A propòsit de l’últim llibre d’Eduard Escoffet, Lírica de consum, he tornat a un article en el qual Josep Pedrals exposava que un dels trets fonamentals de la poesia és el seu caràcter imprevisible, el trencament amb la linealitat de l’expressió i la sorpresa o desconcert que aquest gir provoca en el lector («Els tombants poètics», El País, 30/06/2022). És una emoció que pot anar del dol més greu a la hilaritat més llagrimosa. La gràcia de la poesia és justament la forma de l’expressió, que és l’element que configura el missatge poètic i el fa durador. Es tracta d’una reflexió de poeta, relativament allunyada de les consideracions sobre poesia de mena més romàntica que normalment fan els filòsofs.
Una altra mena de reflexió en què sí que han coincidit poetes i filòsofs és en el caràcter limitador del llenguatge (de fet, la poesia desplaçaria aquests límits justament pel seu caràcter estrany) i, en conseqüència, l’esgotament de les possibilitats d’allò que es pot dir. Justament, en l’últim número de Els Marges, hi havia una colla de llibres ressenyats que d’alguna manera s’enfrontaven a la possibilitat d’aquest esgotament. La Poesia reduïda de Xavier Lloveras i el Tractatus de Jordi Valls remetien a la crisi de confiança en les possibilitats del llenguatge i les dues sortides que van aparèixer de bracet del Lord Chandos de Hofmannsthal (el silenci com a únic camí) i de Wittgenstein (la poesia com a possibilitat d’expressió més enllà de la referencialitat), respectivament. I encara hi ha una altra aproximació, des del que en podríem dir la crítica cultural, que és la de la literatura com a símptoma d’un estat de coses. Tot plegat és prou conegut perquè bona part de la poesia i de la crítica contemporànies (i de l’art en general) han corregut per aquí.
Podríem dir que Lírica de consum és una amalgama de totes les qüestions suara plantejades. El llibre planteja els límits de l’expressió lingüística, la condició colonial de qualsevol element cultural i l’expressió d’un malestar cultural que no té sortida.
El vincle entre la creació artística i un posicionament polític més o menys determinat ja apareix a El terra i el cel i a Menys i tot, els últims llibres d’Escoffet. Això no té res d’estrany ni de censurable, ans al contrari: la poesia com a canal per a la transmissió d’un posicionament moral o polític té una tradició ben llarga i fructífera. La vinculació d’aquest esgotament del llenguatge i la configuració de l’experiència a partir de les estructures lingüístiques amb el caràcter trencador de la poesia són elements centrals en aquest volum: «també vaig haver d’acceptar / l’infortuni de la parla / i la rectitud dels horaris sintàctics» (p. 29). Ara bé, Escoffet, que ha estudiat la literatura del Barroc, sap que l’experiència sempre es configura lingüísticament i que és poc probable que s’arribi a un coneixement ulterior. Tot i això, la veu dels poemes aposta per constatar aquest malestar lingüístic i cultural. Aquesta qüestió la trobem al poema «porfídia», on afirma que «és la llengua que intenta resseguir / el contorn dels objectes» —i identifiquem la «llengua» amb el llenguatge i el contorn dels objectes amb el seu fenomen—. Un altre exemple de la connotació negativa d’aquest dualisme llenguatge / món el trobem quan equipara en dos poemes el llenguatge amb un «peatge»: «i expulsats del món pel llenguatge / tota paraula els era peatge» («rondalla», p. 17) i «boca-túnel alliberada del peatge del llenguatge» («manual pràctic de política anal», p. 24). En aquest últim cas la «boca-túnel» fa referència a l’anus i al seu caràcter subversiu i alliberador, contraposat a una hipotètica boca-llenguatge, que de mena més reaccionària, com a mínim. De fet, el sexe com a fet no lingüístic ni cultural, immers en una irònica «abominable improductivitat» (p. 23) és concebut com la subversió més pura, que s’expressa en un «plaer / sense paraules». Tinc dubtes de fins a quin punt el sexe, més enllà de les secrecions respectives, no és una activitat plenament cultural, però això ja són figues d’un altre paner.
Sovint es planteja una espècie de dualisme no sabem si ontològic, moral o epistemològic —segurament una mica de cada—, com per exemple a «traspassa el vidre / i veuràs el que et dic» (p. 11 i 12) —un motiu, per cert, el de travessar el vidre com a símbol d’un pas a un altre àmbit existencial, que va comentar Borja Bagunyà a propòsit d’Anna K. (Els Marges, 130, p. 47-52)— o «i ara et toca travessar encara / l’oceà del llenguatge» (p. 41).
