Un dels gestos centrals del volum és la construcció d’un paradís impossible per als nois negres assassinats per la policia i pel racisme d’estat. Aquest espai, que podria semblar d’entrada una fantasia escapista, funciona com una contra-història de la mort, no és només el lloc on els morts «estan bé», sinó sobretot el lloc que fa visible el fracàs dels vius a l’hora de protegir-los. La insistència en la repetició del nom, en la concreció del cos —pell, cicatrius, gestos— converteix el poema en un ritual de restitució simbòlica. Allò que la policia, el sistema judicial i els mitjans redueixen a estadística, la poesia ho retorna a l’existència singular. Smith, però, defuig la sacralització del martiri, hi introdueix un component de ràbia que desestabilitza qualsevol lectura pietista, un to de pregària agressiva que acusa l’estat —«Amèrica»— de ser el veritable assassí i que transforma la lamentació en acte d’acusació.

Aquí el llibre desplega un altre moviment decisiu, confronta la grandesa mítica del cànon occidental amb la violència rutinària sobre els cossos negres. Quan llegim «penseu-hi: un cop, algú va segrestar / una noia blanca i així comença la Guerra de Troia. / més endavant, a dos carrers d’aquí, algú dispara en Troy, / i així comença un dimarts qualsevol», el contrast és demolidor. El poema contraposa l’epopeia d’una “noia blanca” convertida en l’origen d’una civilització amb la mort d’un noi negre que només comença «un dimarts qualsevol», sense relats fundacionals ni memòria col·lectiva. En quatre versos, Smith assenyala quines vides considerem dignes de ser cantades i quines condemnem a la insignificança estadística. La traducció catalana hi ajuda molt, el «penseu-hi» tan directe i el «dimarts qualsevol» tan recognoscible arrosseguen el lector cap a la incomoditat d’haver banalitzat la mort d’en Troy.

Aquest doble gest —imaginar un més enllà per als morts i despullar alhora la manera com expliquem el passat— dialoga amb una llarga tradició afroamericana que ha fet del cel o de l’alliberament futur una metàfora política. Si, al gòspel o a certa poesia negra del segle XX, l’altra vida podia aparèixer com el lloc on es compensen les injustícies terrenals, Smith en dona una versió molt menys consoladora, el paradís no es pot llegir sense el buit que deixa aquí. El poema està travessat per la consciència que aquests nens no haurien d’haver mort, que el paradís és una ficció necessària, però no una excusa. La imaginació es converteix en forma de crítica, mostrar el que hauria pogut ser assenyala, per contrast, l’horror del que els ha estat fet. El lector queda atrapat entre el dol i la ira, sense la coartada del consol fàcil ni la del mite heroic.

A mesura que avancem pel volum, el dol col·lectiu pels cossos negres assassinats s’enllaça amb una altra experiència de vulnerabilitat, la seroconversió del jo poètic i la gestió del cos seropositiu. El VIH no entra al llibre com una dada biogràfica o com una moralina sanitària, sinó com una força que reorganitza el temps, el llenguatge i l’autoimatge. El virus apareix sovint amb vocabulari fabulós —com criatura, descendència, presència gairebé mitològica—, cosa que permet a Smith escapar tant de la fredor de l’argot mèdic com dels clixés melodramàtics associats a l’epidèmia. El cos que parla és un cos travessat per la malaltia, sí, però mai purament passiu, negocia amb el virus, el converteix en matèria de metàfores, desafia la narrativa que associa el VIH amb una mort immediata i irrevocable i reclama el dret a un futur, encara que sigui fràgil.

El llibre recull així l’herència d’una poesia queer marcada per la crisi de la sida —Essex Hemphill, alguns poemes d’Audre Lorde, la prosa de Samuel R. Delany—, però en desplaça els codis. Si els textos de la generació dels vuitanta i primers noranta sovint se situaven en un registre de denúncia furiosa combinada amb la imminència de la mort, Smith escriu des d’un temps de teràpies antiretrovirals i de cronificació del virus, des d’una temporalitat oberta però insegura. El VIH es presenta com una condició amb què cal conviure a llarg termini, com una forma de futur possible però amenaçada, que obliga a renegociar el desig, la parella, la comunitat. La malaltia deixa de ser només tragèdia per convertir-se també en condició d’existència i d’imaginació, una forma d’estar al món que exigeix noves paraules i nous pactes afectius.

