lectura de L’ESTRANY d’Esteve Mirallse al bloc Oi? (07.04.25)

Esteve Miralles: L’Estrany. Poesia reunida. B.: LaBreu (Alabatre, 134), 2024. 230 ps

Vaig trobar el pretext per comprar el llibre quan l’Esteve em va convidar a participar en la seva villanellada d’aniversari a la Calders (a la foto). De vegades cal una empenteta per acabar de fer el pas, que vols fer i que saps que finalment faràs. Llavors en vaig llegir les villanelles i poca cosa més. Ara m’he fet el propòsit d’engolir-lo de cap a cap i me n’he sortit, fent-me’n una certa idea de conjunt, que és del que es tractava.

El llibre aplega tres volums suposadament previs (Ara li és igual ser qui és, inèdit, 2024; Ulls al bosc, edició d’autor, 2019; Com si tinguessis temps, edició digital a Núvol, 2014), així, en ordre invers, el més antic dels quals recollia —diu l’autor en nota preliminar— la poesia anterior salvada per ell mateix de la crema. Tinc una mena de record, vague, de la lectura que vaig fer, fa prou anys, una nit d’hotel, dels diversos mecanoscrits, almenys n’eren dos o tres, que l’Esteve m’havia passat, i ara no he sabut reconèixer ni un sol vers que en provingui, però sí, d’alguna manera, el procediment: joc formal sense papallonejar amb cap avantguarda, treball de llengua genuïna i popular sense jocfloralismes, un esforç natural per allunyar-se de tota referencialitat vivencial i emmascarar el jo —que, tanmateix, malgrat tot, hi és.

I és que la lectura seguida que n’he fet realça un cert caràcter unitari (compatible amb la lectura autònoma que, diguem-ho, molts poemes mereixen i reclamen) de l’aventura poètica de l’Esteve: una mena de voluntat testimonial, intuïm que biogràfica, que a través de la literaturització transforma el moment viscut no tant en universal, quina pretensió més escabellada no seria, com en simbòlic, de manera que és capaç de transcendir l’anècdota, aquí generalment molt remota, fins a mostrar la meravella i l’horror que provoca, gairebé simultàniament, la realitat, o sigui les coses, o sigui la vida. Un recurs que l’hi ajuda molt és el que ja trobàvem a El meu Amic: aquesta categorització dels personatges que apareixen a través de noms comuns convertits en propis, i això ja comença en el títol, aquest Estrany que serà protagonista gairebé obsessiu de la primera suite, els “Onze onzets”, d’altra banda una demostració de domini formal envejable, que esdevé insultant en les villanelles i potser menys ostentós, però comparable, en l’haiku d’haikus.

M’ha seduït especialment, i no crec que sigui perquè hi he trobat una tórtora que m’ha fet pensar en la meva (“Ara que sé que ets tu”, li diu, ell, a la seva), la tercera part d’Ulls al bosc, poblada de bestioles i plantes d’una manera tan natural que ja t’hi trobes, entre elles. També l’epíleg, una acumulació de retalls d’aforismes sobre “Poesia, pietat i paradoxa” que destil·la la saviesa d’un tractat que segurament no podrà ser mai escrit, però que, a través seu, existeix ja des d’ara en la consciència del lector. Citem-ne un fragment: 

Sempre s’escriu després de. D’haver viscut, sentit,
pensat, volgut escriure.
I sempre s’escriu al darrere de. D’altra gent que
ha escrit.