PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA d’Antònia Vicens a la revista Caràcters
El darrer llibre de poesia d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és una ossada de records —avortaments vitals, experiències traumàtiques, incerteses i malsons—, espargits en una memòria que és cementiri. Els poemes s’enfilen en un diàleg escapçat, una conversa frustrada entre una veu poètica i un pare sord, inflat de silenci, quiet fins al punt de fer-nos-en dubtar de l’existència. A mesura que la veu narradora ens parla, insisteix més i més en el fet que tota engruna de vida sorgeix del ventre d’una mare tan fèrtil com devastadora, la qual contrasta amb la impassible i eixorca mudesa del pare. Hi ha altres personatges que transiten els poemes i hi escampen significances denses i variades: la fornera, el llanterner, l’infant que esclata, les ànimes voladores, afamades, perdudes, en zel. Els àngels morts i els insectes: cucs, grills, libèl·lules, escorpins… La imatgeria que desplega Antònia Vicens és tan trasbalsadora com les visions que esclaten durant la lectura de la seva obra poètica anterior. Pare què fem amb la mare morta és el seu cinquè llibre de poesia. El primer, Lovely, va irrompre de manera sobtada l’any 2009, després d’una vida dedicada al conreu de la narrativa —d’una prosa formidable—. L’acadèmia ha reconegut la categoria de l’obra vicensiana i, entre els darrers guardons obtinguts, es poden comptar el Premi Cavall Verd, el Premi Joan Fuster i el Premi Nacional de Poesia. Indubtablement, Antònia Vicens és una escriptora d’una altíssima qualitat literària, creadora d’una bellesa exquisida i turbulenta.
Entre els poemes precedents i els que s’inclouen en aquest llibre sembla que hi ha una certa continuïtat estilística, més enllà de les divergències argumentals de la història que vertebra cada aplec. L’onirisme pendent d’un fil argumental molt dèbil, el simbolisme personalíssim, la plasticitat i contundència d’unes imatges originals… són elements detectables també als altres poemaris. I, sobretot, la violència: dones de boques esdentegades i entranyes buidades, cossos esqueixats i ulls encetats, sangonosos, extrets a cop de bec esmolat… La brutalitat que amara els textos poètics d’Antònia Vicens en contamina així mateix l’obra narrativa, en la qual n’és un tret omnipresent i molt característic. N’hi ha prou amb una primera lectura distreta per adonar-se de l’atmosfera tibant en què s’insereixen uns personatges travessats per forces virulentes que els fan xocar entre ells, amb ells mateixos i amb el món. I es tracta d’una violència que depassa la temàtica per esdevenir estètica. En aquest sentit, hom pot establir llaços entre aquests escrits i els d’autores excel·lents en l’escriptura fosca i magnífica, com Caterina Albert o Mercè Rodoreda.
A Pare què fem amb la mare morta, a banda de manifestar una agressivitat pertorbadora, les imatges s’encavalquen abruptament, s’entrebanquen les unes amb les altres, tot apareixent sense un lligam conseqüent ni clar en corrues d’escenes de densitats completament oposades: unes suren, d’altres s’enfonsen, sense tocar-se, sense barrejar-se, allunyades per la incoherència i la sobtadesa de la seva successió. Amb tot, les imatges queden emmarcades en unes coordenades de surrealisme oníric —més que d’ensomni, de malson— i, a més, amb aquesta compareixença seguida i incoherent, hi té lloc un efecte multiplicador de la potència emocional de cada visió.
En definitiva, Pare què fem amb la mare morta és un intens assaig d’oradura, uns versos que volen dir la inconsistència, la bajanada, el dolor de carn i d’ànima. És un cant a l’absència, a allò que hi és sense ser-hi, amb una identitat vaporosa, imperceptible, lluminosa i qüestionable. És d’una bellesa massissa i d’un crit que esberla… Llegiu-lo i, sobretot, llegiu Antònia Vicens.
https://revistacaracters-uv.es/duna-claror-orada/
Maria Palmer Clar, Revista Caràcters (maig 2022)
