“Poetes que pensen sense baranes” sobre el Premi Lletra d’Or a Teresa Pascual, La Vanguardia (19.12.23)

Sovint, quan es parla de premis literaris s’esmenta ben aviat la dotació econòmica que comporten, que si tants euros o encara més. Però esclar, també n’hi ha com el Lletra d’Or, en què el guardó és una joia. Ahir la joia, la metafòrica i la real, se la va endur Teresa Pascual (Gandia, 1952) pels poemes de Tot passa baix, publicat per LaBreu, que com mana la tradició va convidar a dinar la premsa.

El dinar va ser al restaurant de la llibreria Laie, però abans l’editora Ester Andorrà va voler agrair el premi, justament acabada de tornar de París, on Jaume Pont havia rebut el premi Mallarmé Étranger per la traducció al francès de Mirall de negra nit a càrrec de François-Michel Durazzo, i encara els dura la repercussió que va tenir el premi Llibreter a Cristina Garcia Molina per Els irredempts.

Va ser després quan Manuel Capdevila, tercera generació de joiers –el primer va ser el seu avi, del mateix nom, el 1956– va imposar a Pascual la insígnia d’or amb la lletra grega fi (ɸ), símbol clàssic de l’equilibri, com a autora del millor llibre en català del 2022.

Tot seguit, Míriam Cano va llegir la glossa que havia escrit Pau Sanchis en representació del jurat –format també per Àngels Gregori, Bel Olid, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Cristina Clemente i Pau Miró–, i que assegura que Tot passa baix és “un llibre de poesia d’una profunda humanitat, on el gest quotidià i el record familiar esdevenen categoria”, que se situa “en l’espai entre el món i el sentiment, entre el ser i el dir, entre els vius i els morts”. Una poesia “d’investigació filosòfica” que “no és efusiva, però sí que guarda emocions intenses, pregones, tot passa baix i tot passa dins”. En definitiva, un llibre que mereix el premi “per això, i perquè en temps banals necessitem poetes i filòsofes que pensen sense baranes”.

Després, Pascual va agrair que s’hagués posat fi al parèntesi obert des que el 1985 Joan Francesc Mira va guanyar el premi, l’últim guanyador valencià –tot i que fa dos anys el va guanyar Núria Cadenes, que viu a València des dels anys noranta i ho va fer per Guillem, un llibre localitzat allà–. “És important que mantinguem els vincles, i cal treballar-ho, no només dir-ho”, amb l’esperança que, tot i que “els temps són els que són”, “les coses no canviïn gaire, malgrat que en segons quins contextos ara no es pot parlar ni de Països Catalans ni tan sols de País Valencià”. Pascual va explicar que el premi li dona “alegria i ànims”, especialment “un premi de la crítica com aquest, encara que a casa jo no parli gaire de la vida literària”. I va recordar la seva neta preguntant-li: “Uela, que no t’agrada rebre un premi?”. I sí, li deia que sí, però que “l’important és que el llibre tingui qualitat, saber que és important per si mateix”, perquè “els llibres segueixen la seva marxa independentment de nosaltres”.

I vam dinar, amb Pascual ben acompanyada per les seves amigues Montse Barderi i Neus Aguado, la premsa, l’editora, el joier i els temes de sempre, que si la poesia, que si la política (cultural),  que si l’amor, l’amistat, això o allò, que si fa massa fred i tanca la porta… “Ens hem d’aferrar a la vida i al món que tenim, perquè no n’hi ha d’altre”, havia dit abans la poeta, que ara vol situar-se “en la matèria i en els sentits”.

Francesc Bombí-Vilaseca