LA DOLÇOR DE VIURE de Joan Todó a Núvol (21.03.25)

Joan Todó: «Vinc amb un paquet de mots de la meva terra»
Joan Todó publica ‘La dolçor de viure’ (laBreu), un recull d’onze relats que forgen una densitat atmosfèrica embolcalladora

La dolçor de viure (laBreu) és un calidoscopi de mons. De prosa serena, descripció minuciosa i suggestiva, una riquesa lèxica rara i una àmplia diversitat estilística i de registres, els onze relats d’aquest recull forgen una densitat atmosfèrica que ens embolcalla. Joan Todó hi aborda la memòria personal, el pas del temps, la identitat i l’empatia, els paisatges rurals i lingüístics del sud; hi retrata realitats que ja no existeixen, d’altres que són al llindar de l’obsolet, d’altres que prenen notes insòlites, elements de realisme màgic, d’altres, de ben reals. Al cor del llibre, en efecte, hi trobareu l’aprofundiment en el fet quotidià, en els microcosmos domèstics, en els gestos i en els paisatges de cada dia. L’autor poua en la seva fondària insospitada, en pesca gemes de significat o de poesia, i un bon grapat d’expressions dialectals i de paraules desuetes que, incrustades en la llengua de Todó, brillen amb llum nova. Una bona mà d’aquests contes ens sorprenen amb un gir de guió que els deslliga en un final insospitat, de vegades abrupte, recordant-nos l’estil d’Italo Calvino. No clouen mai, però, sense llaurar-nos un camí possible per a la reflexió.

«La dolçor de viure» és el títol d’un dels relats. Què fa que l’hagi triat per batejar el recull?

Va ser una decisió d’ultimíssima hora: no tenia clar quin títol posar al llibre, i em va semblar que aquest era prou general.

El conte «La cabra» és un prodigi descriptiu. És ple a vessar de paraules i expressions que descriuen la vida rural i l’arrelament local: termes gairebé arcaïtzants, desuets. L’evidència de l’oblit d’aquestes paraules es fa evident al lector a cada frase. Sembla que el conte generi un alto al foc lingüístic: vetlleu els mots! És, aquest, un dels efectes que buscava generar?Jo soc de les Terres de l’Ebre, i passejo molt per la Sènia. El conte «La cabra» neix del llibre Vocabulari de cruîlla, de Joan S. Beltran: vaig voler fixar-me en les paraules pròpies de les Terres de l’Ebre que hi apareixien. Aleshores, vaig anar prenent les que m’anaven bé per parlar de la terra, amb l’objectiu de construir una història fent-ne servir tantes com pogués. Vaig rescatar tota una sèrie de vocabulari oblidat de feines, oficis i paisatge. Són paraules que jo ja no sé què signifiquen, ni tampoc ho sabria la majoria de gent del meu poble. Em feia gràcia repescar tots aquests mots i emparellar de nou el llenguatge i el paisatge.

És important traslladar la parla popular i dialectal en literatura? A banda d’utilitzar aquest registre, el reivindica?

«La cabra» és un cas extrem d’això: en aquest sentit, és un conte molt juganer. La parla popular i el dialecte de les terres de l’Ebre m’interessen. Els libres d’Irene Solà o els de Víctor Català parlen la llengua de la seva zona. El meu projecte és molt semblant: com a persona que es dedica al llenguatge, vinc amb tot un paquet de mots i expressions de la meva terra. Per a mi és important reivindicar-ho, perquè es pot perdre, i això sap molt de greu. Els esquimals tenen 50 paraules per anomenar el blanc; i les tenen perquè les necessiten, perquè tots aquests tons de blanc existeixen. De la mateixa manera, totes les paraules que designen els estris per treballar les oliveres, o totes les menes d’oliveres, formen part d’una cultura que no és un luxe, sinó que és necessària. Quan el personatge del meu conte passeja, es troba amb tot herbes que s’entrada tampoc no sé com s’anomenen ni per a què serveixen. Moltes són comestibles, d’altres, verinoses: és bo saber-les, aquestes coses; em sembla important mantenir certes formes de llenguatge i de cultura.

Alguns contes, com «L’arrel» o «El meu pare», tenen un punt de realisme màgic. En ambdós contes, els protagonistes (de condicions ben diverses) s’acaben convertint en arbres. És una coincidència casual, o hi ha una idea al darrere d’aquesta metamorfosi?

És casual. Després, quan ordeno els contes per fer-ne el llibre, intento que la coincidència no es noti…! Pel que fa a «L’arrel», l’origen del conte és un llibre d’artista que van fer al meu poble: ens donaven 50 fotos de l’entorn de la Sènia, i n’havíem de triar una i fer-ne un text. Jo vaig triar l’olivera, una olivera mil·lenària, amb aquelles arrels immenses que surten a la superfície. El realisme màgic emergeix en aquesta pregunta: «què passaria si…?». Em vaig imaginar què es podria fer, amb aquella olivera: què passaria, per exemple, si t’hi amaguessis i t’hi quedessis molt de temps. A «El meu pare», el protagonista es converteix en ullastre de tan inactiu com és. Pensava en totes aquelles persones que fan una vida molt sedentària quan es jubilen: hi ha una tendència de la gent gran a quedar-se al sofà, i anar fent. Em vaig preguntar: què passaria si aquest estatisme arribés al punt de fer arrels i vida vegetativa?

