Manel Ollé “Un grapat de pedres d’aigua” Núvol (05.02.22)

Manel Ollé. Un grapat de pedres d’aigua Manel Ollé ha guanyat els Jocs Florals amb un recull de haibuns, forma poètica de gran tradició en la poesia japonesa. Un grapat de pedres d’aigua (LaBreu) de Manel Ollé (Barcelona, 1962) va guanyar el Premi Jocs Florals el 2021. Autor de diversos reculls de poesia, com De bandera liberiana, Mirall Negre, Bratislava o Bucarest, el professor d’estudis xinesos a la UPF i d’escriptura literària a l’Escola Bloom adopta en aquest nou llibre una forma poètica japonesa, el haibun. Hem convidat Manel Ollé a la redacció de Núvol a llegir-nos alguns poemes i hem conversat sobre la seva visió de la poesia. Joana de Querol l’ha retratat i gravat llegint. Mercè Gil ha col·laborat en la transcripció.

Un grapat de pedres d’aigua està format per una seixantena de haibuns. Què és el haibun? El haibun és la forma poètica que he adoptat en aquest llibre. És una combinació entre la prosa i el haiku. Es diu que, en un primer moment, qui la formula és en Matsuo Basho, un poeta japonès del segle XVIII, però també hi ha alguns poetes catalans que l’adopten com Francesc Prats o Abraham Mohino, cadascú des de la seva singularitat. El haibun és una composició poètica que a mi em servia perquè m’oferia la possibilitat de narrar petites històries, més concretes, que col·lisonen tot fent espurnes amb els haikus, que són molt específics. Jo tenia, de fet, tot un conjunt de haikus escrits i el fet de poder mesclar-los amb la prosa em va servir per potenciar-los, desencriptar-los i fer-los més accessibles, explicar més coses alhora però sense fer-los obvis. Llegint-ne alguns, a les parts de prosa, apareix una Barcelona molt específica, focalitzada en la zona de la Universitat de Pompeu Fabra, del barri de l’Eixample, la Plaça de Sant Andreu, el Parc de la Pegaso; de quina Barcelona volies parlar? En aquest llibre surt molt Barcelona, una Barcelona que és la meva geografia personal. Sobretot apareixen molt les zones de la Sagrera, Sant Andreu, Verneda, precisament perquè hi visc, ja des de fa moltes dècades. Tot i que jo vaig néixer a l’Eixample; però en altres poemes també parlo de llocs diferents, com pot ser Formentera o la Vall dels Piteus. Ara bé, la ciutat que hi surt és una ciutat bastant assetjada, distòpica fins i tot: en alguna de les composicions se la situa sota l’aigua. En aquest sentit, poden semblar poemes de ciència-ficció, és a dir, imaginats i que, per tant, no presenten situacions realistes, però sí que busquen aquesta concreció molt específica de places, carrers i racons.

També ets crític literari, voldria saber com et situes tu dins de la literatura catalana? La veritat és que no em sento part d’un col·lectiu ni tampoc crec formar part de res semblant a una generació. Soc un poeta una mica extemporani, publico un cop cada dècada i no sóc gaire constant; vaig fent i a vegades m’oblido que sóc poeta. Aquest llibre el vaig començar a escriure fa cinc anys. Quins són els teus referents? I quins són aquells poetes coetanis teus que t’interessen més? Sí que tinc lectures i referents que m’han marcat, així com també hi ha poetes catalans i de fora que m’agraden moltíssim, que he anat llegint; poetes tant d’abans com d’ara que m’interessen molt. Pel que fa el pla més actual, penso en en Joan Todó, però també m’interessa molt l’obra d’Enric Casasses i tots dos ofereixen propostes molt diferents. De fet, en aquest llibre s’hi trenen diverses converses: tenim una conversa amb el món, amb la ciutat; en certa mesura, hi apareix l’experiència del confinament, la sensació d’estar tancat, l’assetjament. També es fa present una conversa amb les meves obsessions de sempre, i hi mantinc un diàleg amb els llibres, amb llibres diversos. I això ho he fet sovint: falcar i col·locar entremig altres citacions i referències. Ara bé, malgrat fer ús del model del haibun i traduir poesia xinesa, no hi ha una influència forta; en canvi, sí que podríem trobar més elements procedents de la tradició surrealista. Jugo sobretot amb una imatgeria molt gastada del surrealisme, com per exemple, els ulls de vidre dins de l’aigua. També hi apareixen referències a Dalí, i la forma mateixa de la prosa té molt a veure amb J. V. Foix, especialment el Foix del Diari de 1918. Però tal i com deia, m’agrada sobretot jugar i dialogar amb altres poetes i tradicions poètiques, no tant amb una vocació culturalista, sinó per fer créixer el poema i transformar-lo. Aquest divendres 11 de febrer s’acaba el termini per presentar originals al Jocs Florals de Barcelona. Trobeu informació de la convocatòria d’enguany al web de l’Institut de Cultura. Bernat Puigtobella, Núvol (05.02.22)