“Retrat de Jordi Valls Pozo, un poeta radicalment colomenc” a FòrumGrama (02.05.24)

Lectura un pèl provocadora d’un llibre prou provocatiu: ‘Tractatus de la mort de la poesia catalana’

Posada a ser provocadora, per què no publicar la crítica d’un llibre de poesia després del clímax de Sant Jordi? Potser ara ja no el comprarà ningú. Ningú no el llegirà. O sí? Aquest és el repte: despertar l’interès cap a l’obra més visceral, més reflexiva d’un dels nostres col·laboradors: Jordi Valls. El seu últim llibre de poesia. Tanmateix, a veure, recapitulem, encara algú llegeix poesia? Aquestes són les notes elaborades a partir de la presentació del Tractatus de la mort de la poesia catalana —títol explícitament grandiloqüent—, que vam celebrar a principis d’abril al CEP.

I començaré per esbossar un retrat personal d’en Jordi Valls. En Jordi va néixer el 1970, a Barcelona. Com jo, a la Clínica Sant Jordi de Sant Andreu del Palomar, perquè a la nostra ciutat —encara ara—, hi havia mancança d’hospitals obstètrics. Té 54 anys, pel seu aspecte potser el faríem més jove. És de família xarnega, com gairebé tots nosaltres: la mare era d’un poble andalús que es diu La Campana i el seu pare de Roquetes, de Tortosa. Aquest deix occidental que té quan parla li ve per tant del seu pare. De nen va estudiar a l’Escola Manent i allà es va definir el seu caràcter introspectiu i fantasiós, que ha estimulat i que ha anat alimentant i que retrobem en els seus versos. La seva formació no és universitària sinó autodidacta, com Joan Salvat-Papasseit, com Joan Brossa, referents seus. Tal com deia Brossa: “Les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen”.

Per tant, la seva formació prové de la lectura àvida, additiva, de dieta molt variada. I per això, va tendir a dedicar-se, a treballar, en llocs on hi havia llibres, per tocar-los i per consumir-los. D’una banda, fent de venedor a la Llibreria Catalònia: a la plaça de Catalunya, que enguany celebraria el seu centenari, però ja fa temps que es va convertir en un McDonald’s, plena metàfora de la nostra societat abaratida, consumista i globalitzada. I ara podem trobar en Jordi a la Biblioteca de Singuerlín, on ens regalarà amb una conversa o amb un llibre, informat totalment del fons que conserva l’edifici i de les seves novetats.

De què ens coneixem en Jordi i jo? Conservo una reminiscència antiga de quan en Valls adolescent militava en un partit polític de Santa Coloma. Crec que ell no es recorda d’aquella situació. Després ho va deixar i ara té una visió molt escèptica de la política. Més endavant vam coincidir a les festes infantils dels fills. Del seu fill i de la meva filla, perquè eren alumnes de l’escola de Les Palmeres i anaven a la mateixa classe. Però llavors teníem converses banals, només érem pare i mare dels nostres descendents, que eren els protagonistes. Sortosament, més endavant, hem parlat de literatura.

Jordi Valls és un poeta radicalment colomenc. S’estima profundament la seva ciutat, la seva arrel ciutadana, ja ho sabeu. El seu amic Lluís Calvo, a la introducció, explica una anècdota que ho defineix perfectament. Els dos van pujar un dia a la carena de Baró de Viver, on hi ha les ruïnes de la mansió, que ara es troba en un parc, i a Valls l’experiència el va commocionar, perquè va veure Gramenet des d’una altra perspectiva, des de l’altra banda. A més a més, Valls és un caminador impenitent dels nostres topants: Turó del Pollo, Sant Jeroni, el Fondo, la Serra d’en Mena, el riu Besòs. Estima tots els seus referents, que enalteix i reivindica, precisament per la seva constitució de perifèria, per la seva essència de classes populars. Coneix profundament i ha ajudat a defensar l’obra de dos escriptors colomencs, com Màrius Sampere i Josep Sol. N’ha fet rutes solitàries resseguint els seus textos damunt la superfície de la ciutat. Després les ha transcendides a través de rutes literàries per a nosaltres.

Aquest volum que avui comento és el tretzè de la seva trajectòria de molts anys, des del 1995. Ha estat diverses vegades premiat. Destacaré els Jocs Florals de Barcelona i el Vicent Andrés i Estellés dels premis Octubre, de València. Part de la seva obra s’ha traduït al castellà, a l’italià, a l’anglès, a l’eslovè.