«Una qüestió de temps» i «Carta des de la batalla» són relats amb un missatge molt similar sobre la identificació i els miralls que ens fem entre les persones, allò que rau d’igual en tots nosaltres sota l’aparença de les diferències socials. Parli’ns-en.

No ho havia pensat d’aquesta manera. «Carta des de la batalla» ve d’un encàrrec que vaig rebre: em van demanar un text que es representaria dramàticament en una celebració anual per a la batalla de l’Ebre. Em vaig documentar sobre la batalla per escriure el conte: totes les salvatjades que hi narro són fets reals! Ara bé, en algun moment has de rematar la història com puguis, i se’m va acudir acabar-la amb la imatge del mirall (crec recordar una pel·lícula de Kubrick sobre la guerra que jugava amb la mateixa idea). Pel que fa a «Una qüestió de temps», també pren la forma de «Què passaria si…?», però en una situació bastant trivial a Barcelona: agafes la Renfe, vas a la feina que et fastigueja, i penses: què passaria si em quedés aquí, a les escales del tren, com aquest captaire que em trobo cada dia? La idea del conte: posar-te al lloc d’aquella altra persona, perquè et pot semblar que està millor que a tu, i viceversa. I, al moment en què t’hi poses, t’adones que potser que era algú com tu, de la teva mateixa condició.

La cruesa, la malenconia i la fatiga de viure apareixen en alguns contes, com a «Cada tarda igual». És un relat molt cru sobre la quotidianitat d’una parella després d’un accident que els ha canviat la vida. La dolçor de viure no és aliena a aquesta cruesa?

Va sortir una crítica del llibre que deia que els meus contes eren molt negres i pessimistes. Però penso que la situació que descric a «Cada tarda igual» és força normal: tothom té familiars que en algun moment es posen malalts, i s’han de cuidar, i ho fas. Sí que és veritat que has d’assumir el dol d’aquella persona que potser ja no es pot valdre per si mateixa. És dur, però no tant: el fet de tenir cura dels altres, d’alguna manera, també et dona una certa felicitat.

Els contes no només evoquen un món d’una riquesa sensorial exacerbada, sinó també una exploració fonda de les persones. Amb quins ulls sol observar el món? On és el focus de la seva mirada?

Molta gent que conec diria que soc un despistat, que bado i que no em fixo en res. Per qüestions de la vida, potser per timidesa, tinc molt poca naturalitat. Jo tinc tendència a quedar-me a casa llegint o mirant pel·lícules. Hi ha algunes coses en les quals algú més social, o que hagi viatjat més, directament no es fixaria, i que a mi em resulten molt curioses. De cop i volta, el dia que surto a passejar, em fixo en els nens que juguen, en els jubilats, en les coses que passen a fora i que no t’imagines que passen. I n’hi ha de sorprenents.

A la vida també existeixen els girs de guió d’alguns dels seus contes?

Sí i no. Quan escrius un conte, cal donar-li un sentit, i cal buscar un final per concloure’l. Si expliques un matrimoni, generalment no explicaràs un matrimoni feliç. El setanta per cent dels matrimonis reals són matrimonis estàndard, però amb això no fas una novel·la o un conte: cal que hi hagi adulteri, o mort… Cal aprofitar el trenta per cent de situacions en què passa alguna cosa, a la vida, i que són més divertides de llegir.

Hi ha un fil, més o menys evident, que uneixi tots els contes de La dolçor de viure?

A A butxacades, el meu primer llibre de contes, vaig ajuntar tot el material que tenia fins aleshores. Al meu segon llibre hi partia sempre d’encàrrecs literaris, però hi havia un intent de fil conductor: robatoris, lladres. Com que vinc del món de la poesia, en els primers llibres hi havia molta exploració de la prosa, moltes tendències de nen amb una joguina nova. A La dolçor de viure no vaig tenir tant la voluntat d’unir els contes amb un mateix fil, ni tampoc d’explorar tant, perquè ja havia adquirit les eines per escriure prosa. Ara bé, quan vaig reunir onze o dotze contes, vaig adonar-me que sí que els unia un ambient o una atmosfera comuna. Podríem dir que és la mirada a la vida quotidiana, a la gent, a les relacions. Al meu llibre L’horitzó primer, Julià Guillamón hi va fer una crítica: deia que hi explicava moltes coses de la Sènia, però que no hi parlava gens de la meva família. No hi parlava de la meva família perquè no té cap interès: no tenim cap cosa estranya, a la meva família. La vida normal acostuma a ser molt poc novel·lesca i literària: la majoria de la gent és grisa, gent que no té gaire a explicar. Ara bé, a La dolçor de viure m’adono que sí que hi ha coses a explicar, de la vida quotidiana de la gent: malalties, mort, comunions, batejos, un fill que et costa d’entendre… Segurament, el fil conductor de tots els contes és que he mirat d’extreure una història interessant d’aquesta grisor aparent.

Cesca Castellví, Núvol (21.03.25)

https://www.nuvol.com/llibres/joan-todo-vinc-amb-un-paquet-de-mots-de-la-meva-terra-422862