Ens enganyaríem si penséssim que La Torre dels Russos, de David Gálvez Casellas, és el relat que el seu títol promet: la història d’un edifici encara existent avui dia, a Santa Coloma d’Andorra, construït per Cèsar Martinell per encàrrec d’un milionari nord-americà, Fiske Warren, amb el propòsit d’organitzar-hi una mena de comuna socialista andorrana, que va ser encomanada a un matrimoni rus, els Popov, i que com si fos una espècie de Camelot casolà va acabar anant-se’n en orris, entre altres coses, després d’un complicat afer amorós entre el milionari i la muller de Popov. Tot el que aquest desenvolupament promet no hi és, en el llibre; no hi és, sobretot, la mena de novel·la que aquesta síntesi dels fets suggereix, la que sembla iniciar el seu primer capítol, “Anticipació de la Torre dels Russos”, que ens presenta Mister Warren meditabund a l’Enclau de Sant Jordi, recordant líricament l’època en què va conèixer la seva muller, Gretchen Osgood, més tard model per a un cèlebre retrat de Joseph Sargent.
Gairebé tot en aquest inici sembla anunciar, per exemple (i en el millor dels casos), un apropament com el de Les altures de Sebastià Portell a un personatge coetani de Warren, Ismael Smith: un mosaic d’escenes que en donen un retrat oblic, des dels marges del relat oficial. Ambdós llibres, el de Portell i el de Gálvez, comparteixen de fet aquesta obliqüitat esquiva de l’acostament, potser heretada de La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal, com si els costés abordar el temps històric i els seus personatges d’una manera frontal. Només que en el cas de Gálvez l’obliqüitat és duta fins a un extrem de fragmentarietat aparentment arbitrària: com si sabés que la novel·la real mai no superarà la novel·la imaginada, Gálvez ens entrega els materials per a una novel·la possible.
Aquests materials seran escenes aïllades, documents d’arxiu diversos, fitxes genealògiques, notes sobre colors, detalls ínfims. L’apropament arriba a resultar abstracte, com en una pràctica de la cita pictòrica que, partint d’una zona de la tela d’un Vermeer, augmentada i retallada, n’extragués un Antoni Tàpies: mirada de prop, de molt a prop, la realitat resulta abstracta. Encara més: si fos per l’autor, els materials que ens presenta ni tan sols tindrien l’ordre determinat a què obliga el format actual, relligat, de llibre: podria ser una capsa plena de documents, com el número 2 de Carn de cap. I, d’aquesta manera, l’argument possible es descompon en una trama de textures, les de la realitat tal com perpètuament se’ns escapa. Més d’una vegada es convocarà aquí, explícitament o implícita, el fantasma dels cent pròlegs de Macedonio: La Torre dels Russos és una novel·la potencial, apta per al lector saltejat, que en lloc de segar espigola.
Que és tant com dir que La Torre dels Russos no és un llibre per a tots els públics: tothom qui esperi que l’hi donin el relat mastegat, amb una definició clara d’un protagonista en qui projectar-se, amb uns ganxos precisos on penjar els bons sentiments com qui penja l’impermeable (és a dir, el pitjor dels casos de la novel·la que s’hauria pogut fer a partir de la peripècia real de l’edifici), pot sentir-se’n decebut. Una decepció només possible, en realitat, si ignorava els llibres anteriors de l’escriptor, Cartes mortes o Res no és real, textos que defugen la ficció convencional. Aquí, de fet, s’apropa a una de les vies d’exploració més fecundes dels últims anys, a condició de deslligar-la de la xafarderia privada (és ben probable, però, que no sigueu capaços d’evitar córrer a Google, mentre la llegiu, a comprovar si allò que esteu llegint té alguna correspondència en el món real).
No es tracta tant de colar de contraban record autobiogràfics malgirbats com d’apropar-se a la realitat, d’adoptar-la com a model on anar a buscar noves formes narratives. I alhora, aquesta simple suggerència feta a partir de materials d’emprèstit serveix per suggerir novel·les de Henry James, contes de Howard Phillips Lovecraft, poemes en prosa de Charles Baudelaire. El text de Gálvez té un preu, el d’haver d’obrir-se pas en una espessor una mica redundant; pagat aquest peatge, el lector coratjós podrà descobrir-hi, a mesura que avanci en la lectura, meravelles sorgides d’una imaginació verbal prodigiosa, capaç d’extreure or d’una descripció del turisme a Nova Anglaterra que esdevé progressivament al·lucinada, o de fer una oda a la pústula que ens situa en les fronteres del lirisme més paradoxal.
Joan Todó, Núvol (20.03.23)
