LA ROSA DE NINGÚ de Paul Celan a La lectora (desembre 25)
No pasarán
Paul Celan, «In Eins»
Óssip Mandelstam va escriure en una ocasió que el poema, com la pedra de Tiútxev, és de la mateixa natura que una roca que, despresa del flanc d’una muntanya, rodola i cau enmig d’un camí i el barra.1 La Rosa de Ningú és el llibre que Celan va escriure a contrallum de la poesia de Mandelstam. Que l’edició a mans d’Arnau Pons i LaBreu té molt d’aquesta irrupció que ve de fora, tan insubornable com ineludible, es fa ben palès de seguida.
El volum ve a afermar el projecte de les Obres completes que es va iniciar l’any 2012 amb l’edició de la traducció i les notes del recull De llindar en llindar. Dos anys després, arribà Cristall d’alè, guardonat amb el Premio Nacional de Traducción 2015. Incloïa uns «complements orgànics» d’Arnau Pons i uns «esbossos de comprensió» de Jean Bollack. Aleshores es podia parlar ja de l’inici de la poesia completa de Celan en català. Els dos volums, amb tot l’aparat crític que els acompanya, foren tota una declaració, rotunda a més, a favor d’una manera crítica de traduir i d’editar. També, en el fons, de llegir, i de fer-ho en contra d’uns corrents interpretatius sovint admesos majoritàriament sense cap —o no gaire— crítica.
La pedra, com la de Tiútxev, cau i barra el camí: no passaran. Ací hi ha una interrupció, el poema no es deixa escriure, ni llegir, ni traduir de qualsevol manera. Tampoc qualsevol interpretació no podrà ocupar l’espai dels versos; la roca no es deixa ignorar, ni dissoldre ni resoldre segons voluntats o dèries particulars. La traducció al català d’aquestes obres de Celan ha vingut a afirmar que no tota lectura adaptada podria reduir-ne la poesia ni que aquesta es deixaria utilitzar i consumir fàcilment. I és que tota aquesta acció i irrupció resulta inesquivable. Ningú no podria deixar-la de banda o fer com si no hi fos: en eixe sentit, la proposta editorial de LaBreu dona testimoni del seu ferm posicionament. Després vingué Reixes de llengua, l’any 2019. Ara, La Rosa de Ningú.
Hi ha una molt determinada resistència que es manifesta en aquesta constel·lació de subjectes. I dir ací resistència implica parlar inevitablement d’una molt concreta dissidència que es deixa reconèixer sempre que Arnau Pons tradueix o escriu. A través seu, ens adonem que tota l’obra de Celan es pot llegir com un exercici continu de crítica i de denúncia. Cada vers posa de manifest el xoc que significa escriure poesia en la llengua sublim del sistema de persecucions, deportacions i extermini que va delmar la població jueva europea, inclosos els seus pares, deportats i assassinats a Ucraïna. És crítica en la mesura que, gràcies a una lectura a contrapel de la història i la literatura, fa visibles les maneres concretes amb què la poesia va poder col·laborar amb Auschwitz i hi continua col·laborant encara ara —amb l’accent agut del present— sota unes formes que Celan va conèixer bé, i que en els nostres dies es continuen manifestant de manera colpidora. També és denúncia en la paraula, en tot moment, en eixe trencament sovint sintàctic, el forçament morfològic, o en un procés de «coagulació» —com assenyala encertadament Arnau Pons a Celan, lector de Freud—2 on la polisèmia es fa llei a cada mot i on les paraules es tornen o es mantenen multifacètiques, multiplicadament cairades. Perquè de nou en aquestes paraules-cristall hi ressona el Col·loqui sobre el Dant, que és on Mandelstam parla del poema com el resultat d’una cristal·lització. També a La quarta prosa Mandelstam al·ludeix al temps del poema i de com actua talment el solc que fa sorgir la «terra negra» d’èpoques passades.
