La recerca de futur es fa neuròtica quan ens traslladem al passat i a la mort a buscar-hi respostes. Aquest és un gest valent, perquè en compte de practicar l’eixida més immediata, l’evasió, ens deturem a veure les característiques de la mort i el dol i les seues arestes.
Potser aquest gest no comporta en si la sanació, però tal vegada sí l’acceptació serena. Hem explorat la ferida per veure què és el que hi ha malament. Així, revisem el trauma passat, interromput, per construir-hi una història familiar futura.
Potser la pregunta que hi subjau és «Com seré mare jo si la meua és morta?». La làpida, així, constitueix el fet, la cosa real. Tota la resta s’esmicola entre les clivelles, i entre aquestes, hi ha la veu lírica que recorda i conforma aquest cant de mort.
I, enmig de tota aquesta construcció, sorgeix l’aparell referencial. En tota aquesta teranyina no podien faltar dos poetes fonamentals com són la Sylvia Plath i el Ted Hughes. L’ofici de traductora tan acurada de Busquet (1974, Cardedeu) imbrica les veus a l’escriptura pròpia i les inclou en els paratextos de manera escollida. És per això que si parlem de mort, és natural comptar-hi. És molt significatiu que comencem amb Sylvia i els sicòmors i acabem amb Ted. Tal vegada perquè el poeta també degué recompondre els fragments de la mort (el suïcidi) de l’exdona i donar-los sentit. I és que, no hi ha nissaga que parle més de la mort que aquesta.
De fet, n’hi ha moltes classes de morts a la vida i la de no ser mare provoca una de les angoixes existencials més singulars. Plath també la va patir. De fet, una de cada quatre dones patirà un avortament, amb tot el que això comporta.
En aquest cas, el motiu de l’aranya, importat directament del mostrari de la història de la literatura, es desplaça cap a diversos motius, l’aranya-mare, que teix dins els records i es materialitza en la cosa real, la làpida. També podem entendre morir com a fet de possibilitats, mudar la identitat anterior i esdevindre mare.
Els fills i les filles naixeran amb un codi emocional heretat dels progenitors i és que entenem el món en relació de semblança o oposició a com ens el transmeten a casa. Un d’aquests senyals d’identitat també pot ser la mort, la naturalització o no d’aquesta. Les visites al cementeri quan hi ha un soterrar donen fe d’açò. Després d’un soterrament, les famílies s’organitzen i aprofiten per a anar a visitar els nínxols dels avis o les ties, traçant així el recorregut que manté l’itinerari de la memòria. D’aquesta manera, el nínxol o la làpida «que s’alça i vola, que s’alça i camina», comença a normalitzar-se i acompanya la veu poètica on vaja, molt dins la seua intimitat.
Com la cosa primigènia, Núria Busquet introdueix el tema del crit interior, que enutja els poetes i els empenta a escriure. Distribuir el crit al llarg de les làpides és el que permet viure. Simplement, deixar-lo bramar, i així suportar les vegades que hom mor, perquè, com hem dit, hi ha molts tipus de morts, perquè aquestes ho ensutgen tot absolutament.
És al silenci on es duu a terme el «recorregut planetari del temps» i s’interroga la identitat pretèrita i se li diu «La teua fi no serà la meua». I és que, de manera periòdica, cal deixar eixir el crit i la ràbia i en l’espai entre aquests, es produeix el diàleg intern on la mort o la consciència d’aquesta condiciona i fa derivar el nostre modus operandi, com ens comportem en relació amb nosaltres i la resta del món. Perquè la cosa reprimida sempre retorna, inclús de manera simbòlica.
Aquest silenci es materialitza a l’escenari perfecte per donar-se a terme, una estació per emplaçar el dol. L’estampa vivent, el paisatge rocós triat és un on podem quasi trepitjar la molsa i és poblat de cels grisos. Allà, les làpides són localitzades, individuals i les cobreix la gespa salvatge. Els dòlmens són testimonis del fet que algú ha sigut allí abans que nosaltres. Stonehenge, com a lloc ritual vehicula les nostres emocions pètries per deixar l’estatisme, convertir-se en aigua.
Busquet construeix una escriptura on la veu de vegades flueix i deixa anar. Però també pot ser abrupta, entretallada, com si costara posar paraules al trauma (l’origen del fet poètic) i fa l’exercici de mantindre el ferro candent a la gola i observar com tempera. Com tractant, a poc a poc, d’alliberar el que hi ha colgat sota terra, contenint la presa de l’aigua, que pot brollar, i desfer la integritat de roca.
Làpida constitueix la localització del mal, primer al pit, després al ventre. Acceptar la làpida o llosa que acompanya enlloc. L’escriptura esdevé l’observació de la teranyina. La mateixa descoberta (el símptoma), de l’aranyeta que no para de bellugar-se. Deixar passar la tristor pretèrita —i present—pel cos, per tal que no quede atrapada i mostrar al Bruc i la Balma com esdevindre pare-roca i clivella-mare.
Verónica Pérez Lloret, Revista Caràcters núm 98
https://revistacaracters-uv.es/trepitjar-la-molsa-tocar-la-pedra/
