L’ÉSSER ESTIMAT vist pel traductor Albert Pijuan al Núvol (14.11.15)
Passem-nos de frenada. Evelyn Waugh i ‘L’Ésser Estimat’
Qui només conegui Evelyn Waugh per Retorn a Brideshead se sorprendrà de saber que l’autor anglès es compta entre els grans noms de la sàtira del segle XX. Segurament, les dues obres clau de la seva vessant humorística són Últimes notícies! (publicada a Acontravent el 2010 amb versió de Ferran Ràfols) i L’Ésser Estimat, que ara LaBreu publica per primera vegada en català; totes dues del gènere llegeixi’s-en-una-tarda, totes dues absolutament hilarants.
Si a Últimes notícies! el sac de boxa de Waugh era el món del periodisme, a L’Ésser Estimat li toca el rebre al mort, al que el vetlla i al que en fa negoci. Hi ha una diferència entre les dues novel·les, però: a L’Ésser Estimat, el torrent de mala bava d’Últimes notícies! es desborda en tals proporcions que el que acaba parint Waugh és una de les obres seminals de l’humor negre.
El seu àlter ego confés a L’Ésser Estimat, Dennis Barlow, és un poeta en caiguda lliure, un anglès forçat a viure a la capital del showbiz, Los Angeles, que, per vergonya de la seva colònia d’afectats compatriotes, acaba treballant d’enterrador en un tanatori d’animals de companyia. Sabem que quan s’aborda Thanatos s’activen tots els ressorts d’Eros, i viceversa. A L’Ésser Estimat, aquesta tensió que, per la salut de qui la pateix hauria de ser de suma zero, s’encarna en el personatge batejat (gens subtilment) Aimée Thanatogenos, una noia artísticament inquieta que es fa maquilladora de cadàvers per deixar de pentinar els vius.L’Ésser Estimat, al cap i a la fi, narra una experiència gens humorística: com Dennis Barlow acaba perdent l’ànima… a causa de la maldat intrínseca del món modern, naturalment, que no permet equilibrar els nostres arcans primaris, l’impuls de destrucció i l’impuls de comunió.En definitiva, Evelyn Waugh marranejant perquè cada cop ens assemblem menys al prototip ideal de les novel·les de cavalleries medievals.
Una pinzellada del personatge. En Dennis no, l’Evelyn. Antipàtic, egocèntric i egòlatra, prosista virtuosíssim. Una capacitat per al detall que esgarrifaria els microscòpics electrònics més precisos. Un ogre. Cap als quaranta va trobar l’instrument perfecte per convertir-se en el centre del seu món, l’anunci lluminós que clamava als quatre vents el seu inconformisme perenne: una trompeta auditiva desproporcionada, innecessàriament voluminosa, de formes victorianes, com de caricatura. Com us podeu imaginar, no sofria ni el mínim rastre de pèrdua auditiva.Traginava la trompeta a tot arreu i això que estava cridada a complir una funció impossible: comunicar el món radicalment nou sorgit de la postguerra amb una ment del segle XVIII. Sembla que amb els anys va perfeccionar un mecanisme per subjectar-se la trompeta al cap i així tenir les mans lliures. Evelyn Waugh convertit en el seu propi personatge. D’aquí un dubte: Quan vida i literatura se solapen té sentit seguir escrivint?
Quan escriu L’Ésser Estimat, però, Waugh encara no és una autoparodia. Falta poc perquè es converteixi al catolicisme en la seva versió més arnada. El seu ull clínic és més exacte que mai. El que em va empènyer a proposar la traducció de L’Ésser Estimat va ser justament aquest ull. La mirada de Waugh. I no només per l’humor, en aquest cas negre —altrament conegut com “humor amb culpa”; si la nostra literatura ja flaqueja per la part humorística, ¿què hem de dir de la cosina endolada?—, que, al capdavall, no deixa de ser un efecte secundaride l’operació que interessa realment a Waugh.
Un efecte secundari, tanmateix, que assoleix la categoria de malaltia aguda: pel que he llegit, a Ferran Ràfols li va passar el mateix mentre traduïa Últimes notícies!; en més d’una ocasió vaig haver d’avortar la traducció fins que no vaig parar de riure. En qualsevol cas, aquesta operació primera, el que interessa primordialment a Waugh, és esquarterar. La mirada de Waugh (en aquest cas, l’objecte d’escarni és la nostra relació amb la mort, però realment és un objecte circumstancial) és una vacuna contra la correcció política, és un atemptat amb gomina contra el benpensantisme, una crida a passar-nos de frenada vint-i-cinc pobles, a posar-nos ofensius sense perdre la classe. La crítica del New York Times a la publicació deL’Ésser Estimat va dir: “En el gènere de les novel·letes satíriques, mai abans s’havia combinat a la vegada un mal gust tan execrable amb un enginy tan cruel”. En l’època de les campanyes tuttifruti de l’Obra Social de La Caixa, dels mediterràniaments, dels memes per salvar vides humanes amb un like, un menú com aquest em va semblar irresistible. Espero que faci les delícies de tots els comensals que volen riure amb però també de la culpa.
Albert Pijuan, El Núvol (14.11.15)