SÍMBOL 47 d’Anna Gual a Sonograma (29.05.15)
Títol: Símbol 47
Autor: Anna Gual
Amb a penes trenta anys, Anna Gual ja ha publicat quatre llibres de poemes, que han assolit un raonable ressò mediàtic i un innegable èxit de lectors. El darrer llibre,Símbol 47 és un aplec de quaranta-set (!) poemes amb un títol que, o pretenia ser enigmàtic o molt evident, però que de seguida remet el lector a l’argent, el símbol de la relació lluna-aigua —el principi femení. I és que la poeta s’immergeix en l’albor simbòlica i enlluernadora del metall amb una poesia brillant, epifania d’una realitat immediata viscuda amb inquietud, amb desig de devorar-ho tot. Això, segurament, fa al lector còmplice d’aquesta poètica. I s’abisma en el llibre per veure’s a ell mateix.
D’entrada, la poesia d’Anna Gual ens incita a reflexionar sobre la inutilitat de les formes de la vida burgesa, i aposta decididament pel canvi moral: “Pujarem amb les galledes / plenes de troncs / només perquè a mig camí / caiguin rodolant avall. // Així assimilarem la renúnica. // Al cim de la set / omplir-se d’aigua la boca. // I escopir-la”.
“Il faut changer la vie”, deia Rimbaud, tot somiant un altre món on fos possible la poesia. I Gual rebla el clau en el poema titulat, justament, Risc: després de descriure el malaltís positivisme postcapitalista “de construir i edificar / i construir i construir i obrir / camins…”, la poeta malda per seguir “llepant la melmelada del ganivent”, és a dir, viure amb el risc de tallar-se la llengua i emmudir, però gaudint del goig del moment, de la revolta, de la vida: “Intuir que el temps és el breu balanceig / una barca amarrada a un port mil·lenari: / ser la boia, / ser el fons marí, / ser el rovell de l’àncora”.
Però Símbol 47 és també un llibre d’amor, una ofrena a l’altre, que hi és present tothora. L’altre, arribat com un llamp, sense avisar, amb un afuat desig de capgirar-ho tot, i que ha donat un nou sentit a la vida de la poeta: “Si existeixo / és per fer-te homenatge”. Llavors el món ha començat a ser: “perquè has vingut / tot ha existit”: tornaveu inconscient, potser, de La voz a ti debida, de Pedro Salinas: “No había nada hecho / nada era nada, aún”, però “el gran mundo vacío / delante de ti estaba”. Llavors comença a imaginar poèticament el futur que és a tocar: “Pintarem un bodegó a quatre mans”. I “fes néixer el que demana ser”. En aquest trànsit amorós, el temps perdà la seva condició anorreadora i s’acomplirà el somni atàvic d’esquivar la finitud. “Les hores s’oxiden quan les carns es toquen”: l’argent també com a símbol de la cupiditat
…
Sovint es parla de la poesia com una figura privilegiada de l’oralitat, com si fos l’altre cantó —l’oposat— de la prosa. Els poemes d’Anna Gual tenen el do del ritme: els mots ressonen en aquesta “construcció del buit” que és l’escriptura, i donen una particular musicalitat que cal anar a cercar en “l’enrenou brillant al fons del vers”.
El llibre porta un epíleg dens i il·luminador del també poeta Esteve Plantada: un diamant incrustat en aquesta bella joia de plata que és Símbol 47.
Antoni Clapés (29.05.15)
http://sonograma.org/art/simbol-47/
