notes de lectura URALITA de Pau Vadell a “Marginàlies” (01.03.25)

Pau Vadell i Vallbona acaba de presentar el poemari “Uralita”, editat per LaBreu Edicions a la seva col·lecció Alabatre.

El títol -que porta el nom del ”material per a la construcció, constituït per una barreja de ciment pòrtland i fibres d’asbest o d’amiant, d’elevada resistència mecànica, ininflamable i molt resistent als agents atmosfèrics”, segons el DIEC2- deixa entreveure quin serà el retrat que ens presenta l’autor: d’uralita estan fets majoritàriament els sostres de les construccions auxiliars del camp mallorquí que, amb la seva grisor, maculen l’illa a vista d’ocell. Material hom diria que emblemàtic, per tant, que contrasta amb la milionada de visitants que passen per l’illa cada any, i de cada any més, i que posen en destret i compromís la vida dels illencs que pateixen el seu present col·lapsat per la cobdícia del monocultiu turístic que, lluny de compartir els guanys que genera, n’engreixa uns pocs i empobreix la majoria, a banda de ser l’agent de destrucció de la llengua i la cultura pròpies més implacable.

Així, Vadell no pot ser més clar:

Reconec l’esclau.
Perquè en soc.
Pertany a l’estirp dels sense llengua
i al país dels sense ànima

Ferit per aquesta realitat l’autor repassarà el temps que ens ha duit fins aquí i al poema “En un casset hi ha memòria” ens deixarà una pregunta glaçadora:

En algun vell casset de casa
hi ha amagada la veu del padrí
revivint una joventut de penúria,
de por. L’esforç i el contraban.

Eren més lliures?

I del present que ens imposa aquesta indústria amb forts components deshumanitzadors -no vol compartir la nostra bellesa, ans al contrari, l’assalta- els illencs en som presoners en temporada baixa i esclaus en l’alta:

Fa molts d’anys que en som els presoners
-o refugiats en coves i barraques-
de tot aquest gentum envinagrat.

De fet, aquests agents col·lapsadors no en volen saber res, de la nostra parla, del nostre ésser, dels nostres versos; ni els que els fan venir els en parlen. Cap dels qui venen per fer caramull i cridar l’asfíxia llegeix els poemes que congria la resistència.

“La uralita dels sostres escalfa també la paraula”, diu un vers en parlar dels refugis que cerquen desesperadament els qui no volen ser atropellats per a tanta vacuïtat en tropell. Però la uralita vella i desgastada pot esdevenir metzina. Confiar el refugi -material i immaterial- a aquest compost pot ser un nou desficaci.

Llegint aquest estimable “Uralita” he recordat “La terra d’Argensa”, escrita en els anys seixanta del segle passat, en els inicis de Mallorca com a destinació turística massiva, de Josep M. Llompart, de qui enguany commemoram el centenari del seu naixement, concretament els versos:

Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi
perquè ja n’està farta, dels peus que la calciguen;
perquè cerca les velles paraules que cantava
I només troba un pou de silencis feliços.

Els planys per aquesta illa venen de lluny i mai no s’acaben. I malgrat tot, Vadell s’atreveix a dir que “El futur ens estima”.

“Uralita” és un cant i és un crit en el que els poemes entren clarents amb la intenció que tinguin resposta. Una forma cridanera i punyent d’exposar que entre la banyera que fa d’abeurador per al bestiar o el somier esdevingut tanca, i els milions de passavolants que ofeguen l’illa o els milers a qui hem venut la terra per deixar de ser la nostra terra, hi ha la realitat desemparada de qui vol viure d’acord amb el que sent i d’expressar-se així de lliure, sense condicions ni concessions.

Una lectura, per tot això, molt més que recomanable.

Jaume Mateu i Martí