El desig, en aquest poemari, és sempre un lloc de tensió extrema. D’una banda, la sexualitat és font de plaer, d’afirmació i de comunitat, els cossos que es busquen són també cossos que es reconeixen, que es fan de mirall, que se sacralitzen mútuament. De l’altra, aquests gestos de proximitat estan marcats pel risc —contagi, rebuig, violència— i això fa que l’erotisme aparegui ple de fissures, preguntes i temors. Smith no romantitza aquesta paradoxa, la conserva al centre del poema. Les imatges on sexe i por coexisteixen sense anul·lar-se ressonen amb la poesia queer afroamericana anterior —que ha llegit el sexe com a camp de batalla i de supervivència— però hi introdueixen una insistència particular en el plaer com a forma d’insubmissió, com a manera de dir «encara hi soc» malgrat la malaltia, el racisme i l’homofòbia. L’acte sexual esdevé una forma de resistència íntima, un desafiament tàctil a totes les narratives de desaparició.

Des del punt de vista formal, el llibre desplega una gamma molt ampla d’estratègies, des de seqüències narratives extenses fins a formes fixes reinventades. Una de les més potents és la corona de sonets sobre el VIH, on cada sonet reprèn el vers final de l’anterior i el converteix en el primer del següent. El procediment crea l’efecte d’una cadena, d’un contagi formal que replica la lògica del virus, cada poema porta dins seu una part de l’anterior, el «material genètic» del vers que es reitera i es transforma. La forma tradicional —històricament associada a veus blanques i europees— queda així apropiada i reescrita des d’una experiència negra i seropositiva, com si Smith infectés el sonet amb la seva biografia i la seva comunitat. En lloc de rebutjar la forma clàssica, la contamina i la desordena, en mostra les costures i n’exhibeix el potencial polític quan passa a la boca d’algú a qui se li havia negat la centralitat literària.

Més enllà d’aquesta corona, la llengua del llibre alterna una oralitat molt marcada amb una imagineria extremadament elaborada. Smith ve de l’escena del recital, i això es nota en l’ús de repeticions i tornades pensades per ser dites en veu alta. Això no resta densitat a l’escriptura, el volum es mou amb gran fluïdesa entre un col·loquialisme punyent —burles, insults, argot— i moments d’una delicadesa metafòrica molt treballada. El jo poètic pot adreçar-se a l’Amèrica blanca amb un to de monòleg furiós i, al cap de poques línies, oferir una imatge d’una precisió lírica que suspèn el temps. Aquesta oscil·lació tonal és una aposta clara, la dignitat poètica no passa per la solemnitat, sinó per la capacitat d’abraçar tota la gamma de registres que una vida negra i queer realment desplega.

En aquest registre de confrontació directa encaixa també un vers com «me n’he anat de la Terra, n’estic fart tant dels vostres tornate’n a l’Àfrica com dels per mi les races no existeixen» (del poema «estimada amèrica blanca»). En dos moviments, el poema desmunta tant el racisme explícit del «torneu d’on vau venir» com el colorisme benintencionat del «jo no veig races», que nega la violència real que la raça produeix. Dir «me n’he anat de la Terra» no és només una fantasia de fugida, és un diagnòstic desesperat d’un món on el cos negre no pot estar mai segur i, alhora, una manera de posar límit, de dir prou. Que aquesta frase arribi en català amb tanta naturalitat, amb la cadència d’una conversa mig exhausta mig enrabiada, parla molt bé de la feina de la traducció i del grau d’escolta respecte de la dicció original.

Situar No digueu que som morts en la tradició de la poesia afroamericana queer implica llegir-lo tant en continuïtat com en fricció amb les veus que l’han precedit. Hi ressona la línia que va de Langston Hughes a Audre Lorde, passant per James Baldwin en prosa, on cos i raça són inseparables de la dimensió política i espiritual de l’escriptura. Smith assumeix obertament que poetitzar el cos negre és sempre fer un gest polític, encara que el poema parli d’una trobada sexual o d’una angoixa íntima, la intimitat no és mai apolítica quan el teu cos ha estat històricament objecte de comerç o de violència. La dimensió queer el connecta amb poetes com Essex Hemphill, Pat Parker, Cheryl Clarke o, en una generació més propera, Jericho Brown i Saeed Jones, autors que han fet del desig entre homes negres, de la violència homòfoba i de la sida un material central. En tots ells, el cos es converteix en arxiu d’una història que el relat oficial sovint es nega a conservar.

