“Es tracta d’un llibre despietat, bellament inútil i sense retorn” Jaume Pont entrevistat a La Mañana (29.12.20)

“Es tracta d’un llibre despietat, bellament inútil i sense retorn”
Entrevista a Jaume Pont, poeta lleidatà que ha publicat en aquest 2020 ‘Mirall de negra nit’ a LaBreu Edicions

foto @NúriaGarcia

Jaume Pont és una de les figures cabdals de la poesia lleidatana del darrer mig segle. La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües i ha rebut incontables reconeixements, entre ells el premi Crítica Serra d’Or o el premi Carles Riba. Després de la publicació de ‘L’altra llum’ (Pagès Editors) i de ‘Càntic d’ombres’ (Perifèric), enguany ha publicat el seu darrer poemari, ‘Mirall de negra nit’, a LaBreu Edicions, que inclou quaranta poemes, alguns escrits fa anys, tot i que la gran majoria d’ells són inèdits i de recent creació.

D’on sorgeix la idea d’aquest nou poemari, ‘Mirall de negra nit’?
La idea del llibre arrenca de la mort de la meva companya ara fa poc més d’un any. La veritat és que m’hagués agradat no escriure’l mai. Però davant l’experiència de la mort de l’ésser estimat no tens escapatòria: o t’hi enfrontes obertament o acaba devorant-te.

Com ha estat el procés de creació?
Si et sóc sincer, des del primer moment vaig tenir la sensació de viure una catarsi. D’alguna manera es tracta d’un llibre despietat, bellament inútil i sense retorn…

De què parlen els poemes? Què ha volgut transmetre?
Els poemes parlen de la relació entre l’amor i el dolor, de la solitud i el sentiment del temps; parlen de la pèrdua, del silenci i la insuficiència de la paraula poètica a l’hora d’apropar-se a un sentiment tan radical, tan extrem, com aquest. Els poemes són doncs, talment miralls, espais associats a la nit, a la memòria de “l’altre”, a allò, en definitiva, que podríem anomenar “el sol negre de la malenconia”. Com en les antigues creences, l’empremta simbòlica del mirall reté l’ànima i la projecta, alliberada, cap a l’esdevenidor.

Com veu ara els poemes que va escriure fa molt temps? Quina diferència/evolució troba amb els més actuals?
Els veig com a maons d’un edifici que s’ha anat fent a poc a poc. No em penedeixo de cap dels poemes que he escrit. Amb els seus encerts i els seus defectes formen part del meu ADN poètic. La meva evolució poètica ho explica molt bé. En els poemes més allunyats en el temps jo era un poeta més vessat cap enfora; ara sóc un poeta més vessat cap endins. Potser per això admiro sobretot tres coses en un creador: imaginació, intensitat i suggeriment.

És un autor que ha estat traduït a moltíssimes llengües amb la dificultat que afegeixen el llenguatge més metafòric i la mètrica de la poesia respecte a la prosa. Com se sent amb elles? N’han captat l’essència?
Guardo gratitud infinita a tots els meus traductors i traductores, del rus al persa, de l’àrab, el japonès o el mandarí al grec modern. Les referències que tinc del seu treball són immillorables. Però vull subratllar les traduccions pioneres a l’anglès de Hillary Gardner i Julie Ward, les de Clara Curell i Andrés Sánchez Robayna al castellà i, sobretot, la de François-Michel Durazzo traduint tots els meus llibres al francès. Els traductors saben molt bé que la literalitat d’una llengua és una quimera. Una traducció no pot dur cotilles. I la poesia, per les característiques especials del seu llenguatge, molt menys. Es tracta de trobar l’equivalència de la llengua original, tractant de conservar l’essència de tots aquells elements propis d’un poeta: to i estil, ritme i sonoritat del vers, silencis, imaginari, etc. El poeta francès Jacques Ancet ens recorda, en aquest sentit, que traduir no és una empresa d’importació i exportació. El traductor no és només l’encarregat de passar un producte de la nostra riba a la riba de la llengua de recepció. I rebla el clau dient que cal anar amb molta cura, perquè Caront també era un passador, i el que passava eren cadàvers…

Com qualificaria l’estat actual de la poesia lleidatana, hi ha joves amb empenta? Què li agrada del que hi ha ara?
Amb el poeta Jordi Pàmias vàrem publicar fa molt poc una antologia de la poesia lleidatana de la Renaixença als nostres dies, Poetes de Ponent, on aprofundim el sentit de la teva pregunta. Quantitativament i qualitativament estem vivim un moment poètic esplèndid. A més, els poetes d’avui són molt actius, proactius diria, oberts, no gens dogmàtics. Són atrevits, heterogenis, diversos de registre.

I en l’àmbit català?
No hi ha solució de continuïtat entre el que s’escriu a Lleida i la resta de l’àmbit català. Així, doncs, el que acabo de dir val també pel que s’escriu arreu, en català, al País Valencià, a les Illes o la Catalunya Nord. Les veus del nou mil·lenni són filles de l’era cibernètica, de l’aldea global. Viuen, senten, escriuen a l’aixopluc de referents universals.

A més de la poesia, sempre s’ha dedicat a la tasca docent, com d’important la considera?
La considero importantíssima, per descomptat. Jo sóc fill d’un concepte d’universitat obertament humanístic. Els meus mestres, de José Manuel Blecua i Badia i Margarit a Joaquim Marco o Sebastià Serrano, m’ho van inculcar. Quan sento parlar de la universitat com una empresa i dels alumnes com a clients se’m posen els pels de punta. Detesto aquest tipus d’universitat, preocupada, com diu el professor italià Nuccio Ordine, per tractar l’alumne com si es tractés de pollastres d’engreix de la mercaderia global.

Aquest període de confinament ha pogut ser un bon moment per la creació literària? S’ha dedicat més a escriure que en altres moments?
Ni molt més ni molt menys que abans de la pandèmia. Però sí que el moment de creació ha estat diferent. El fotut ha estat el confinament obligat entre quatre parets, la manca de socialització i de comunicació. La clau de volta del confinament rau en la manca de llibertat per escollir, amb el Gran Germà, sempre a l’aguait, que vetlla per sobre de nosaltres, que controla i ens controla fins a l’extenuació.

En què pensa que pot ajudar la poesia, tant escriure com llegir, en aquests moments difícils?
Amb la poesia, la lectura i l’escriptura aprofundim el sentit més pregon de la paraula. Vull dir que des d’ella, des de la paraula, mirem no tan sols el món que “és” sinó el que “podria ser”. I aquesta, no cal oblidar-ho mai, és una forma d’existència que ens fa indubtablement millors, més sensibles i imaginatius, i, a la fi, més resistents a l’esperit gregari de la banalització quotidiana.