En general, el volum es manté coherent en la seva voluntat d’expressar el rebuig per un món cultural —és a dir polític, institucional, urbà, científic, lingüístic, etc.— oposat a una certa idea molt més benigna de natura (certament, la dicotomia cultura/natura o ment/cos no t’agafa desprevingut). Això es tradueix de manera molt foucaultiana en una qüestió de poder, de manera que tot el que sigui una articulació cultural és també una qüestió de domini: «si escric aquí això, / que vol ser un vers, / és per dir que tot poder és colonial / i es basa en la desigualtat, / que tot poder ocupa i desplaça, / usurpa i mutila, / que tot poder és un paràsit, / com ho és la ment de la realitat» (p. 50). Segons sembla, la ment parasita la realitat, però això ho denuncia justament en un poema, que és la manera segurament menys natural i espontània d’expressar-se i més lligada a un sistema o tradició cultural. La peça continua amb un gir eminentment catequètic quan afirma que «no hi ha pitjor delicte / que ser ric entre pobres, / i que no hi ha or sense plom». Deixant de banda una reminiscència llunyana al plata o plomo escobarià, el missatge és clar: el llenguatge és un instrument de domini. Es tracta, doncs, de denunciar que es pot «dominar el món / a través del llenguatge: / tot ens serveix perquè / li podem donar nom».
Tot i que el lector hi pugui veure alguna contradicció, en aquest cas la poesia, pel fet de ser una contorsió de l’expressió habitual, esdevé un instrument de subversió. És per això que més endavant diu que «escriure un poema és fer / que passi alguna cosa, / fer que passi una tempesta». I, com dèiem, escriure poesia per expressar un missatge polític, de denúncia, no només no és estrany, sinó que té una tradició prou llarga al darrere. Ara bé, la denúncia que apareix a Lírica de consum és, per dir-ho d’alguna manera, borrosa, i sembla que pretengui expressar un malestar inconcret amb l’estat de coses actual (però sense acabar de veure’s clar quin estat de coses no resultaria indigest). Al primer poema ja es vol «declarar la guerra per pura insolència» (p. 10), cosa perfectament acceptable, si no fos per l’efectisme que es detecta en alguns versos-proclama i que desemboquen en aquella ineficàcia que dèiem. Fet i fet, identificar els únics instruments de què disposa el poeta —el llenguatge i la cultura— amb tot allò que vol condemnar ha de restar-los eficàcia forçosament.
El lector habitual de poesia en català podrà detectar un estil compartit amb altres poetes i amb formes d’expressió de part de l’esquerra (política); són petites alteracions de l’ordre sintàctic natural que remeten a una manera particular de fer poesia o discursos —concretament, una manera efectista— que vol deixar clar que allò que es diu ha de tenir un impacte en el receptor —de manera que si aquest no se sent prou commogut és per una falta de sensibilitat o, pitjor, de moral—. Agafo uns exemples del primer poema i un del tercer. Es tracta de petits hipèrbatons («travesso una pell altra»), l’ús de dialectalismes («el silenci no et basta»), formes poc habituals com («fes atenció al que et diré»), l’ús d’adjectius en comptes d’adverbis en adjunts de manera («declarar la guerra / declarar-la fort i abrupte»). Potser són manies de perepunyetes. Sigui com sigui, no ho són les expressions del tipus «recorro a les seves arrels [dels arbres del carrer] per sospitar que hi ha futur. / per sospitar que la revolta és possible, / […] recorro a la utopia d’imaginar un futur» —tot i que més endavant dirà que «s’allarga l’esperança de vida, / però s’esgota l’esperança en la vida» (p. 54).
En conjunt, es tracta d’elements que han fet més o menys fortuna els últims anys en la poesia en català i que, ben mirat, la situen bastant adequadament en el Zeitgeist desesperançat i desorientat en què viu des de fa anys el món liberal i progressista, el qual, no sé si irònicament o no, premia amb el reconeixement públic i professional les veus més pessimistes, però també més etèries. I és que, com assenyalava fa poc el crític cultural Ross Douthat, el pensament liberal —i que omple les llibreries— viu immers en una ansietat pel futur que ens espera i pel fet mateix de si mereixem cap futur. Tot plegat es converteix en una expressió desdibuixada d’un malestar potser massa naïf, tot i que no del tot injustificat; un estat de confusió que, malauradament, no deixa brillar prou poemes realment bons com ara «de la costa estant» «porfídia», «acceptació» o, sobretot, «instància». Uns poemes que potser són lírica de consum, si és que això vol dir res, però consum de qualitat.
Text publicat al número 137 d’Els Marges.Gerard Cecchini Cisneros, La lectora desembre 2025