El que distingeix Smith dins d’aquesta constel·lació és la radicalitat amb què conjuga el «jo» i el «nosaltres». Bona part de la poesia afroamericana queer ha oscil·lat entre la confessió autobiogràfica i la crònica col·lectiva; Smith, en canvi, força que les dues coses passin alhora, dins del mateix poema. Quan parla del seu estat serològic, no abandona mai el marc d’una comunitat negra i queer que comparteix por, esperança i estratègies de supervivència. Quan plora pels nois morts per la policia, la veu no s’esborra dins el cor; hi ha sempre un jo que tremola, que estima, que té por de morir també, que desitja igualment. Aquesta convivència de testimoni i coralitat el vincula amb certa poesia performativa contemporània, però també amb l’oratòria religiosa negra, amb sermons que alternen experiència personal i crida col·lectiva, on el «jo» serveix per il·luminar un «nosaltres» més ampli.

La dimensió queer, però, no es redueix ni a la sexualitat ni al VIH. Hi ha una estranyesa de gènere, una flexibilitat del «jo» que es permet aparèixer en registres masculins, femenins o no marcats, i que desconfia de qualsevol fixesa identitària. En aquest sentit, Smith dialoga amb poetes trans i no binàries afroamericanes per a qui la llengua és el primer lloc d’opressió i de desbordament. El llibre posa en qüestió qui té dret a anomenar els cossos, a decidir quines paraules els corresponen; això ressona amb una tradició negra que ha hagut de reapropiar-se dels insults i convertir-los en emblemes. El «no digueu» del títol és, de fet, una exigència sobre el llenguatge, no ens digueu morts, no ens col·loqueu en una categoria que us tranquil·litza la consciència. És una consigna que podria figurar en una pancarta, però que aquí es desplega amb la complexitat i l’ambivalència del poema.

En català, tot això adquireix una capa addicional. La traducció ha d’inventar un espai verbal on càpiguen l’argot afroamericà, les referències culturals específiques i els girs del recital oral sense perdre contundència. El títol No digueu que som morts reprodueix la càrrega imperativa de l’original i hi afegeix la musicalitat del català conversacional, amb aquest «que» que introdueix un matís de queixa i de familiaritat. El treball de Toni R. Juncosa destaca per la capacitat d’ajustar el català a una dicció que, d’entrada, li és estranya, però que aquí sona sorprenentment flexible, el text passa del registre més cru a la imatge més delicada sense fer sortir el lector del poema. La traducció no domestica Smith, no l’endolceix ni el poleix, li preserva l’aspresa quan cal, la boca plena de col·loquialisme, i troba solucions que mantenen la densitat política i afectiva de l’original.

Cal subratllar també el paper de LaBreu i de la col·lecció Alabatre a l’hora de fer possible aquesta trobada entre una veu afroamericana queer i el lector en català. Integrar Smith en un catàleg que ha apostat per una poesia exigent no és només una bona decisió editorial, és una manera de redibuixar què entenem per tradició poètica catalana contemporània. Amb aquest llibre, LaBreu afirma que la tradició no és una línia tancada sobre si mateixa, sinó un teixit que s’enriqueix cada vegada que deixa entrar una veu estrangera sense rebaixar-la. El resultat és un volum que no només funciona com a pont, sinó que obliga el lector d’aquí a interrogar-se sobre les seves pròpies formes de racisme, d’homofòbia i de gestió de la malaltia.

Llegir No digueu que som morts des d’aquí és, finalment, acceptar que el llibre redefineix què pot fer un poemari, no només commemorar els morts, sinó posar en crisi les categories amb què els hem pensat, polititzar l’amor i el sexe, fer de la malaltia una forma insubmisa de futur. Com a peça dins la tradició de poesia afroamericana queer, recull herències de dol, ràbia i desig i hi afegeix l’experiència d’un temps nou —després de la primera onada de la sida, en plena onada de mobilitzacions contra la violència policial— en què la paraula poètica ha d’aprendre a habitar la repetició de la violència sense renunciar a imaginar el que encara no existeix. En català, aquesta veu arriba amb una força intacta, gràcies a una traducció i a una editorial que entenen la poesia com un lloc on es decideix, també, qui té dret a ser recordat com a viu.

Àngel Carbonell, a Lletres Bàrbares

https://www.lletresbarbares.cat/llibres/no_digueu_que_som_morts