ressenya de TRONCAL d’Esteve Plantada a LaLlança (15.09.20)

“Les circumval·lacions són eternes”, diu un dels versos del llibre Troncal (Labreu Edicions), darrera obra del periodista cultural, editor i crític de cinema Esteve Plantada (Granollers, 1979). Aforisme d’un relat que parla del temps i de la memòria, de l’essència i de la dificultat de copsar-la. Un periple que relata un estranyament i que el poeta vol compartir amb altri, “i així, en bucle, / busco raons que m’arrelin a tu”. Itinerari, per tant, d’un seguit de dubtes i especulacions, de buits i d’“incerteses no dites” on el temps actua com a baula.

És possible que Troncal tanqui una trilogia amb els dos llibres anteriors, Big bang Llàtzer i Fosca límit. És possible, sí. Però en tot cas la pretesa continuïtat argumental va a remolc de l’homogeneïtat d’un estil ple de matisos, concís, refinat i força líric. A Fosca límit el poeta mostrava la seva inquietud, amb una visió abissal, per la foscor com a “possibilitat d’una vida”, per una llum que pren sentit només en la fosca. Big bang Llàtzer naixia d’una vivència íntima i angoixant emmarcada en un món que va morir i en un altre que despertava; un particular esclat que s’iniciava en el no-res per assolir el tot. A Troncal, per contra, parla tant de la natura com de la perdurabilitat de les coses medul·lars en poemes més depurats i subtils que en les anteriors propostes. Canvia, doncs, d’angle de visió però manté l’ús reiterat d’un imaginari descrit amb bon tremp.

Esteve Plantada està dotat d’una qualitat molt particular per penetrar en la complexitat dels capteniments i especular en el que hi ha darrere de la realitat que més ens ateny. Fugint d’evidències i superficialitats, transforma l’espai físic en un motiu d’introspecció sense cap mena de prejudicis, afectacions o moralitats.

Utilitza un llenguatge amb marcat biaix narratiu, críptic i poc explícit amb l’objectiu de incitar el lector a intervenir i a co-crear el text. Seguint la teoria de G. Gadamer, pretén que qui llegeix els seus versos no només sintonitzi amb el missatge sinó que, a més, el complementi amb la seva pròpia experiència. I ho aconsegueix vestint les seves àncores referencials amb un atrezzo molt cromàtic. Per exemple, el buit, o l’assumpció del buit on tot pot ser dit i on tot batega, “hi ha el buit en cada tu”. O el desig, el desig “de saber-te” i que només se satisfà en la rendició. O l’amor, sempre condicionat per la por. I el temps vertader, entès com el temps de “cada escorça”. I l’assumpció de l’absència, “ho confesso, que visc / per tornar-te a esperar”. O reconèixer que “la meva veritat és un frau”… Un diàleg honest amb un tu, un jo desdoblat, que planeja per tot i amb qui el poeta se sent estacat perquè amb ell, i a través d’ell, dreça les orelles a la realitat, “pensar en tu i radiografiar el present”.

Esteve Plantada escriu amb un rerefons transcendent, gairebé filosòfic, i sovint clou amb epifonemes aforístics. Es capbussa en diversitat de referents com ara els poetes que llegim en les citacions dels poemes o en elements cinematogràfics que utilitza com a pre-text per donar pas a les seves reflexions. En aquest últim cas troba un bon enfocament en la figura arquetípica del hàmster que giravolta “sense saber / que no hi ha escapatòria” per simbolitzar la relació entre allò material i allò espiritual. I és que els poemes posen el focus en la circularitat d’un temps inabastable; i recurrència ja s’evidencia en el primer poema, a Rosebud, on afirma que “tot torna a lloc, / però nosaltres ja no hi som”. Per acabar acceptant, a Terra Àcida, el darrer poema del volum, que “haurem de redundar / en la nova realitat”, en la terra de la qual mai no podrem fugir perquè l’eternitat és ara, on tot acaba com comença, “…eternament, / lluny de tot. / Així la vida dels nàufrags”.

Troncal, un llibre per llegir i rellegir a la butaca. I, no cal dir-ho, sense les odioses crispetes…

Enric Umbert, LaLlança (15.09.20)