El títol d’aquest darrer llibre comença pel mot Tractatus: paraula pomposa llatina, en sentit irònic aquí, tractat com a argumentació sobre un tema. I el tema intens és la mort de la poesia catalana. Efectivament, perquè el motiu central del l’obra és la tradició de la nostra poesia en el curs del temps: el seu passat, que considera un cementiri. El seu present, la seva proposta, i el futur que li espera, com el poema dedicat a un noi jove que vol escriure poemes, i allí van els seus consells, com a creador experimentat. El motiu central de l’argumentari de l’obra és que la poesia és caduca, mor com tot. De fet, un llibre també podria ser considerat com l’espai d’un cementiri i cada poema un nínxol, des d’aquest punt de vista necrològic de Valls, però sempre hi ha un breu motiu d’esperança: la mostra és la resurrecció en el primer poema de l’obra, on Jordi Valls, com Llàtzer, camina renascut, perquè torna a sentir la força creativa. Com nosaltres ressuscitem els seus textos i també els del passat, tot llegint-los o sentir-los recitar.

El llibre inclou com a introducció un petit tractatus sobre la seva poesia, escrit pel seu amic i còmplice poeta Lluís Calvo. És una obertura excel·lent, que ofereix molta llum sobre els textos, la trajectòria i els estils de Valls, i que jo vaig agrair de llegir-lo. És com una mena de codi que ajuda a saber entendre l’obra d’en Jordi. M’ha orientat per fer una lectura més aprofundida del Tractatus.

Us he dit que el tema principal del llibre era la poesia, però inclou molts més aspectes. Un segon recurrent aquí i en tota la seva obra és Santa Coloma i la seva comarca, a qui guarda un amor profund, una fidelitat. Potser les pàgines més líriques provenen d’aquest assumpte, de l’enaltiment i de la reivindicació de la ciutat, que pot ser el nucli, l’ull de la nostra galàxia, perquè és el nostre cor.

Un tercer tema pertany a la tradició clàssica poètica: són les reflexions del jo, com una mena de dietari, on Valls aboca la multitud de reminiscències personals, percepcions, sensacions, pensaments, estats d’ànim, comentaris sobre lectures. Atenció: nosaltres també podríem sortir en el proper volum. En Jordi sempre va proveït d’un paper i un bolígraf a la butxaca, per anotar qualsevol cosa fulgurant que li passi pel cap i que pugui ser estímul d’un nou text. Vigileu de no ser massa singulars, perquè podríeu ser la llavor d’un poema!

D’altra banda, la gamma d’autors i llibres que cita en l’obra reflecteixen la seva curiositat polifacètica: sobre matemàtiques, física, filosofia, religió —Valls és un gran coneixedor de la Bíblia i en el Tractatus no hi podia faltar. També és cinèfil, i un parell de poemes són dedicats a pel·lícules —de Truffaut i de Pere Portabella.

I és clar, també hi observem els seus estats d’ànim. I aquesta obra segrega sobretot mal humor, pessimisme i escepticisme. Mala llet. Però atenció: això és bo; segons el seu amic Lluís Calvo és llavors quan Valls destil·la els seus millors poemes: quan està emprenyat. Perquè en aquest llibre hi ha poc espai a l’esperança.

Hi ha, per exemple, molta crítica sobre la nostra societat actual: la denúncia del cinisme polític; de la conxorxa entre tirans i nosaltres, els sotmesos; de la manipulació, de la burocràcia. I la nostra pàtria és en un vers tal qual: “una colla de cucs”, i es queda tan ample. Pessimisme. Tot i que també hi ha la vena humorística, una de les característiques de la poesia de Valls, però sobretot aquí és, precisament, humor negre.

Hi ha més temes, qualsevol situació quotidiana pot servir per crear un poema: la descripció d’un foc en una llar, l’evocació d’un mercat, els llençols en un llit quan es desperta, tot pot ser motiu de suggestió quan la seva creativitat s’encén. Però gairebé sempre la descripció li mena a l’especulació, a la reflexió moral. Valls és un moralista. De l’anècdota a la categoria, com deia Eugeni d’Ors, encara que crec aquest escriptor no li agradi a en Jordi.

