“Les cambres del cor d’Anaïs Nin” a Núvol (05.03.21)

Les cambres del cor d’Anaïs Nin

A ‘Les quatre cambres del cor’, Nin retrata l’impuls eròtic que la durà sempre a la creativitat i a la independència personal.

El nucli de la novel·la Les quatre cambres del cor (LaBreu Edicions), d’Anaïs Nin (1903-1977), traduïda de forma excel·lent per Ferran Ràfols Gesa, és un triangle amorós amb les seves contradiccions i afavoridor de les tragèdies i les distorsions que desgracien i assassinen l’amor.

Al París dels anys trenta, Djuna i Rango se senten atrets per contrast, per oposició. Són la nit i el dia, i inicien una relació que té en una barcassa al Sena el seu escenari íntim, un refugi on «fer realitat una illa d’amor». Però en Rango està casat amb la Zora, una dona malalta no només del cos sinó també de l’ànima que tiranitza el marit i també la Djuna, obligada a tenir cura de la malalta imaginària, patològica, i que amb les seves exigències egoistes i inútils fa tornar boig tothom. Les relacions de dependència mútua resulten destructives per als membres del triangle, i més quan s’hi afegeix un altre ‘amor’: el partit polític en el qual en Rango comença a militar. I així és com l’amor queda compartimentat en les quatre cambres del cor de manera que tothom se sent frustrat, si bé tot donant la volta a la metàfora també es pot veure en aquests compartiments un privat on salvar-se del dolor que causen les altres cambres.

Un triangle amorós, buscat o trobat, no funciona mai tal com s’entén l’amor a Occident. La relació amorosa busca l’exclusivitat de l’amant i sempre hi ha algun membre que acaba patint «ferides i blaus interiors», així com algun dels membres pot arribar a desitjar la desaparició, la mort de qui considera rival. Una reacció natural de la psique molt ben tractada per la intel·ligència narrativa d’Anaïs Nin, que defineix com aquestes relacions triangulars es poden repetir en el temps per immaduresa emocional de l’individu, per l’instint primari que mou Don Joan, o per l’esqueixament espiritual, interior: «Està dividit per dins, entre la destrucció i la construcció. I mentre estigui dividit hi haurà dues dones, sempre». A Les quatre cambres del cor una dona construeix i l’altra destrueix, satisfent els dos impulsos bàsics d’en Rango. «Mentre estimés en Rango mai no seria lliure», es diu la Djuna.

Cal tenir present alguns antecedents personals d’Anaïs Nin en el moment d’escriure Les quatre cambres del cor. Nin havia estat deixeble del psicoanalista Otto Rank quan ambdós residien a París. Rank, que havia estat deixeble i col·laborador de Sigmund Freud, va allunyar-se del mestre per incompatibilitats conceptuals. Una de les troballes de Rank és la conseqüència psicològica del trauma del naixement. I si aquesta troballa és important en psicoteràpia, no ho és menys el fet que Rank utilitzés la creativitat d’una persona a l’hora d’analitzar la seva personalitat, així com la presència dels instints de vida i de mort predominants en la psique de l’individu. L’instint de vida i creativitat d’Anaïs Nin devien confirmar Rank en les seves tesis: l’instint de vida empeny les persones a convertir-se en individus competents i independents, mentre que l’instint de mort empeny les persones a convertir-se en membres d’un col·lectiu dissolts en la massa.

A part d’una cultura àmplia i d’una sensibilitat artística remarcable, els coneixements de la psicologia profunda que ens mou, impregnen les novel·les d’Anaïs Nin, escriptora amb un gran i original talent literari. A Les quatre cambres del cor, escrita l’any 1948 amb mestria i ritme hipnòtic, Anaïs Nin narra per personatges interposats la seva relació difícil malgrat els esforços per fer-la reeixir, amb Gonzalo Moré, que va conèixer a París l’estiu de 1936, i la seva dona Helba Huara. Sobre un entramat real, Anaïs Nin construeix una novel·la en la qual l’amor plural es degrada i aboca a un infern mental, i és que tant l’amor romàntic com el personatge revolucionari romàntic es revelen realitats utòpiques, impossibles. A Les quatre cambres del cor, Nin retrata l’impuls eròtic que la durà sempre a la creativitat i a la independència personal, al costat de l’instint fanàtic que enfanga Gonzalo/Rango en les drogues, l’alcohol, l’apatia i la dissolució en la massa, i enfonsa Zora/Huara en una la hipocondria malaltissa amb la qual manipular els altres per atraure l’atenció. D’aquest magma de relacions podrides només se’n pot sortir a través d’un poderós instint de vida, i sens dubte a Les quatre cambres del cor l’escriptura d’Anaïs Nin s’hi manifesta com una de les seves fibres més potents.

Teresa Costa-Gramunt, Núvol 05.03.21

https://www.nuvol.com/llibres/les-cambres-del-cor-danais-nin-159235