De tal manera, un resistir com aquest treu a la llum no sols la «terra negra» d’unes veus insubmises, sinó també un no-deixar-se sotmetre tampoc per les maquinàries hermenèutiques, diguem-ne, dissolvents. Si és resistència, és perquè resideix en la paraula en tant que ella es manté i perviu. Al discurs pronunciat a Bremen, Celan ho afirma així: «Assequible, propera i sense perdre’s, ha quedat, enmig de tot el que s’ha perdut, una sola cosa: la llengua».
En realitat, es tracta de la resistència arrecerada en tot poema i que es fa notar especialment en el difícil trasllat a una altra llengua i en l’impacte que en aquesta pot provocar. Arnau Pons en La traducció, la vida manifesta al respecte un posicionament clar: l’idioma de Celan pot ser desxifrat i llegit, com en una estreta de mans.3 És aleshores quan la traducció no esdevé un trasllat de llengua a llengua, sinó una acció crítica, tot soscavant les lectures de consum, que activa el potencial crític del poema i el fa irrompre en la llengua de rebuda, la qual no pot deixar de veure-se’n alterada.
Si ens atenim a La Rosa de Ningú, la presència conductora de Mandelstam, autor d’un primer llibre titulat Pedra (Kamen, 1913), despunta en aquestes places resistents. Als poemes i a la traducció també hi ha un què de pedra —la que cau de les altures o la que es diposita damunt la tomba—; els còdols i els cristalls compten amb un lloc privilegiat en el moment de parlar del llenguatge, d’una manera que bé pot ajudar a fer justícia.
La Rosa de Ningú es publicà l’any 1963, cinquanta anys després del primer llibre de Mandelstam. El febrer i el març de l’any 1960 Paul Celan va elaborar un guió per a un programa radiofònic que havia d’emetre la Norddeutsche Rundfunk, titulat La poesia d’Óssip Mandelstam, text i traducció de Paul Celan. I aleshores va traduir Mandelstam tot sabent que aquest escrivia poesia amb les dues mans de qui escriu i tradueix, de qui coneix el trasllat d’una llengua a una altra. Era un poeta perseguit pel que havia escrit i al qual la Divina Comèdia del Dant va acompanyar mentalment en italià (igual que Primo Levi al camp d’Auschwitz) durant el llarg procés d’inculpació, condemna, deportació i mort al gulag de Sibèria. En Celan tot poema és posat a la llum de l’esdeveniment que el 20 de gener de 1942 va iniciar l’anomenada «solució final», i que als seus ulls es perllongà fins més enllà de 1945. Però és que, a més, amb relació a Mandelstam, l’esdeveniment de l’extermini també va deixar anar el seu eco en la traducció alemanya dels seus poemes russos.
Ací és, doncs, una molt singular alteritat, la que es posa en joc mitjançant l’escriptura i la traducció del poema. En el guió per al programa radiofònic, en parlar de Mandelstam, Celan afirma que «la revolució és, per a ell, l’alba d’allò altre», quan poc abans feia dir al mateix «locutor» que «la llengua [de la poesia de Mandelstam] no és ni “correspondència” ni simplement llengua, sinó llengua actualitzada, sonora i sorda alhora, alliberada sota el signe d’una, de fet, radical individualització, però que, al mateix temps, continua recordant els límits que li imposa també la llengua».4 Revolució i poema, escriptura i traducció, es despleguen sota la inclinació singular d’una alba, la d’allò altre, radicalment individualitzat, a les fronteres d’una llengua irreductible a cap domini previ. Pel fet que és l’alba d’una alteritat, veiem com s’invaliden aquelles postures generalment no qüestionades segons les quals el poema és ocupable per tota una multiplicitat d’interpretacions —«el pluralisme dogmàtic» en l’expressió de Bollack—, aquelles que els potencials lectors serien capaços d’instal·lar en el poema, com si fos aquest un lloc sempre disponible i ocupable.
