“L’amor de Sergei Dovlàtov” LA FILIAL de Dovlàtov al Núvol (26.02.16)
L’amor de Sergei Dovlàtov
Labreu Edicions acaba de fer un altre regal als lectors de Sergei Dovlàtov: la publicació de la narració La filial, traduïda en bon català per Miquel Cabal Guerrero. Avui divendres 26 de febrer es presenta a L’Heliogàbal a les 21.30h.
Podríem preguntar-nos, els seus lectors, perquè ens agrada tant Sergei Dovlàtov. Per la seva escriptura breu, gens enfarfegada, intensa. I també potser perquè Dovlàtov no inventa res: recrea literariàment, i amb tanta traça per confegir imatges tan visuals, allò observat però, sobretot, allò viscut. Un mestre a l’hora d’escriure’s. Els seus relats d’autoficció transparenten com vidre acabat de rentar el món duríssim i sòrdid que es vivia a l’antiga URSS, i posteriorment a la Rússia vista ja des de fora, és a dir, des de l’exili a Nova York (on va viure Dovlàtov fins a la seva mort prematura). O des de Los Angeles, que és on s’esdevé el relat La filial.
L’argument de fons de La filial és la trobada a Los Angeles d’un grup de professors americans amb un grapat de russos exiliats d’orígens ben diversos, antagònics i tot. En aquesta trobada, que es vol acadèmica, dialècticament es barallen liberals, eslavòfils, nacionalistes, antics aristòcrates, jueus, ortodoxos, ateus… Tots creuen, amb aquella passió que caracteritza l’ànima russa (sovint regada amb alcohol), que representen la futura Rússia. A aquesta convenció hi asisteix el periodista radiofònic Dalmàtov (alter ego de Dovlàtov), que n’ha de fer un reportatge. La trobada té lloc quan ja es parla de la Perestroika i de l’acceleració dels nous temps polítics, i figura que també s’ha d’escollir una mena de govern a l’exili…
La convenció és converteix en l’argument paral.lel de La filial. Perquè en realitat posa en primer pla de l’escenari l’antiga relació amorosa de Sergei Dovlàtov amb Tàssia, una jove universitària com ell. No és per casualitat que en aquest relat l’escriptor vagi enrere en els seus records, ja que, de forma inesperada, Tàssia se li presenta a l’hotel on el periodista radiofònic de ‘La Tercera Ona’ està allotjat. Se li presenta tan seductora com el primer dia, pel que sembla, i tan estrambòtica com el primer dia. Tan seductora i tan estrambòtica que aquella relació va fer anar de tort un jove Dovlàtov fins al punt de fer-li perdre el curs amb el resultat d’haver d’abandonar la universitat. Una relació destructiva, encara que es presenti vestida de color de rosa, i és un dir, ja que Tàssia és també ben estrambòtica a l’hora de vestir i de comportar-se. És un caos que tot ho torna caòtic.
Vint-i-vuit anys enrere se m’havia presentat aquella dona terrible. Me n’havia enamorat. Li havia demostrat devoció absoluta. Ella havia menystingut els meus sentiments. Sembla que m’enganyava. De poc que no m’empeny al suïcidi, escriu Dovlàtov.
Amb gran encert editorial, a la coberta de La filial es veu reflectida en una paret l’ombra de Cupido amb una metralleta. Però és que el primer amor, amor que tingui un significat profund en les nostres vides encara que sigui mortífer, no s’oblida mai. Després vénen altres amors tant o més significatius que aquest iniciàtic, amors enriquidors per a l’ànima dels amants. Però aquest primer amor, que per això és iniciàtic, marca, com ens marca la família, l’ambient on creixem, la cultura d’on provenim. Ho sap la psicologia, que ha de batallar amb tants fantasmes, i aquest del primer amor fallit, desgraciat, n’és un. I ho sap també Sergei Dovlàtov, que, fins i tot amb tendresa, però sense amagar-ne la destructivitat, escriu a La filial, tot interrogant-se: Quan pot durar, això? Quan pot durar aquesta monstruositat? Llavors vaig pensar, horroritzat, que era per sempre. Que un cop havia passat, ja estava. Que no tenia final. Que era fins a la tomba, que diuen.
Per sort ve la vida i ens rescata, encara que sembli que ens fa molt de mal perquè ens en sentim fins al moll de l’ésser. Ens allibera. La vida ens allibera quan en un rampell incomprensible, les Tàssies, o els Tàssios de torn, ens fan el favor d’abandonar-nos. El camí de la recuperació és lent, feixuc i amarat de llàgrimes. Però un cop s’ha sortit del túnel la llum és més clara. Perquè en aquesta lucidesa del dolor que afua les percepcions, un, una, ja està en condicions de dir-se que hi ha amors que fan crèixer les persones com hi ha amors que fan disminuir les persones com aquest amor de Dovlàtov. Si més no momentàniament, mentre dura la ceguesa. Amors que no només fan disminuir espiritualment, sinó que en tants casos arruïnen també econòmicament. Un clàssic de la figura del vampir psicològic, de l’egoisme descarnat i de la inconsciència moral en tota regla. No exagero. La Tàssia va passar de llarg sense mirar-me, escriu Sergei Dovlàtov al final de la seva història. És clar. Sempre és així.
Teresa Costa-Gramunt, El Núvol (26.02.16)