ressenya de LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a Núvol (10.12.16)

El minotaure d’Anaïs Nin

Traduïda per Ferran Ràfols Gesa, i publicada per LaBreu Edicions, acabo de llegir La seducció del minotaure, d’Anaïs Nin (1903-1977), escriptora cèlebre pels seus Diaris que va publicar en la dècada dels anys seixanta del segle passat i que aquí vam conèixer els anys vuitanta amb una sorpresa intel·lectual que encara dura, almenys en l’imaginari d’algunes de les lectores d’aquell moment. Anaïs Nin, l’exploradora de les profunditats de la psique, també femenines, ens deia de tantes maneres.

Anaïs Nin va elevar a categoria de gran literatura l’escriptura de diaris. Els seus Diaris, milers de pàgines publicades en diversos volums, són els escrits d’una dona intrèpida, gens convencional. Així, doncs, la seva és una escriptura de l’atreviment, o de l’alliberament mental a través de la paraula, ja que l’autora s’analitza a fons i escriu les seves troballes sense concessions. Una ploma afuada –en contrapartida, no exempta d’una gran imaginació onírica i poètica– dóna vida a l’escriptura dels Diaris d’Anaïs Nin, vida que impregna de tints gosats també tota la seva narrativa.

Així, entrellaçada a aquesta escriptura fragmentària i autobiogràfica dels diaris, trobem una bona novel·lista en Anaïs Nin, tot i que no sigui una autora fàcil de llegir en els nostres dies sembrats de novel·les que semblen escrites amb un motllo i que les fa tan previsibles. Anaïs Nin, sensual, atenta als detallis i de plàstica i tàctil imaginació, és lluny d’aquest marc que encaixona la creativitat i es dóna a una escriptura lliure, només subjecta al seu propi patró literari sovint tenyit també de vetes surrealistes. Per una banda, l’escriptura de Nin és filla de la seva experiència, tan rica en matisos i gosadies, i, per l’altra, Nin es mostra en una frondosa escriptura introspectiva, fruit de la seva relació intel·lectual amb el psicoanalista Otto Frank, del qual va ser deixebla.

A través de Lillian, el personatge femení de La seducció del minotaure, Anaïs Nin s’aventura sense por, com acostuma, pels camins de l’escriptura tant com pels camins que condueixen al jo, l’envitricollat laberint que som, i que només n’arribem a besllumar la direcció quan som capaços de llegir aquest orient amb claredat mental també a través de l’alteritat, és a dir, quan ens atrevim a mirar-nos en el mirall que ofereixen aquells i aquelles que anem trobant pel camí fins arribar al centre del laberint, el jo íntim. Això si arribem a entrar-hi, ja que el minotaure del mite no és una figura externa, un monstre o ésser estrafet meitat animal salvatge, meitat humà, sinó que el minotaure és una imatge simbòlica del nostre ésser interior, el centre de veritat, un ésser subjecte a la tensió entre els dos pols, àngels i dimonis que ens habiten, i que cal equilibrar. En l’equilibri, en el centrament d’aquestes forces, es basa la nostra salut espiritual.

És així com el jo-minotaure és objecte de seducció… i de conquesta. Perquè, ¿què sabem de nosaltres més enllà de la fantasia que construïm sobre nosaltres mateixos i sempre a favor? Recercar-nos, veure’ns a través de les ombres, o sota una llum enlluernadora que encega, no és que sigui difícil o impossible, és que defugim aquesta recerca tan sovint per por de trobar ‘algú’ que ens desagradi. Encara que de manera intuïtiva comprenem que els canvis ens farien bé, canviar ens fa por, ens fa por sortir de la zona de confort, tot i que això impedeixi que acaben sent el que sentim que hem de ser.

No obstant aquesta por al canvi, hi ha qui, com Anaïs Nin, aventurera de l’esperit, fa la recerca de si mateixa, es busca en el centre de veritat simbolitzat en la figura del minotaure amagat en el laberint de la ment. Aquesta recerca i conquesta del seu ésser veritable queda transcrita en l’escriptura gairebé notarial dels seus Diaris, així com també a través dels personatges de les seves novel·les, com la Lillian de La seducció del minotaure.

És per aquest motiu que en La seducció del minotaure el temps exterior i els fets externs, a vegades exòtics, que es produeixen en el relat són només una part de l’argument. Perquè el veritable temps de la novel·la és el temps interior, allà on el jo es va contrastant amb la realitat externa, en aquest cas els personatges que la Lillian va trobant pel camí i que a través dels seus fets i comportaments li van tornant imatges d’ella mateixa on llegir-completar la seva imatge. No en va Anaïs Nin recorda en el text de la seva novel·la una cita del Talmud, allà on diu que ‘no veiem les coses com són, sinó tal com som nosaltres mateixos’.

Quan Lillian, una intèrpret de música de jazz, retorna a casa després d’un període de tres mesos de treball en un lloc de vacança al tròpic, un lloc paradisíac de Mèxic –un temps imprecís, tot viatge interior ho és- se sent una altra. Hi ha hagut una metamorfosi, un canvi en el temps del mentrestant –la paraula tròpic vol dir canvi, gir, ens recorda l’autora. En aquest temps de parèntesi i envoltada de l’esplendidesa de la natura tropical ha bussejat en el seu passat, ha apartat pedres del camí per veure’l més clar, també en el rostre dels amics. La seducció del minotaure s’ha fet efectiva en Lillian, n’ha fet la coneixença, l’ha conquerit, el minotaure ja no li és aquell monstre desconegut. A poc a poc Lillian ha anat integrant en la seva consciència el minotaure ocult en l’inconscient, fins i tot quan aquest se li ha presentat en la terrible figura de les temences infantils de no aprovar davant la mirada dels pares. La nostra autoestima en depèn no pas poc, d’aquesta aprovació, fins i tot en la relació amb les parelles afectives, com és el cas també en aquesta novel·la d’Anaïs Nin, escriptora tan influenciada i determinada per l’absència-presència del seu pare, el músic cubà d’origen català, Joaquín Nin.

Potser és una utopia, aquesta fusió entre la fantasia que ens fem i la realitat que som. Però, ¿per què no aspirar-hi si més no en el camp de la literatura que permet escriure aquesta mena de projeccions? A vegades la literatura és com un desdoblament en forma d’art de la vida que voldríem. Tot escrivint-la, una mica ja ho és, com en aquest minotaure d’Anaïs Nin.

Teresa Costa-Gramunt, Núvol (10.12.16)