La línia de tensió està molt ben tibada en diversos sentits, tant que Bollack, quan subratlla com en Celan no hi ha un abandonament cap a la llibertat del significat, tot i l’ús de la polisèmia, assenyala a més a més la seva tendència cap a la poesia acmeïsta, una poesia revolucionària. El gest on es forja el lligam amb el treball de Mandelstam, doncs, posa en evidència aquesta no-ocupabilitat del significat, d’una banda, i, al mateix temps, una forma d’acollir allò altre, com diu Bollack, una exterioritat llunyana, que orbita amb valors utòpics propis.
En últim terme, la qüestió situa el llibre, i amb ell a cadascun dels lectors, en el tens debat hermenèutic entre Peter Szondi i Hans-Georg Gadamer. Pons ha fet referència inevitablement a aquest conflicte amb un posicionament clar. Si, d’una banda, per a Gadamer —segons alguns, el pare de l’hermenèutica contemporània— el poema es deixa revestir de sentit per part del lector en eixe lloc que es bada entre el tu i el jo —tan nuclears, a més, per a Celan—, d’una altra banda, Szondi, en els seus Estudis sobre Celan, opta de manera irrenunciable, en un moment donat, per interpretar el poema des de les referències concretes que, de la mà de l’autor, ens permeten vincular la seva paraula amb un sentit molt determinat, amb uns llocs, uns noms i unes dates absolutament singulars i que carreguen els versos amb el seu potencial crític. La pregunta que aleshores llançaria Gadamer com a resposta a tot això seria aquesta: per tant, què ha de saber el lector? Aquesta pregunta, ben entesa, no només exigeix un aprenentatge de la llengua singular del poeta, sinó també un requeriment de la persona i el seu temps, tal com Celan s’interessà en el Lenz real que hi havia darrere del Lenz de Büchner, de la mateixa manera que també rastrejà les motivacions polítiques de la destinació final de Mandelstam.
El treball d’Arnau Pons, tot continuant el solc obert per Jean Bollack en la proximitat de Szondi, s’oposa de front a aquesta hermenèutica per la qual tot queda a disposició d’un subjecte receptor que sembla poder, còmodament, ocupar i fer disponible l’espai del poema; alba —sorgiment d’un nou inici d’alteritat— i pedra —llengua amb el seu temps incrustat a dins— deneguen aquesta posició.
La Rosa de Ningú, segurament el llibre més tens i carregat de força crítica de Celan, és un pas més cap a aquesta dissidència contra el lliure consum interpretatiu. O és que aquesta plena disponibilitat de la paraula no constitueix una forma invisible i refinada d’anorreament? Cada vers hi esdevé un gest crític d’atenció a la singular individualització i a la seva capacitat de capgirar, de trastocar, de desplaçar. Els comentaris del traductor permeten fer visibles els moviments propis d’aquests gestos, les tensions inscrites en cada terme i en cada gest interpretatiu que permet el pas de l’alemany al català.
Però aleshores, potser caldria fer un incís, dur la perifèria al centre i assenyalar de quina manera tampoc aquest pas no és exactament un pas, de quina manera el trasllat no es deixa pensar en Celan com el fet d’anar simplement d’una llengua a una altra, i no sempre, ni tampoc, de manera preeminent. La Rosa de Ningú alça el testimoniatge de com el poema és, de fet, l’obertura a una alteritat que dificulta, fins als extrems, una concepció convencional del traduir. Cada nom propi que els versos acullen —el d’Óssip Mandelstam, posem per cas— fa palès fins a quin punt la traducció no es deixa concebre con un mer trasllat, perquè és també un vincle. Però més radicalment encara contravenen el paradigma del trasllat sense restes les irrupcions com a cristal·litzacions —magmàtiques potser diria Mandelstam— de termes en llengua no alemanya —francès, rus, ídix, espanyol— on brosta amb força el «No pasarán» del poema «In Eins». La proclama republicana de la mà del pastor Abadias no esdevé ara i ací una afirmació tallant d’eixe caràcter del poema que el relaciona amb la pedra de Tiútxev. I encara més amb termes com «Pallaksch, Pallaksch» que Hölderlin pronunciava en els seus anys de l’anomenat entenebriment a la torre de Tubinga, que Celan va visitar el gener de 1961, i així, sempre al mateix temps, a la vora del riu Neckar i de tota una xarxa de referències presents de manera punyent i que les notes i la pròpia traducció porten a la llum. Xibbólets. Per tant, com dir Pallaksch? Com traduir el que sempre es resistirà de ser traduït? I és aquest tan sols un incís que atén punts especialment aguts on la traducció passa per un posicionament crític de tensions sovint irresolubles, si el poema esdevé, amb Celan, una obertura a l’alteritat que mai no es deixa assimilar del tot.
