“Material d’obra” sobre LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez, Diari Segre (28.01.24)

Us he de dir que el text de la contraportada de La Torre dels Russos (La Breu, 2023), així d’entrada, no m’animava gaire a llegir el llibre. M’hi vaig posar perquè de David Gálvez n’havia llegit (la novel·la?) Cartes mortes (Males Herbes, 2014), la novel·la (que encara no tinc ben bé clar per què em va fer pensar en La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol) Res no és real (Males Herbes, 2015), els relats d’Arnes (Males Herbes, 2017) i la prosa poètica d’Allò que som (Anem, 2019). Els quatre em van semblar força interessants, especialment el primer, però els quatre em van semblar reeixits de manera diferent. Els he anat llegint amb la satisfacció de qui viu pensant que ha descobert un nou auteur. Que boomer, que old school que sona tot plegat, XD

Començo, doncs, La Torre dels Russos, diguem que animat per la reputació que per mi es mereix l’autor més que no pas la novel·la en si em promet des dels paratextos promocionals. Avanço amb un ímpetu fornit a base de capítols breus, seqüències narratives que em semblen ben escrites i llistes, uns llistres que se’m fan interminables i em van posant cada vegada més nerviós. Fins que comença la festa.

Arriba un moment – m’estaré d’assenyalar exactament quin ha estat per a mi, per no malmetre’l per altres lectors que poguessin tenir una experiència similar- en què he començat, després d’haver començat, La Torre dels Russos com una novel·la sobre el poder. El poder de la paraula establerta com a veritat, el poder de les idees, el poder d’uns estats per sobre d’uns altres, el poder d’unes conductes considerades més lícites o menys segons el moment històric en què ens fixem. El poder d’una veu, el poder d’un narrador, el poder d’un autor.

Ha estat en aquest moment en què m’han encaixat les peces i m’he pogut deslliurar de la contingència del real per endinsar-me satisfet en la necessitat de la literatura. Aquesta és la construcció que jo me n’he fet amb els materials de l’obra que m’ha ofert un autor a qui he vist en imatges promocionals llegint Rayuela.M’hi ha encaixat tot. Diria que una mica en el joc sí que hi entrat, no sé si del tot, no sé fins on he arribat, però segurament aquesta ja deu ser la idea.