Passem ara a comentar una mica l’estil de l’obra. El Tractatus, tal i com la temàtica, té registres variats, és eclèctic. A Valls, aquí li agrada barrejar els registres del llenguatge i així pot passar, fins i tot en un mateix poema, del llenguatge elaborat, culte, o científic, al vulgar i escatològic. Per exemple el poema Radar, que comença: “Esbandir la pell del mar” d’ alta volada lírica, però dues línies més avall escriu: “La tèbia humitat dels calçotets”, contrast provocatiu. Fins al “M’estic cagant i ningú no se n’adona”, punki total. Perquè tot té lloc a la poesia, també allò repulsiu. Perquè la realitat té moltes facetes, i un poema no té per què ser bonic o bell. La lletjor, les ombres, també hi són incloses, perquè Valls vol abraçar les diverses gammes de la realitat. Tot i que en aquest llibre, insisteixo, Valls tendeixi cap a les fosques. A més, Jordi Valls vol atiar l’escàndol, perquè aquesta és una de les missions de l’art: remoure, somoure l’esperit acomodatici de la societat.

Els gèneres que hi empra també són diversos. Per això podem dir que el Tractatus és un tractat de com fer poesia, i de totes les que fins ara ha emprat: el vers lliure, el decasíl·lab blanc, el sonet, la sextina, l’aforisme o les proses poètiques. Aquests gèneres diversos representen també la perspectiva múltiple d’acostar-se a la realitat, com la realitat és expressada. Pot ser una realitat transparent, d’interpretació diàfana, de lectura fàcil. Sobretot els primers poemes i potser alguns últims.

I uns altres, els del cos central, tiren cap a allò que s’anomena experimentació, és a dir, s’acosten a les avantguardes, al dadaisme, al surrealisme, són de de lectura difícil i poden semblar absurds perquè no són explícitament racionals. En aquests poemes Valls es deixa portar per les associacions espontànies de la seva imaginació. Pot escriure per exemple “com tremola el sexe (…) de les verdures.” Per tant, us aviso. Perquè no hem de buscar una interpretació lògica, racional. Com tampoc no ho fem quan mirem un quadre de Miró, de Dalí o d’Antoni Tàpies. Però atenció, aquests poemes “absurds” d’en Jordi estan refets, modelats, tenen una sonoritat, un ritme, hi ha un contrast especial, una imatgeria treballada. Com les pintures de Dalí surrealistes dels anys vint o trenta. Dalí somniava o tenia paranoies, tanmateix quan les traslladava al llenç les estudiava, en feia una pintura detallista i minuciosa. Els poemes absurds surrealistes de Valls també són minuciosos, treballats. Només cal que, encara que no els entenguem, provem de llegir-los en veu alta, veurem quin ritme més elaborat, com sona, quina tria del lèxic i dels seus efectes.

Però com que en Jordi escriu sobre el jo personal, alguns dels seus poemes més foscos, que Lluís Calvo considera críptics, poden ser, per a nosaltres colomencs com ell, més clars, perquè en compartim alguna experiència: per exemple el poema Escola Manent, o el poema Madrigal que comença: “La credibilitat del miracle ha baixat als peus de Josep Oriol: ‘Es com creuar el Nus de la Trinitat i arribar a la llera del Besòs (…).’” Algú coneix la llegenda de Sant Josep Oriol i el riu Besòs? Efectivament, ha restat com a tradició oral, potser ara ja perduda, que el personatge va creuar el nostre riu i no es va enfonsar, com el seu guia Jesús, d’aquí el nom de la parròquia del Riu Nord.

De fet, els poemes són realitats del jo recòndites, els escriu sobretot per ell mateix, i els lectors, pobres mortals, fem el que podem, atabalats buscant-hi pistes, una mica a les palpentes. Perquè en Jordi Valls ja no farà mai un poema ensucrat, fàcil, pensant en una bona acollida d’un públic majoritari. No, és valent. És tenaç, és perseverant, ell té unes idees al cap i una poètica personal, que potser no entenem com ell però al poeta no li importa. Perquè en aquest punt discrepem. En Jordi és fill de la postmodernitat i creu que un poema vola una vegada escrit i qui li dona valor és el lector. Jo soc més clàssica i crec que el que a mi m’agrada de la composició és com l’autor expressa els seus replecs més privats. Com deia Carles Riba a Per comprendre: m’agrada entendre el jo tot aprofundint en els textos, que són part de la seva intimitat.

En fi, ja hem arribat al cap del carrer. Opino que, com alguna crítica ha valorat, el Tractatus de la mort de la poesia catalana és un dels millors llibres d’en Jordi Valls, perquè és el més complet, el que inclou una gamma temàtica i de registres més àmplia. El Tractatus és com una culminació de tota la seva trajectòria poètica i expressada en una absoluta coherència. És un llibre de maduresa personal i creativa.