Si ell va introduir en els poemes termes tècnics, mots rars i abstrusos, fins i tot intraduïbles, era per fer venir alhora amb ells una forma d’alteritat i d’estranyesa amb relació a la mateixa poesia. L’ús premeditat crea un sentit. En bona part, la raó és clara: fer concessions dubtoses i interessades a aquestes interpretacions que ocupen el poema, que el posen a la lliure disposició, seria col·laborar al cap i a la fi amb els mecanismes d’eliminació sistèmica que van signar aquell 20 de gener de 1942. També avui en la lectura, també en el circuit editorial i de mercat.
Afirmar una cosa així fa ressonar un potencial polític en el fet d’escriure que resulta immesurable. I així és. Al discurs El meridià pronunciat a Darmstatt l’any 1960, en què Celan fa referència al 20 de gener des de l’obra de Büchner, concretament des de la figura de Lenz, surt també a la llum el crit revolucionari proferit per Lucile als peus del cadafal, a un pas de la mort administrada: —Visca el rei!—. El crit revolucionari-contrarevolucionari, fronterer amb l’absurd. És un crit inassumible, més enllà del sí i del no; és el gest mateix de la llibertat. Celan el presenta com a contra-paraula, d’una llibertat radical i d’una oposició frontal: vet aquí el poema. Ací hi trobem la poesia contra la poesia, la traducció contra les traduccions.
John Felstiner a la seva biografia del poeta ho afirma així: tot actua per subvertir l’ordre imperant.5 També el treball de Pons. ¿Es podria parlar d’una certa revolució en la llengua? Pons insisteix que la veritable revolució és fer lloc al poema, obrir-se al seu missatge, en lloc de concebre’l com un lloc disposat a ser habitat. Cal deixar-se habitar. En la nostra tradició catalana, Carles Riba apuntava que en traduir és la llengua anomenada pròpia la que cal veure fer-se estranya. És allò propi el que s’obre a l’alteració o, almenys, es desfà de la seguretat que una certa propietat voldria afermar. Tot i que ací no ens movem en l’òrbita de Riba, sí que podem remarcar tota una multiplicitat de tombs que la nostra llengua experimenta en tots els fronts i extensions possibles, també polítiques, com ja s’ha vist. En quina mesura avui La Rosa de Ningú esdevé en les consciències dels lectors contemporanis l’espai d’un tomb així, revolucionari i subversiu?
Si prenem de nou el fil-guia que ens atansa Celan, la seva llum-far, veiem que el nom d’Óssip Mandelstam —intraduïble, però inserible en nombrosos girs i jocs— apareix en diversos punts del llibre. Caldria intentar veure de quina manera en La Rosa de Ningú això ja implica el fet d’obrir-se a l’alteritat que el poema acull i com altera la llengua de rebuda: «el nom d’Óssip et ve a trobar», es pot llegir al dotzè vers del poema «És tota una altra cosa». El primer vers fa de títol i «tota una altra cosa —de com t’ho penses, de com m’ho penso—» es torna de seguida una alteritat total. Arnau Pons aclareix que el poema expressa una polèmica i unes fortes tensions amb el món editorial i cultural de l’època. Per tant, aquest poema queda situat, en eixe cercle crític, arran de l’edició que Celan mateix enllestí dels tres poetes russos: Iessenin, Blok i Mandelstam. També ben a la vora del programa radiofònic durant el qual ell va posar el focus sobre la individualitat de la llengua i els seus límits. I recordem que en aquest guió, en atenció a eixa alteritat resistent de la llengua, Celan, amb les mans i el nom de Mandelstam, escrivia perquè fos dit en veu alta a la ràdio que la revolució és l’alba de l’alteritat. Arnau Pons apunta també a l’alba, el poema de gènere trobadoresc, perquè és així, amb el mot «Alba», que s’acaba el poema. Final i principi, alfa i omega que poden ser també persones, «das A und das O», és a dir, Arnold Zweig i Óssip Mandelstam, com en el poema foll i jocfloralesc «Huhediblu», ¿no constitueixen, de fet, la manera amb què la revolució és duta a paraules per Celan a través de Mandelstam, el perseguit per la revolució instaurada?
