(Un apunt de memòria històrica, del 14/11/10 a dia d’avui)
No és per fer autobombo, però crec que val la pena que reprodueixi aquí sota un
apunt «un pèl antic» de Llegeixes o què!? on vaig escriure la meva primera experiència dovlatoviana i on, curiosament, l’alcohol va fer acte de presència:
Aquesta és la història d’en Francisco i l’Albert, que anaven a una conferència sobre Schpenhauer i es van trobar que la sala on la feien (?) estava plena, i llavors van enfilar cap a l’Horiginal i van conèixer Dovlàtov i la seva colla. I allà van trobar-se amb la SU, que els va convidar a unes cerveses (encara que a en Francisco li haguessin convingut més unes croquetes) i van passar una estona ben acompanyats i sota sostre (això també era convenient). I van escoltar la carta que “L’artista abans conegut com Subal Quinina” havia escrit per en Dovlàtov. En Francisco, que li va preguntar a la SU allò d’“¿Estudias o trabajas?” en veure que ella treia una llibreta abans de començar la presentació, més endavant li va suggerir que aquest text es digués “que em mossegui un mico” [per a entendre-ho és imprescindible que llegiu la carta]. El riure de l’Albert era d’aquells eixordadors, però li anava bé a la vetllada, que transcorria admirablement amb el parlament d’en Jordi Puntí i les seves “tres raons per haver-me convidat a aquesta presentació”, per després arribar a la lectura d’un fragment -llarg- de La maleta per part de Francesc Gelonch i, seguidament, al moment impressionant! de sentir Dovlàtov en rus! Xènia Dyakonova els va deixar completament fascinats! I quan en Gelonch hi tornava, la SU va aixecar-se d’allà i va enfilar cap a casa, convençuda que s’ha de llegir Dovlàtov! Però haurà de ser un altre dia, perquè el de la presentació es va quedar sense diners per comprar cap llibre, però contenta d’haver convidat en Francisco i l’Albert a unes cerveses i haver facilitat el seu descobriment de Sergei Dovlatov, Dov per als amics.
Bé, com a text narratiu segurament és del tot millorable, però el cas és que un temps després –que sóc incapaç de precisar– vaig acabar comprant-me La maleta i llegint els seus contes i gaudint-ne cosa de no dir. I vet aquí que, quan vaig tenir l’oportunitat de triar les primeres propostes per al club de lectura ‘Posa un conte a la teva vida’, no vaig dubtar ni un segon en què Dovlàtov hi havia de ser, i vaig triar Els nostres, un recull de contes necessari i imprescindible a qualsevol casa on es detecti vida intel·ligent.
I això no només ho dic jo sinó que ho podeu demanar a les lectores i els lectores del club, després d’haver compartit la seva lectura en una sessió on vam comentar amb entusiasme molts aspectes dels contes, des de les vides dels personatges (els vicis, les neurosis, les grandeses) fins a l’estil àgil, directe i irònic de Dovlàtov. Una setmana després vam poder confirmar aquestes impressions amb l’Ester Andorrà, una de les editores de La Breu, que va delectar-nos amb tota mena d’informacions relacionades amb l’autor (les més «sucoses», amb la seva vídua!), avançar-nos que preparen nous llibres de Dovlàtov i també reedicions. Va ser molt interessant sentir com havien «conegut» l’autor, com un llibre seu es va convertir en el primer de la col·lecció La intrusa, com confien en la feina del traductor, Miquel Cabal, o diferents anècdotes relacionades amb les imatges de les portades dels llibres.
Una vetllada perfecta que va acabar amb una expressió que «sempre» acompanyarà la lectura de Dovlàtov: «És boníssim, s’ha de llegir». Ep, i també amb una mica de vodka…
http://llegeixesoque.blogspot.com.es/