolidor.

Aquest és del Covid. Els morts només eren un comptador. No els vèiem.

També ens parles de dificultats, de la supervivència, de perdre l’equilibri, de viure el dia més cruel, el dia infinit?

Això és una afusellada del T.S. Eliot. Crec que cada un té una idea del que és el dia més cruel. Per a mi, és aquest dia que no té temps, que es borrós, sense espai, diluït, difuminat, sense ànima, com la majoria de dies que tenim tots. És aquesta crueltat de la societat que no és lliure.

Ens parles de la infidelitat a través del plat que es trenca a la cuina. La fidelitat és real, és pura?

La infidelitat està pertot i també, com el sexe, és molt àmplia i complexa. El plat que es trenca, és el moment en que n’ets conscient.

El llop que et toca la cama i udola és un poema ben trobat.

A mi també m’agrada. El llop és l’esperança, potser.

Quins llibres estàs llegint?

Modos de existir, de James Bridle. La danza misteriosa de Lynn Margulis, Con de Miriam Reyes.

Santi Borrell, La Veu dels llibres (28.03.25)

https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/100648/nuria-mirabet-el-mon-actual-ens-ha-robat-el-sentit-del-temps