«El lector que llegeix una traducció feta per Celan sent la seva veu, i aquesta certament fa una restitució: sense perdre de vista el seu objecte, al mateix temps se n’allunya, pren distància per situar-se a una altra banda, lluny del text traduït, per tal d’assenyalar-ne la diferència»,6 vet aquí el que Bollack declara del Celan traductor i bé podria deixar-se dir també per al treball d’Arnau Pons, amb tota la resistència i les subversions que hi són dipositades, i de com en virtut d’una major fidelitat al poema ell apropa i fa lloc a l’alteritat. Com la d’una pedra que deixa al mig del nostre pas, la fita crítica inesquivable.
Bibliografia
Bollack, Jean. Poesía contra poesía. Celan y la literatura. Edició d’Arnau Pons. Traducció de Yael Langella, Jorge Mario Mejía Toro, Arnau Pons i Susana Romano-Sued. Madrid: Editorial Trotta, 2005.
Celan, Paul. Obras completas. Traducció de José Luis Reina Palazón. Madrid: Editorial Trotta, 1999.
Celan, Paul. Microlitos. Traducció de José Luis Reina Palazón. Madrid: Editorial Trotta, 2015.
Celan, Paul. De llindar en llindar. Traducció i comentaris d’Arnau Pons. Barcelona: LaBreu. 4a edició, 2017.
Celan, Paul. Cristall d’alè. Traducció i comentaris d’Arnau Pons. 3ª edició. Barcelona: LaBreu, 2025.
Celan, Paul. Reixes de llengua. Traducció i comentaris d’Arnau Pons. Barcelona: LaBreu.
Celan, Paul. La Rosa de Ningú. Traducció i comentaris d’Arnau Pons. Barcelona: LaBreu Edicions, 2025.
Felstiner, John. Paul Celan. Poeta, superviviente, judío. Traducció de Carmen Martín i Carlos González . Madrid: Editorial Trotta, 2002.
Gadamer, Hans-Georg. ¿Quién soy yo y quién eres tú? Comentario a ‘Cristal de aliento’ de Paul Celan. Traducció d’Adan Kovacsics. Barcelona: Editorial Herder, 2001.
Mandelstam, Óssip. La remor del temps i altres proses. Edició i traducció de Jaume Creus. Barcelona: Edicions de 1984, 2023.
Mandelstam, Óssip. Assaigs. Edició i traducció de Jaume Creus. Barcelona: Edicions de 1984, 2025.
Mandelstam, Óssip. Poesia completa. Traducció de Jaume Creus. Barcelona: Edicions de 1984, 2014.
Mandelstam, Osip. Coloquio sobre Dante. Traducció de Selma Ancira. Barcelona: Acantilado, 2004.
Peidro, David. «Cristales. Escritura y divergencia desde Mandelstam-Dante». Escritura e Imagen, 18 (2022), p. 159-175. (en línia: https://doi.org/10.5209/esim.84839).
Pons, Arnau. La traducció, la vida. Catarroja: Afers, 2020.
Pons, Arnau. Celan, lector de Freud. Palma: Editorial Lleonard Muntaner, 2006.
Szondi, Peter. Introducción a la hermenéutica literaria. Pròleg de José Manuel Cuesta Abad. Traducció de Joaquín Chamorro. Madrid: Abada, 2006.
Szondi, Peter. Estudios sobre Celan. Traducció d’Arnau Pons. Madrid: Editorial Trotta, 2005.
