FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt a La Lectora (01.10.23)

El compàs erràtic d’una llengua esmolada

Amb Fosca Negra (Labreu Edicions), Joan Tomàs Martínez Grimalt va guanyar els Jocs Florals de Barcelona d’aquest 2023. És el cinquè llibre de poesia del també guionista, dramaturg i estudiós del teatre social català. Veient l’ampli ventall d’activitat de l’autor, qui no el conegui podria pensar que es dedica a fer una poesia flonja, de cap de setmana, que es diu; o bé es podria pensar que, així com va ser guionista d’una sèrie com Mai neva a ciutat, potser fa una poesia amb referents pop, un retrat indolent d’un món indolent; o, si tenim en compte els seus estudis sobre teatre social, es podria pensar que fa una poesia més o menys reivindicativa o política. Doncs bé, el que realment passa és que la poesia és una branca —absolutament?— autònoma dins del món creatiu de Joan Tomàs Martínez Grimalt (i, potser, la més antiga).

Una de les característiques habituals dels seus llibres de poemes és un llenguatge dur, ple de monosíl·labs i amb un lèxic allunyat de la quotidianitat —en aquest cas sí, a diferència de l’agrícola primera pàgina d’Irene Solà a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres—, que situa unes coordenades geogràfiques (l’autor és mallorquí), però que el posa en un enjòlit temporal. Hi ha, en aquest sentit, alguna reminiscència d’allò que Gimferrer diu sobre el llenguatge ucrònic de Carner. No diríem que faci un retrat bucòlic d’un moment a Mallorca ni que lligui l’expressió del poema al retrat d’una situació concreta. Més aviat es tracta d’un ús del llenguatge forçat —que no forçós— i que obliga ja d’entrada el lector a viure l’estranyament.

No són uns llibres de lectura amable, almenys no ho són d’entrada. Un altre tret que es manté en aquest llibre i que és una constant de la seva poètica són els versos curts, tallants, que, a diferència del que es podria pensar, no fan més ràpida la lectura, ans al contrari. L’art menor, menor, els trisíl·labs o tetrasíl·labs, fan que la lectura estigui encallada pel salt de vers, l’encavallament és disfuncional i, per tant, cada vers agafa una entitat pròpia més densa, potser, que en un decasíl·lab, per dir alguna cosa. D’entrada, això faria pensar en aquella cosa que tant agrada a alguns lectors/autors de poemes, de destil·lar la llengua per expressar el significat més pur, de polir la lent i de convertir una feina molt relativament artesanal en un acte màgic. De fet, sobretot, que el poema sigui molt poètic, tant poètic que gairebé no sigui ni verb. Joan Todó ja es va encarregar de dir el què sobre aquesta concepció sagrada de la poesia a la seva carta epíleg a La vista als dits i també en l’últim article en aquesta casa, dedicat a Decreació, d’Anne Carson. S’ho llegeixin. Sigui com sigui, no sembla que Joan Tomàs Martínez vulgui fer un exercici de concentració mística, d’expressió pura. El seu exercici pot ser llegit com a contradictori —vol dir coses, vol fer una funció referencial, diguem, sense fer l’ús del llenguatge que seria habitual— o bé com a mític —l’objecte dels poemes és algun aspecte de la vida humana, però l’expressió és indirecta, com en un oracle i, per tant, l’esforç exegètic hi és forçós. Potser les dues lectures són complementàries, potser en alguns poemes el tret oracular hi és predominant:

Junts vàrem alletar la lloba assedegada
que rondava cop-piua les cases del roter.
Havia aparegut enmig de les gatoves
i en els ullals portava un trist somriure tràgic,
tacat de sang novella, que ens va fer estremir.
Ningú no va saber interpretar l’auspici.

En aquest cas, com un auspici clàssic, hi apareix un animal fent rondant per algun lloc i provocant les interpretacions dels espectadors. El poema aquí no descriu l’oracle, l’auspici indesxifrat, sinó que se situa just en el fenomen de la lloba, és a dir en la mirada de la lloba per part d’un nosaltres —la veu del poema i el lector?, la veu i un acompanyant?, la colla del jo líric? El «ningú» de l’últim vers fa pensar en un conjunt més gran que una parella (seria un «cap dels dos»), però fins on s’expandeix aquest nosaltres?— que es dissol en l’observació de la bèstia. Hi ha un auspici perquè hi ha els elements necessaris, però a la vegada no hi és perquè no hi ha cap interpretació possible. Per ser-hi, hi hauria d’haver un lloc i un moment, però no és cas que l’escena estigui situada.

Aquest poema mostra el caràcter contradictori del conjunt, el joc entre la voluntat de referir-se a alguna cosa del món, a alguna cosa concreta, aquella funció referencial que que dèiem, i el resultat insatisfactori. En aquest cas el poema vol descriure un missatge, de fet, la tramesa d’un missatge a través d’un auspici, però el mateix poema topa amb la impossibilitat d’interpretar-lo. Com veieu, les lectures es van obrint i les interpretacions es van multiplicant. La constant sembla ser la relació conflictiva entre l’experiència de la realitat i el significat que pot tenir.
Aquest últim punt és rellevant perquè no es tracta d’una poesia especulativa en el sentit postmodern i, tot i que a vegades s’hi apropi més del que l’autor potser voldria; no crec que sigui tampoc d’aquella mena de poesia especulativa, «sense concessions», «d’alta intensitat» i altres eslògans per l’estil: l’especulació més buida, la banalització final del fet poètic. Crec que hi ha alguns trets estilístics que l’apropen a la producció d’altres poetes de la seva generació i la seva illa: la carnalitat, les descripcions intensificades —sí—, la visceralitat (ni que sigui en la simple aparició de vísceres), etc. Tot i que, ben mirat, quants llibres de poemes no han sortit els últims anys que semblen un sortits d’una visita a un escorxador que ha obert la gana als seus autors.
Com en la poètica a la qual em refereixo, no hi ha una reflexió sobre el cos com un element polític ni tampoc s’inspecciona el cos simbòlic, la identitat social i política, sinó que tendeix a una exploració metafísica que té alguna ressonància presocràtica, aquell to mític en un moment en què el món ja no és del tot mític. Hi ha una constatació habitual del caràcter fluctuant de la realitat, del moviment constant entre aspectes oposats o, fins i tot, de la simultaneïtat d’aquests opòsits. Sigui com sigui, la càrrega significativa dels poemes és sovint a càrrec del lector, ja que els poemes, com deia, sembla que es dediquin a constatar:

[…]
Quelcom que ja
no es pot fermar
a un sol nom
o a un sol desig.
Just és allò
que fa camí
aquí i allà,
i que és tan poc
que pot no ser
o ser.
Ben bé és igual.

Ben bé és igual, diu. I potser sí que és igual, potser no cal dir res i limitar-se a constatar. En un món tan ple de soroll, mitjans, xarxes, llibres de tota mena, què pot significar fer un poema? Qui el llegirà, el crític amic de l’autor? Hi ha un aire desolat i apocalíptic al llarg del llibre que queda més o menys concretat en aquest caràcter de constatació, d’empirisme pur. No hi ha interpretacions definitives del món, però el món hi és, el plaer i el dolor hi són: la interpretació unívoca és difícil, si no impossible, però no podem negar la realitat.. Això és el que allunya aquest conjunt de les poètiques més especulatives —i de les més barates, també—: se’n desprèn alguna idea, fins i tot alguna idea moral: tornem a la realitat, a l’experiència, immergim-nos en el vaivé natural i ja en sortirà alguna cosa. O no, ben bé és igual.